dimarts, 22 de desembre del 2009

L'AUTOEROTISME FEMENÍ, UN TABÚ QUE ENCARA PERDURA?


Recordo que a l’adolescència els nois no tenien masses problemes d’índole moral a l’hora de comentar les “seves proeses manuals” davant d’un grup d’amics. Les noies ho tenien més difícil (i encara ara) doncs la sexualitat femenina casi mai ha estat ben acceptada. A Espanya, desprès de 40 anys de franquisme on  l’església dirigia la moral dels ciutadans, les dones foren éssers “asexuats”.
Els nois no se sentien pecadors  d’aquestes freqüents impulsos sexuals i, com veien que el qui més i el qui menys s’alleugerava i era una falta voluntària  compartida, causava menys culpabilitat.
Parlar de “masturbació” encara ara és un repta per elles doncs, en alguns àmbits, segueix sent una paraula tabú. Durant segles, els impulsos sexuals de les dones han estat renegats al silenci i a la soledat. No en parlaven amb cap dels dos gèneres perquè la censura de la “masturbació” no només ha estat part dels sectors de la salut, si no també de la religió. L’any 1976 el Vaticà, va declarar la masturbació com un acte greument desordenat i antinatural i és per això que moltes persones (la majoria dones) la practicaven sota sentiments d’ansietat i culpa.

Les adolescents d’avui en dia, encara segueixen sense haver-se lliurat per complet de la moral restrictiva que van viure les seves mares (i no parlem de les àvies), al menys en el referent a la “masturbació”. Mentre ells viuen l’autoerotisme amb total naturalitat per elles la “masturbació” segueix sent una pràctica clandestina que freqüentment sol generar sentiments de vergonya o culpa.

La millor fórmula perquè les adolescents visquin una sexualitat satisfactòria és generar entre les noies una actitud d’acceptació davant la masturbació perquè puguin viure-la sense complexes, al igual que els nois.

Els tallers de sexualitat, xerrades, campanyes... intenten que es porti a terme aquests objectius. Així doncs, perquè el passat mes de novembre,  els mitjans de comunicació van  muntar una revolta davant la Campanya  “el placer está en tus manos”  posada en marxa pel Consell de la Joventut i el Institut de la Dona de la Junta d’Extremadura el mes d’octubre? 
La iniciativa, dirigida a adolescents d’entre 14 i 17 anys, inclou entre els seus continguts l’autoexploració sexual, el descobriment del plaer, els falses mites  i falsedats que circulen en les colles de nois i noies joves, etc.,  quelcom necessari per portar una vida sexual sana.
Els atacs que ha rebut aquesta campanya per part  de la premsa, ràdio, periodistes i gent vària (de la societat conservadora, la majoria de sexe masculí i dones reprimides ) han estat (al meu parer) desproporcionats . Han ridiculitzat la campanya dient que ells van aprendre sols i que estan malgastant els diners. Però, que passa? Potser és que aquesta gent se sent incomoda i té por davant la sexualitat femenina?

Finalment, m’agradaria dir que totes les dones som diferents unes de les altres, en el que respecta a les apetències sexuals; per tant, practicar el “autoerotisme” responent a dites necessitats, és considerat tan correcte com també no fer-ho i és que en el sexe com en altres aspectes de la vida, les persones no deuen de fer res que en realitat no desitgin.
 Per un altre banda, conèixer el mateix cos d’un, com són les seves reaccions i la classe de vivències eròtiques que necessita per estimular-se és una de les grans avantatges per una trobada sexual amb la parella.

Creus que són necessàries iniciatives com aquesta?
Penseu que encara existeix un tabú entre les dones a l’hora de parlar de la masturbació?
Creus que les dones realitzen menys la masturbació que els homes o pel contrari la practiquen per igual, però els hi costa més verbalitzar que gaudeixen de tal opció sexual?

dijous, 17 de desembre del 2009

EL SIGNIFICAT DE LA MIRADA


La veu dels silencis ve donada per allò que no és diu però s’expressa d’altres formes, a través del llenguatge del cos, dels gestos, de la “mirada”.
Segons estudis realitzats el 55% d’una comunicació és realitzada a través del llenguatge corporal.
Un cop iniciada una conversació podem obtenir molta informació del nostre interlocutor si prestem atenció al llenguatge del seu cos i un dels més significatius (al meu parer) és la “mirada”.

