dilluns, 22 de novembre del 2010

DE L’AMOR A L’ ODI...UN SOL PAS

La barreja d’amor i rebuig pot causar gran confusió i dolor. Per una banda, és possible que les persones segueixin estimant-se, encara que l’amor tingui tints d’egoisme i dependència. Per un altre costat, el ressentiment generat a causa de la sensació de pèrdua de llibertat produeix malestar, aversió i fins i tot odi cap a l’altre. 
De l’atracció s’arriba a l’enamorament i de l’enamorament s’arriba a l’amor i d’aquest hi ha un pas a l’odi.
La persona estimada es converteix en la persona odiada a causa d’una baixa tolerància a la  frustració. Es posa a algú en un pedestal – a vegades sense que l’altre ho mereixi- i llavors es decideix rebutjar-lo. Es descobreix que l’enamorat no compta amb totes les qualitats projectades i això pot causar un gran desengany. Les expectatives no complertes porten a una animadversió degut a la decepció que generen, de manera que el que abans s’acceptava sense major esforç ara és denegat inflexiblement.

Els sentiments van canviant d’acord amb el nostre estat d’ànim, humor i amb el dia a dia.
A vegades, sentim que el nostre temps ha estat perdut per haver-lo invertit en un altre, que no mereix tants pensaments per part nostre, tant dolor i tantes llàgrimes, però de sobte ens venen molts records, paraules boniques, moments d’alegria, moments tendres que hem viscut amb aquesta persona.
Així doncs, arribem a la conclusió de que tot en aquesta vida és temporal i passa per quelcom, tal com estimem, odiem.

Per últim, una frase que m’agrada molt:
L’amor i l’odi no són cecs, si no que estan cegats pel foc que porten dins
Friedrich Nietzsche

Heu arribat mai a odiar a una persona que heu estimat molt?

diumenge, 24 d’octubre del 2010

PENSA MALAMENT I ENCERTARÀS

Quina opinió teniu de la dita popular “Pensa malament i encertaràs”?
Com la majoria de dites, intenta ajudar-te en el difícil art de saber viure sàviament. Sorgeixen del saber popular i òbviament han estat persones molt dispars les que al llarg dels segles les han anat construint.
La que va fer “Pensa malament i encertaràs” devia de tenir una personalitat paranoide, és a dir que desconfiava sistemàticament de tothom.
La persona amb trastorn paranoide de la personalitat sempre veu en els altres a un possible enemic, interpreta les accions dels demés com deliberadament hostils cap a ella. Viu en alerta continua, amb els ulls i les orelles ben obertes, amb la mosca darrera l’orella. Té dubtes injustificades sobre la lleialtat dels seus amics o la fidelitat de la seva parella i els hi costa acceptar que s’equivoquen.
El paranoide viu en un infern, en el infern de la desconfiança.
Potser aquesta manera de ser, està condicionada per experiències negatives amb els demés. El qui més i el qui menys ha tingut a la seva vida algun “Judas” que l’ha traït i, es doni el cas de que a causa d’això li canviï la seva manera de ser i que generalitzi incrementant la seva desconfiança cap a tots. Evidentment, un a d’aprendre de l’experiència i no ser extremadament confiat.
Personalment, no sóc extremadament confiada amb la gent, no acostumo a explicar la meva vida de bones a primeres i miro d’intuir amb qui puc compartir els meus pensaments i sentiments. Si alguna vegada m’han traït, m’ha costat confiar amb aquesta persona però he acabat donant-li una segona oportunitat que no sempre ha estat encertada. Ni molt menys sóc malpensada però si que vaig amb cautela perquè com diu un proverbi àrab: 
“La primera vegada que m’enganyes, la culpa és teva; però la segona vegada, la culpa és meva”.