Qui no ha sentit mai expressions com: “Hi ha mirades que maten”, “Té una mirada de gel”, “M’abrasava amb la seva mirada”, “Una mirada val més que mil paraules”, “El primer petó no es dona amb els llavis si no amb la mirada”, “Qui no comprengui una mirada, tampoc comprendrà una llarga explicació”... Des de sempre la “mirada” ha posseït un caràcter misteriós però, tanmateix, també ens permet formar-nos una primera impressió quan coneixem algú.

Personalment, m’agrada que el meu interlocutor em miri directament als ulls quan parlo, doncs em demostra interès i atenció però, que em miri de forma extrema, amb una mirada fixa hostil i dominant ho podria interpretar com una actitud desafiant.  Penso que el temps que manté una persona la seva mirada ens pot donar alguna pista de la seva personalitat. Les persones insegures la mantenen menys o quan és parla de temes personals també, molts de nosaltres, tendim a disminuir el contacte visual.
Quan escoltem és més fàcil mirar als ulls de qui ens parla però, quan som nosaltres qui prenem la paraula ens costa més aguantar la mirada.
Hi ha quelcom que em costa de fer: parlar amb algú que porti ulleres de sol fosques, doncs me impedeix l’accés a una font important de informació. Em dona la sensació de fredor, distanciament, inaccessibilitat, reserva, inseguretat o refusament a entaular una conversa.
Hi ha una altre cosa que em treu de polleguera: la ignorància visual (un error molt comú) en una conversa de més de dos persones. L’orador només mira a una sola persona  i l’ignorat és mostra incòmode davant de tal situació. En aquest cas, a l’orador el tatxaria de mal educat  i falta de tacte.

La mirada parla i a vegades ens delata.
La mirada és sincera i poques vegades ens enganya.

Acostumeu a mirar al vostre interlocutor mentre parleu?
Us desagrada que no us mirin als ulls mentre l’altre parla?
Us sentiu incòmodes si en un grup de més de dos persones sou ignorats visualment per l’orador?
Us sentiu còmodes parlen amb algú que porti ulleres de sol fosques?
Sous capaços d’intimidar a algú amb la vostre mirada?

dimarts, 8 de desembre del 2009

REVIVINT L’ÈPOCA FEUDAL A LA FIRA DE ST. NICOLAU

Un any més la Fira de St. Nicolau del Mallol va lluir de nou i va ser l’escenari de diverses activitats i espectacles. Aquesta terra de remences, antiga capital  del vescomtat de Bas  ha reviscut durant dos dies (5 i 6 de desembre) l’època feudal recordant al cabdill Francesc de Verntallat que va lluitar a favor dels pagesos i la Bruixa Estruga, figura històrica que  procedia d’una de les nissagues benestants del Mallol medieval. Els orígens d'aquesta fira es remunten a un Privilegi signat pel Rei Pere III (IV d'Aragó) l'any 1377.

El visitant a mesura de que es va anar  endinsant  pels carrerons estrets i costeruts del poble va poder gaudir  del munt de paradetes de productes alimentaris propis del territori, de l’artesania,  la música,  la mostra de bestiar, del teatre i de les pomposes vestimentes medievals dels actors.
 
Tot i que els actes més rellevants  van ser el pregó a càrrec de l’humorista Pep Plaza i el torneig de cavalls; els diferents espectacles teatrals que van anar oferint la companyia “Excalibur” al llarg d’aquests dos dies, van ser espectaculars: danses, espadatxins, bruixes, gitanes, cavallers, lluites, princeses, captaires... que, per moments, et transportaven a l’edat mitjana. Aquest any, vaig decidir col·laborar en l’espectacle medieval i em van oferir el paper de captaire- leprós. Us puc assegurar que m’ho vaig passar d’allò més amè veient les diferents reaccions de petits  i grans. Em va agradar , perquè es tractava  d’interpretar-ho al teu aire, sense horaris, ni guions memoritzats. El captaire actuava pel tot el poble, captant, fent-se fotos amb els visitants, gastant bromes, espantant o jugant amb els nens encara que algun o altre arrencava a córrer al veure tal personatge (no és d’estranyar). Les diferents reaccions i situacions que em vaig anar trobant durant aquest heterogeni recorregut de gairebé dos hores i mitja van ser d’allò més sorprenents, des de menuts que m’obsequiaven amb un tros de fuet o coca, senyors que s’atrevien a donar-me un petó a la galta, a pesar del meu esgarrifós aspecte, per fer-se una foto amb mi, fins a adolescents que marxaven esparverats. La nota còmica (o no tant) va ser la cara d’espant que se’ls hi quedava a la gent, que visitaven la presó del poble, al veure’m entrar. L’esglai, crec que els hi va durar estona, je je
Tot una experiència divertida que  t’endinsa en  aquest món tan fascinant del teatre.


Vistes generals de la Fira



Làtex, cotó, paper higiènic i maquillatge pot fer meravelles


 

          


Molta participació per part del públic


A la taverna del Mallol




Les minyones d'en Verntallat



 
 
Torneig de cavalls


 
La dansa dels Deus




Els timbalers i la Bruixa Estruga



Vistes generals de la Fira i el poble del Mallol

dissabte, 28 de novembre del 2009

LA GELOSIA MALALTISSA, LA PART OBSCURA DE L'AMOR

Gelosia: És una emoció sentida per aquell que percep que altre persona dona a una tercera quelcom que ell vol per a si.
Celotipia: Gelosia compulsiva que poden arribar a causar problemes psicòtics o deliris. La persona no és reconeix com a malalt.

Partint d’aquestes definicions crec que ser gelós és una reacció normal presentada de forma ocasional, transitòria i amb intensitat limitada, que tenim les persones quan sentim que podem estar perdent l’afecte d’algú o l’atenció de la gent que estimem. Són part del desenvolupament del ésser humà tot i que està comprovat, que a major intensitat es donen en persones que se senten insegures o són immadures. A mesura de que aconseguim una major maduresa en la personalitat, la gelosia sol ser de menor intensitat.

També crec que ningú pot prescindir de la gelosia doncs és una emoció inherent dels humans, innegable en qualsevol relació afectiva. Dintre de certs límits pot constituir una mostra de preocupació, d’interès a la parella i ser un reflexa de l’amor experimentat, una manera de exercitar la passió però,  per altres, delata una inclinació malaltissa que genera culpes 

Una persona pot ser mínimament gelosa i això no suposar-li més que una “menjada d’olla” fins adonar-se de que no té motius reals per patir gelosia.
La cosa es complica quan un comença a obsessionar-se fins el punt de patir i ofegar a l’altre. Quan la gelosia es converteix en una malaltia, arriba la “celotipia”, que és la gelosia compulsiva, malaltissa i paranoica. Aquesta és molt perillosa perquè poden existir casos de maltractament, homicidi i suïcidi. Es transformen en incontrolables per qui els pateix i poden incórrer en accions  com  reprotxar, colpejar, insultar, coartar la llibertat de moviment de l’altre, investigar, culpar, avergonyir  i fer saber a la seva parella que ho sap tot sobre la suposada infidelitat, producte dels seus pensaments malaltissos sense cap argument lògic o prova de realitat que ho demostri; però que creu que són completament reals. El gelós amb aquesta actitud pretén que l’altra faci el que ell vol .

Tal com l’amor, la gelosia ha estat font de inspiració en la música, la literatura, el teatre o al cine. Són sentiments universals però, al contrari, de l’amor que quan el sentim ens agrada baladrejar-lo als quatre vents, no són molts els que reconeixen obertament que són gelosos.

I vosaltres....?
Has estat víctimes de la celotipia o la gelosia?
Et consideres mínimament gelós o pel contrari ets noble i ben mirat?
Creus que ser gelós amb moderació reflexa l'amor, preocupació i l'interès per la parella?


dimarts, 3 de novembre del 2009

ELS REALITIES, TALK SHOW I PREMSA ROSA SÓN L’OPI DEL POBLE?