I vosaltres....sou extremadament confiats o pel contrari apliqueu la dita “Pensa malament i encertaràs”?

dilluns, 11 d’octubre del 2010

PRICASSO: PORTAR L’ART ENTRE CAMES

La forma en que realitza, l’australià Tim Patch, alies Pricasso, les seves pintures té quelcom particular doncs utilitza com a pinzell i creació de l’art, el més preat pel sexe masculí: el seu propi penis.
Potser no quedi a l’alçada dels grans genis de la pintura però s’ha de reconèixer que pintar amb el penis i les natges no deixa de ser estrany i sorprenent. L’art pot prendre moltes formes i Tim Patch té una forma interessant d’aplicar la pintura sobre el llenç.
Es veu que aquest extravagant artista va començar fent ceràmica i pintura i, més tard va descobrir que lo seu era fer retrats fent servir la seva verga i el seu darrera nu . Aquest últim el fa servir per pintar el fons dels retrats i descansar el seu "pinzell".
Fer-ne un, no li porta més de vint minuts i els més barat el ven a 50 dolars –uns 36 euros-.

Si voleu veure més de l'artista, la qualitat de les seves obres o concertar una cita perquè us faci un retrat, aquí us deixo la seva pàgina:

http://www.pricasso.com/


dilluns, 20 de setembre del 2010

diumenge, 5 de setembre del 2010

CONTRA LA CRISI, COMERÇOS ORIENTALS

Per tots és coneguda la gran proliferació de basars i supermercats orientals que cada dia més inunden les nostres ciutats. Venen casi de tot i a preus molt barats i això en temps de crisi és un negoci segur per ells. Podríem comptar amb els dits d’una mà la gent que no ha anat a comprar mai a un “xinu”.

Fa uns dies, vaig comprar un recarregador de piles, Silvan  - marca mira’m i no te fixis- a una botiga d’electrodomèstics; després,  vaig anar a un basar xinès per comprar un estri de cuina i just a l’entrada, vaig veure el mateix recarregador, que havia adquirit uns moments abans, cinc euros més barat. Jo havia pagat deu euros i això em va indignar bastant,  perquè era exactament el mateix producte - marca i grossària -.
Aquest estiu, visitant país vaig ensopegar amb una forta ruixada i va ser quan vaig entrar a una de les botiguetes de records del barri antic de San Sebastià per comprar-me un barret de pluja. Al cap d’una estona, passant per davant d’un basar xinès, quina va ser la meva sorpresa veure exposats a l’entrada barrets exactament iguals que el meu a un euro i mig. Tres euros i mig més barat!

Aquí ens estem perdent senyors! Com pot ser que els comerciants d’aquí tinguin els mateixos productes que els basars xinesos a preus desorbitants? Si volen competir amb ells hauran de respectar, almenys, la qualitat dels seus productes i no donar gat per llebre.
Molts botiguers es queixen de que les tendes orientals tenen molt èxit i els hi treuen clientela i el quid és que tenen de tot, a bon preu i són esclaus de la feina.
Els comerciants diuen que poden competir en servei, atenció i qualitat, però no amb els seus preus. Això no ho tinc tan clar perquè tot i que alguns dels productes dels basars xinesos són d’ínfima qualitat, he pogut comprovar
- com he explicat abans - que d’altres són completament iguals.
Una altre de les claus de l’èxit  i difícil de competir és l’horari dels supermercats orientals. La majoria obren els dies festius i, a diari, alguns romandran oberts fins les  22:30 hores incomplint els horaris comercials imposats per la llei; però per la gent és un bon recurs per fer les compres de última hora. - La llei permet només la llibertat d’horaris a les tendes d’alimentació amb una superfície inferior a 120 metres quadrats, sempre i quan no superin el màxim de dotze hores diàries -.

Que en penseu dels basars i supermercats xinesos?
Sou clients habituals d’aquests comerços?