Curiosament, l’altre dia, una amiga em va comentar que la seva filla havia de fer un treball a l’institut sobre el Reality Show “Big Brother” (Gran Hermano). He de confessar que, per un moment, em va sorprendre. El treball consistia en esbrinar el motiu de perquè s’havia posat al programa el mateix nom d’una novel•la escrita per George Orwell i quina relació tenia el Reality Show amb el llibre.
No acostumo a seguir aquests tipus de programa però la veritat és que em va encuriosir la seva procedència: Un dels personatges principals d’aquesta obra és diu Gran Hermano, líder d’un partit polític que controla tot el país. Aquest partit té quatre ministeris que s’encarreguen de vigilar i modificar tota acció que perjudiqui al partit. Els membres del partit estan controlats mitjançant per unes telepantalles. L’argument del llibre recorda l’estructura del programa: persones vigilades les 24 hores del dia i un líder que pot modificar la seva conducta.
La idea de “Gran Hermano” podria ser bona si no fos perquè s’ha desbordat, passant del que podria ser un estudi del comportament de les persones, convivència... en un espai concret, a crear morbositat en les mateixes.
Aprofitant que he encetat el tema amb “Gran Hermano”, parlaré també de tots els programes del cor, realities i talk-show (coneguts també com “telebasura”) haguts i per haver, que des de fa un temps estan bombardejant la televisió.
No hi ha dubte de que si aquests programes han proliferat tant és degut a la gran audiència que tenen. Van dirigits a un determinat públic que són els que els mantenen aquí.
Però hi ha quelcom que no entenc: si aquest tipus de premsa i demés està repudiada per la societat espanyola per ser extremadament sensacionalista, hipòcrita i inclòs delictiva perquè és la que té més audiència? No serà que hi ha molt grau d’hipocresia i molts no volen reconèixer que veuen aquests programes?
Quin penseu que pot ser el perfil dels seus seguidors?
Podríem parlar de mancances?
Potser... una bona majoria assídua a veure aquest tipus de programa tenen una sèrie de necessitats a la seva vida que queden cobertes i satisfetes al mirar aquesta premsa rosa, realities....
Potser... el to de veu dels presentadors, la resolució que prenen alguns esdeveniments, la forma d’expressar-los és una font d’estimulació continua per una persona que té una vida monòtona i sense al•licients.
Podria ser una via d’escapament?
No vull dir amb això que tots els espectadors tinguin una vida monòtona i avorrida perquè... qui em pot assegurar que mai en sa vida s’ha empassat un programa d’aquests?
Tots aquests tipus de programes poden ser entretinguts per un públic en concret però per un altre banda, poden ser un perill molt clar per ments immadures.
En alguns, es presenta la idea de l’èxit personal com quelcom superficial, es valora el luxe, ser parella de, l’aparença física, l’èxit social... i no es valora l’amistat, comprensió, afecte, recolzament... Es busca la satisfacció en l’exterior i no en la pròpia persona i llavors és quan sorgeixen problemes d’autoestima, inseguretat i pors, quan no s’aconsegueix tenir tant èxit com s’esperava o quan se és l’últim en tenir un bon cotxe o lluir roba cara en el cercle d’amistats. Es mira d’amagar la situació econòmica, el desagrado de la feina...i es ven una imatge que no és real per mantenir l’aparença d’èxit i quan es topa amb la realitat, sorgeix l’enfonsament de la persona.
Està clar que qui denota seguretat i és ferm en les seves conviccions assumint tota la responsabilitat i acceptant els seus errors, es mantindrà al marge d’aquesta fustigant informació però, a vegades, per una persona immadura i insegura és fàcil deixar-se portar per el que s’espera d’ella o per el que està ben vist.
Penso que tots aquests programes són un gran negoci per TV i està clar que mentre segueixi havent adeptes, més ens aniran bombardejant amb “telebasura”.

Us agraden els programes del cor, realities, talk-show?
N’heu vist mai cap?
A quin tipus de públic penseu que van dirigits?
Quin seria el perfil de qui, majoritàriament, veu aquests programes? Homes, dones de mitjana edat, adolescents...?
Per què penseu que la gent s’enganxa tan fàcilment?
Referent a la premsa rosa, creieu que hauria d’haver més duresa amb la llei de intimitat o més llibertat d’expressió?
Falta educació televisiva a Espanya?
Que creieu que s’hauria de fer: deixar-los d’emetre, només transmetre’ls en una cadena, restringir-los a uns horaris determinats o pel contrari continuar-los emetent?
Penseu que és el torbament del poble o pel contrari és una manera d’entreteniment i
desconnexió per  moltes persones?




dimecres, 21 d’octubre del 2009

UNA ESCAPADA A MARRAKECH

Fer una escapada, un cap de setmana, a Marrakech és una experiència inoblidable, us ho puc assegurar. Han estat tan sols dos dies però viscuts amb molta intensitat.
Vaig tenir clar que m’allotjaria en un “Riad” (antics palauets amb un pati central i les habitacions al voltant) a prop de la plaça Jamaa el Fna perquè només per visitar-la, val la pena anar aquesta ciutat.
Aquesta variopinta plaça, presidida per la mesquita de “L’Alminar de Koutobia”, és la més concorreguda del món. La plaça està rodejada per la Medina plena de “Zocos” amb laberíntics carrerons on hi pots trobar tota classe de comerços. Perdre’t per ells és una autèntica aventura i està clar que no sortiràs d’allà sense haver comprat quelcom. El regateig és un joc pels comerciants i tu tries si vols jugar-hi.
Tot Marrakech gira en torn a Jamaa el Fna on, milers de persones es donen cita cada dia transformant-la en un espai ple de color, cultura i negoci. Cap a les sis de la tarda, a mesura que va caient la nit, infinitat de persones van abarrotant la plaça i els carrerons adjacents: captaires amb gel·labes i babutxes, turistes i individus que volen exhibir el seu art o vendre’t quelcom (encantadors de serps, dansarins, dentistes, cantants, percussionistes, venedors de sucs de fruita i fruits secs, tatuadores de henna, domadors de micos que pretendran convèncer-te, perquè et facis una foto amb ells....)
També es munten “xiringuitos” de menjar i cadascun d’ells intentarà vendre’t amb mil i un artificis el menú que t’ofereixen. Recordo que em va sorprendre un noi d’un dels “xiringuitos” (el nº17) cantant-me tot un repertori de música tradicional catalana com “Baixant de la font del gat”, “Sol, solet”, “La lluna, la pruna”, “Plou i fa sol”.... Total, que em va convèncer i em va tenir de clienta durant dos dies. No cal dir, que el menjar era exquisit!
Em va agradar molt visitar el “Museu de Marrakech”, la “Medersa Ben Youssef” i la seva “Residència d’estudiants”, els “Jardins de la Koutoubia”, el “Barri Jueu ” de la “Mellah” on es troba el “Mercat d’espècies” amb els seus cridaners i voluminosos cons d’espècies que s’alineen en una successió d’aromes i colors ; el “Palais Bahia”, les “Tombes Saadies”, el “Palais Badii”; veure els “Tintorers” junt a enormes cubetes d’aigua calenta pigmentada on submergeixen la llana per tenyir-la (cada dia tenyeixen un color diferent).
M’havien parlat dels “Curtidors de pell” i no volia marxar de Marrakech sense visitar-los. Un noi em va portar fins al barri dels “Curtidors” i realment va ser impactant veure com preparen el cuir, seguint els mateixos procediments que fa segles. Pot semblar primitiu i fins i tot inhumà però forma part de la cultura “bereber”. La zona està impregnada d’una forta fetor però només a l’entrar t’obsequien amb un pomell de fulles de menta per poder esmorteir la pudor (al meu parer és pitjor una cort de porcs). Les pells les mantenen, durant un cert temps, en cubetes de pedra amb cal per treure-li el pèl. Desprès es netegen i per treure el greix fan servir sosa càustica. Tot seguit, les submergeixen, varies setmanes, en un compost especial d’orina barrejada amb excrement de colom procés que, ajudat per varis nois amb peus descalços trepitjant-les dins les cubetes, permet amollir les pells - l’esperança de vida de la gent que treballa als “curtidors” és més baixa que la de la resta de la població, perquè a l’estar contínuament en contacte amb substàncies corrosives i sense cap protecció fa, que estiguin exposats a patir malalties respiratòries i de pell -.
Un cop estovades les pells, es netegen i es submergeixen en banys aromatitzats amb escorces i flors, per treure el fort olor.
En el procés del tintat, les cubetes on es troben les pells es mantenen tapades perquè els tints al ser naturals amb l’acció del sol es degradarien. En altres “curtidors”, com els de “Fez” fan servir tints artificials i les cubetes no cal tapar-les. Al veure els colors, és més atractiu pel turista però el mètode no és tan artesanal.
Per últim, les pells es posaran a assecar i estaran llestes per què els artesans les transformin en diferents articles.
La visita acaba en una tenda que encara que no compris, a la sortida d’aquesta, t’esperaran per demanar-te uns “Dirhams” per tot el temps que han emprat en fer-te de guies. Aquí es quan entra també el regateig però no em va caldre fer-ho, doncs ho vaig trobar més que just que em cobressin 50 dirhams (5 euros) per tota l’estona que em van dedicar.
M’hagués agradat visitar, també, el “Jardins Majorell” on pots trobar tota una col·lecció d’espècies rares de plantes però, està clar que en dos dies no pots fer miracles.
Marrakech és una ciutat difícil de definir, és caòtica però a la mateixa vegada plena d’encant per els seus carrerons de la Medina, el bombardeig de sons, colors, sabors i olors d’espècies embriagants, el seu deliciós “té a la menta” i la seva gent que fan que t’impregnin de quelcom especial.



dimarts, 6 d’octubre del 2009

EL “MACHO IBÉRICO” ÉS UN ESPÈCIMEN EN PERILL D'EXTINCIÓ?