diumenge, 22 d’agost del 2010

D’EUSKADI A IPARRALDE

La meva destinació era el País Basc francès -Iparralde- però els primers quatre dies la meva estada va ser a Guipúscoa fent una curta visita a Zarautz que té una de  les platges més llargues del Cantàbric i San Sebastià que em va agradar molt, tot i que plovia a bots i barrals i no vaig poder pujar al Mont Igueldo. Perdre’t pels carrerons del Barri antic proper a la Bahia de la Concha i assaborir els “montaditos” que t’ofereixen la infinitat de bars que et trobes a cada pas, és un delit.
De  Biscaia vaig visitar Ondàrroa, els paratges d’insomni  de les platges dunars  de Laga i Laida, les més boniques de Biscaia, Gernika, el Bosc pintat d’Oma de Kortézubi obra del pintor i escultor Agustín Ibarrola. Es veu que aquest artista va començar a pintar els troncs de més de 500 pins l’any 1983 i va acabar l’obra l’any 1991. El bosc és curiós de veure’l però, pel meu gust,  sense gaires pretensions.
Vaig visitar també Getxo i el seu pont Biscaia que l’uneix amb Portugalete. Realitzar el viatge amb el transbordador del pont estalvia a la gent un trajecte per carretera d’uns 20 km. Getxo és molt bonic però em va sorprendre la poca quantitat de turistes que havia en ple més d’agost. Bilbao i el seu museu Guggenheim on vaig poder gaudir de les magnifiques obres de Anish Kapoor, Robert Rauschenberg i Rousseau.
Vaig prosseguir el viatge cap a la regió d’Aquitània, visitant primer una part de la costa basca francesa San Jean de Luz i Biarritz. Dos ciutats precioses que em van enamorar. Posteriorment vaig anar cap al territori interior, a La Rhune, on un tren de cremallera et porta fins al cim i et regala unes de les més belles vistes que et pots imaginar. Les grutes d’estalagmites i estalactites de Sare també son dignes de veure. Uns dels més bonics pobles de França,  Ainhoa, Espelette i St. Jean Pied de Port que conserva el seu sabor medieval barrejat amb el cosmopolitisme modern del turisme. Una zona que em va semblar espectacular va ser el port de muntanya Col d’Iraty fins a Larrau. A prop d’aquest poble pots accedir al pont de passarel·la de Holzarte, un pont de fusta sospès a 150 metres del riu  i, seguint el camí cap a Iraty a les impressionants gorges de Kakuetta en el terme de Saint Engrace. Un recorregut de tres hores esclatant de bellesa salvatge.
Un altre poble pintoresc és Cambó les Bains amb les seves espectaculars i gens assequibles termes. No vaig gaudir d’elles però si dels fabulosos jardins que envolten el centre termal. A Bidarray vaig tenir l’oportunitat de fer rafting al riu Nive. Una mica de fortes emocions sempre va bé.
A la tornada, moguda per la curiositat vaig fer una parada a Lourdes, la segona ciutat més visitada de França –la primera és París-. Realment, em va causar impacte la fe de tants peregrins que venen arreu del món.


dissabte, 31 de juliol del 2010

LA PREOCUPACIÓ DE CAURE BÉ O MALAMENT

Sovint, després de conversar un parell de minuts (a vegades no calen ni dos segons) amb algú que acabo de conèixer arribo a la conclusió de que aquesta persona té quelcom que no  m’agrada sense saber el motiu.
La meva percepció, a vegades, ha estat equivocada perquè persones que de bones a primera m’han caigut malament després han arribat a ser grans amigues.
Em fixo, sobretot, en el llenguatge no verbal és a dir, els gestos, postures, mirades, expressió i aparença. Això fa que una persona acabi caient-me malament o bé en un primer contacte.
La informació no verbal d’una persona em diu moltes coses: la manera  de vestir, si es apocada, convencional, tímida, sosa, extravertida, simpàtica, el seu olor corporal.... Tot això m’aporta més que la part verbal.
Penso que, la gent que cau malament, a més de causar una mala impressió acostuma a ser poc hàbil socialment. Per exemple cau malament les persones que de bones a primeres comencen a explicar la seva vida privada o els seus problemes, les que tafanegen o critiquen a terceres persones, les que parlen de sí mateixes, les que són excessivament simpàtiques i apegaloses, les que fan moltes bromes pesades, les indiscretes, les que parlen tota l’estona sense deixar fer-ho als demés, les que pretenen tenir sempre la raó, les que és creuen superiors a la resta, les persones que són en tot negatives, les intolerants.... però per sort aquests defectes es poden intentar corregir.
Per un altre banda, hi ha les persones que d’entrada cauen sempre bé. Hi ha gent que té un encant natural, intrínsec, que fa que els que estan al seu voltant se sentin a gust perquè són alegres, simpàtiques, positives, educades, tolerants  i saben escoltar.
Penso que les persones atractives tenen ja una part important guanyada perquè la primera impressió que causen acostuma a ser bona, encara que després ens adonem de que és una estúpida. Que caigui millor, d’entrada, una persona atractiva és un instint bàsic. Està provat que un nounat  riurà i es passarà més estona observant una cara bonica amb una expressió amable que una cara que no  li resulti agradable.