En aquesta ocasió m’agradaria parlar dels homes de “pelo en pecho”. Aquests éssers mutants del home Neardenthal que, inexplicablement han sobreviscut fins als nostres dies i que encara perduren uns quants. Els definiria com l’esglaó final de l’evolució d’una espècie autòctona que pobla el nostre país i algunes llars.
Si senyors! Estic parlant del”macho ibérico” (“pelo en pecho” i “macho ibérico”, dos paraules impossibles de traduir procedents de l’època franquista)
Però, quines són les característiques d’aquest personatge (tipus “Torrente”)?
Generalment alberga en l’habitat matern fins la trentena.
Les seves afeccions solen ser els tatuatges de mal gust, els bars, la cervesa, els carajillus de rom barat, el futbol i els toros.
La seva veu és tabaquera, aiguardentosa i autoritària
Li acostuma a sobresortir una tripa llardosa i cervesera que fa que els pantalons li quedin arran els malucs (a vegades, també se’ls posen molt alts i amb el cinturó ben estret)
En moltes espècimens és habitual l’alopècia, tot i que el seu cos està replet de pèl.
També es característic que li apunti un “bigotet” sota les fosses nasals.
Fan sortir, estudiadament, el seu pèl espès per la desbotonada camisa.
Dirigeixen i protegeixen a les seves companyes, fent-les sentir fràgils i amb una autoestima pel terra.
Quan es treuen la camisa, deixen al descobert un tors de pèl atapeït,  protegit amb una camiseta blanca de tirants que et baixa la libido de cop.
Li agrada anar guarnit amb cadenes i braçalets d’or.
Desprenen una genuïna suor masculina doncs acostumen a dutxar-se poc (un o dos cops per setmana com a molt) camuflada de “Varon Dandy”
Afeccionats també a les escopinades amb “consistència”, disparant-les a la major distància possible.
S’apoderen del comandament a distància de la TV, sense parar de fer zapping i no el deixen anar ni per dormir (senyal de poder i que és ell l’amo de la casa)
Tiren floretes amb adjectius “guarros” a tota joveneta que passa.
És habitual  en ells col·locar-se bé el “paquet” davant d’una situació que requereix mostrar la seva virilitat i masculinitat.
Es glorien de totes les seves conquestes hagudes i per haver davant dels amics.
Quan parlen acostumen a fer vestimentes de saliva a qui tenen al costat.
L’aroma dels seus gasos i eructes poden deixar, a més d’un, tombat.
No tenen ni idea de  conjuntar  la roba (per a ells només és important conservar la temperatura del cos).
És un personatge que s’ha de sentir bé de grat o per força, farà tot el possible per sentir-se a gust, encara que això impliqui fotre als altres (un bon exemple serien els fumadors que no respecten la llei anti-tabac)


Però vet aquí , que ha arribat el nou home del segle XXI, el “Metrosexual”. Un home urbà, culte, sensual, femení, independent, liberal i homo, hetereo o bisexual
S’estima per damunt de totes les coses, s’agrada a si mateix i no li fa recança de manifestar-ho de forma evident. Té cura de la seva imatge i és capaç de distingir amb els ulls tancats la diferencia entre Calvin Klein, Gucci o Dolce&Gabbana
Un home educat, refinat i delicat
La seva afecció és la moda
Acostuma a depilar-se de dalt a baix i a utilitzar cosmètics.
Sol ser alt i amb una “tableta de xocolata” ben marcada per la seva addicció al gimnàs
Plora en públic, reconeix les seves pors i expressa les seves emocions.

I a vosaltres, us agrada el nou home del segle XXI? O per el contrari, penseu que s’ha perdut l’energia baronívola?
Creieu que el “macho ibérico és una espècie en vies d’extinció?

diumenge, 20 de setembre del 2009

GRÀCIES A DÉU SÓC ATEU!

Molts no creients diuen ser agnòstics abans que ateus. No creuen que Déu existeixi, però no estan segurs i llavors són reticents a dir-se ateus.
En altres posts he fet referència a la meva postura davant la religió. Em considero completament atea. Sempre ho he estat, tot i que vaig estudiar en una escola de monges. El meu pare sempre deia que la religió és l’opi del poble (original de Karl Marx) i estic completament d’acord amb ell.
Òbviament no puc estar 100% segura de res, però puc estar 99,9% segura d’un munt de coses, i això es suficient per prendre les decisions diàries de la meva vida.
Suposo que les persones atees com jo, han avaluat les possibilitats i han trobat que la existència de Déu és tan improbable que prefereixen viure les seves vides sense tot aquest llast que tota creença et força a carregar. Aquest llast és molt pesat perquè s’espera moltes coses de tu com ara que donis els teus diners i el teu temps a l’església i, a sobre, que canvis la teva ment.
Els creients senten la necessitat de demostrar que el seu Déu existeix (per a mi, això ja és sospitós) i els ateus no han de demostrar res a ningú.
Els creients han idealitzat el cristianisme, tots diuen ser honestos i humils, però els seus representants, mossens i bisbes, ens han demostrat el brut i malaltís que pot ser el cristià. Moltes atrocitats s’han comès en nom de Déu

Heu pensat mai com reaccionaria la gent si, avui en dia, apareixes un home anomenat Jesucrist dient que ha vingut a salvar el món? Evidentment, la gran majoria el taxaria de boig.
Aquí us deixo un diàleg- particularment el trobo divertit- del que podria ser aquest esdeveniment :
(Del blog “Reflexions d’un arqueòleg glamurós”)

- Hola benaventurat germà, saps qui soc?
- Ui, doncs amb aquesta melena, el tors musculós, la barbeta… no diguis més! Ets un hippie bohemi amb ganes de marxeta no?
- Soc Jesucrist
- Vaja, quina sort la meva! Un tio que se m’apropa i és un reprimit sexual! Però tu no t’havies mort ja?
- Soc una aparició! He vingut a convertir-te!
- A convertir-me? En qué? Espero que no sigui en vi, que ja m’han parlat de la teva fama alcohòlica! Diuen que per les venes et corre un Rioja de primera qualitat!
- No idiota! He vingut a convertir-te a la religió veritable!
- Ahajaj! Espera que m’ofego de riure! Religió a mi? Però tio! Que jo soc un arqueòleg prehistoriador, que sé perfectament que l’evolució es va produir per selecció natural, no per creació divina! Que us he enxampat! Que tot és un miserable negoci per folrar-vos a costa de les quatre iaies que temen la mort imminent !
- Si, però jo vaig ser una bona persona, si vens amb mi et salvaràs!
- A veure! Anem per pams! En primer lloc, difícilment sabrem mai que vas fer i que no realment, tenint en compte que els evangelis que formen la bíblia es van escriure quatre segles després de la teva mort i van passar pel filtre i la censura del poder del Imperi Romà! I a més, si realment existís el cel hi anirà Rita the Singer!! Tú et creus que jo em vull passar la resta de l’eternitat rodejat de beates, monges i freaks carrinclons que no han trencat mai un plat?? Prefereixo mil cops la luxúria infernal!! On vas a parar!
- Jo curaré la ceguesa de la teva ànima!
- Però tio, quin puto plasta! Segur que Moisés, Sidharta, Mahoma o Confuci no es feien tan pesats! Mira, de veritat, que perds el temps, jo no tinc salvació possible! He trencat tots els pecats capitals, follo amb tios, no compleixo els manaments, no em confesso, he votat a partits comunistes, no vaig a missa i… soc fan de Marilyn Manson!!
- Ets una ovella "descarriada", però encara ets a temps d’entrar al ramat i trobar el camí!
- Si, clar, ara em vindràs amb el “cuento” que els ateus no tenim ètica ni moral. Mira guapo, jo no necessito témer a cap càstig diví per actuar conforme a uns valors molt ferms, que comencen i acaben en mi, recollint les influències dels principis de la solidaritat internacional contra la pobresa i la marginació o la lluita per la igualtat de gènere, raça, sexe, classe o llengua. No crec en cap mísera caritat per netejar la meva consciència davant un capellà, sinó en la lluita constant i diària per un món més just i millor. Un món que, òbviament, és aquest, no un suposat paradís que mai ningú ha vist.
- Saps que? Tinc una crisi de fe!! Crec que he deixat de creure en mi mateix!

dissabte, 12 de setembre del 2009

L’EMPREMTA D’UN PSIQUIÀTRIC (A PEGADA DUN PSIQUIÁTRICO)

En el meu viatge a Galícia i concretament en una visita al Monestir de Santo Estevo de Rivas de Sil – Nogueira de Ramuín- (Orense) no em va deixar indiferent la meravellosa exposició “A pegada dun psiquiátrico” d’un dels millors artistes de la Ribeira Sacra, en Florencio de Arborio.
Va ser un honor per a mi conèixer aquest personatge tan polifacètic que posseeix la col·lecció de rodes d’afilar més important d’arreu del món, és escultor i a més, va ser durant 35 anys terapeuta ocupacional del Psiquiàtric Cavaleiro Goás , en Toén (Orense).
“L’empremta d’un psiquiàtric” és una mostra de tot el que va viure en el centre i una immersió en el món de la bogeria i de la ment humana. Florencio, a través d’escultures fetes en bronze i fusta inspirades en els interns, imatges, frases d’ells, objectes personals i estris de l’hospital que ha anat recuperant al llarg dels anys, representa el menyspreu davant la malaltia, l’enuig dels malalts, la impotència i l’amor de les mares...
Vaig gaudir de la companyia del Sr. Arborio durant la meva visita, i sentia que les seves escultures –algunes esglaiadores- semblaven que tenien vida pròpia i cobraven més valor a mesura que m’explicava detalladament cadascuna d’elles quin sentit tenien, el perquè dels títols, així com infinitat d’anècdotes, històries humanes, a vegades tràgiques, que s’amagaven darrera de les seves obres, dels objectes i de les imatges de la sala.
La intenció del Sr. Arborio ,ha estat poder fer un homenatge als interns del psiquiàtric, doncs amb ells va compartir moltes hores de taller i, precisament en aquest espai, era on els malalts se sentien en total llibertat per parlar amb franquesa, on no hi havia diagnòstics i on les persones eren simplement persones i no malalts. Evidentment, un intent conscient d’abordar un tema tabú per a molts.
Hi ha quelcom que em va sorprendre molt i va ser el “Llibre de visites”. La majoria de visitants s’aturaven davant d’ell per deixar constància del seu pas escrivint les sensacions que els hi produïa . Vaig voler tafanejar alguns dels comentaris i vaig percebre una gran ignorància sobre el tema en qüestió i això em va decebre. Comentaris de mal gust ( evidentment, pocs) que feien referència a la salut mental i concretament a l’exposició. En cap moment, aquesta fereix la sensibilitat de ningú, doncs el tema és tractat amb tanta naturalitat i afectuositat que t’arriba molt a dins i t’adones de la transparència i sensibilitat de l’artista.

Em vaig quedar amb tres frases, molt interessants de l'exposició:
“Solo los cuerdos necesitan máscara” (Només els assenyats necessiten màscara) dita per un intern.
“No son todos los que están, ni están todos los que son” (No són tots els que estan, ni estan tots els que són) dita pel Sr. Arborio
i per últim una reflexió molt bonica del Sr. Arborio: "Les malalties psíquiques poden alterar la ment però deixen intacte el cor"
Tres frases per pensar!

Aquí us deixo un tastet de l'exposició:


Porta del psiquiàtric (un intern va enfonsar la porta en un brot psicòtic i l'artista va evocar aquest moment afegint un peu de bronze), al costat una màquina de electroshock.


Camisa de força i porta vella d'un pavelló abandonat on a l'hora de fer taller, els interns anaven enganxant claus antigues del psiquiàtric. El treball que comportava era relaxant per a molts.


Estàtues de bronze i fusta. La primera inspirada en la interna"Chaumeliña" la qual oferia plaers carnals desinteressadament i la segona "Doña Rosario" que sempre portava una vara per defendre's encara que era molt inofensiva.


Una mostra de les diferents pipes realitzades amb materials reciclats per l'intern anomenat "El Pipas" (el sobrenom és evident). Al costat una escultura de bronze i fusta representant l'amor de la mare envers al seu fill malalt.


Llit del psiquiàtric on podem observar la manta immobilitzadora utilitzada per la teràpia de "la cura del son". Al costat imatges dels interns emmarcades en finestres dels antics pavellons del centre.


Maletes dels interns i l'escultor Sr. Arborio


Estàtues de bruixes fetes amb bronze i fusta. La història de la Psiquiatria relaciona la bruixeria amb la bogeria. Les bruixes van ser perseguides per la seva conducta fora de lo normal.


Frases extretes dels interns del Psiquiàtric


Senyal que indica la direcció de l'antic psiquiàtric de Toén, actualment el centre porta el nom del Doctor Cabaleiro Goás.