Quins factors són importants per vosaltres perquè una persona us caigui bé d’entrada?
Us preocupa caure bé o malament a els altres?

dimarts, 15 de juny del 2010

SANT MIQUEL DEL FAI, UN GAUDI DE LUXE

Aquest passat cap de setmana vaig poder gaudir del incomparable paisatge de Sant  Miquel del Fai. Un d'aquests regals que ens obsequia la natura on l'aigua és la protagonista. Els rius Rossinyol i Tenes han anat esculpint en la roca, any rere any, segle rere segle boniques grutes, petits llacs i estanys i pintoresques cascades.

Recordo que, en la meva infància era una excursió "típica i obligada" familiar i escolar. Ja han passat molts anys des de llavors i tenia ganes de tornar a reviure moments inobidables de la meva infantesa.

Sant Miquel del Fai és un d'aquests llocs que sembla impossible trobar a prop d'una gran ciutat com Barcelona. Un monestir el qual els seus orígens daten de l'any 997 i emmarcat en un paisatge rocós fascinant.

Hi ha quelcom però, que em va sobtar i és el preu de l'entrada: 8 euros li costa a una persona recórrer els fantàstics paratges de Sant Miquel del Fai. Un preu bastant car tot i que, en part, comprenc que si es vol conservar en bon estat el nostre patrimoni s'hagi de pagar una entrada.
Sant Miquel del Fai és un terreny privat i el seu propietari -espai natural de Sant Miquel del Fai, S.L.- està en el seu dret de posar el preu que vulgui per entrar, però penso que 8 euros per poder gaudir de la natura i la muntanya és excessiu.

Els diumenges sol haver activitats per la mainada, només cal mirar la pàgina web:

http://www.santmiqueldelfai.cat/

Un bon lloc per passar-lo amb família, sol o amb amics. 100% recomanable!
Evidentment, un gaudi de luxe...


diumenge, 30 de maig del 2010

FOTOGRAFIA ERÒTICA MASCULINA

La fotografia de la nuesa masculina ha tardat molt temps en ser acceptada com una forma legítima de expressió artística en la història de la fotografia.

L’aparició de la fotografia, en 1826, fou generant poc a poc l’interès pel nu, primer el femení i molt més tard, el masculí. Nois adolescents van començar a aparèixer despullats ja des de finals del segle dinou.

La mentalitat de l’època era, de fet, contraria a l’actual. El nu infantil era menys immoral que el adult. Les senyals de la pubertat, l’aparició del pèl moixí, especialment el púbic, era considerat en l'època obscè. I al revés, el nu preadolescent era considerat menys evocador de la sexualitat i per tant acceptat amb major facilitat. Avui en dia, aquests tipus de fotografies, serien tatxades, sense dubte, de pedòfiles.

En els seus principis, la fotografia de nus es va trobar amb dos grans problemes per ser acceptada socialment, així com en els ambients artístics. D’una banda el gran realisme que caracteritzava a la imatge fotogràfica i per tant la resultant insolència visual de les imatges  en contraposició amb la pintura. S’acceptaven nueses en pintura, però en fotografia eren massa reals i personalitzats, els cossos tenien un propietari visible. Per un altre banda, el segon problema va radicar en la proliferació d’imatges de nus de contingut sexual explícit, és a dir pornogràfic, el que escandalitzava a la societat d’aquells dies i donava a la nuesa fotogràfica un impacte visual i conceptual encara més gran.

El Baró Wilhem Von Gloeden (1856-1931) va ser un dels pioners en la imatge del cos nu masculí A partir, de l’any 1890 començaria a fotografiar
joves despullats. A l’any 1914, Von Gloeden va arribar a realitzar unes 7000 fotografies. Va ser idolatrat, però també odiat a la vegada.

La fotografia i l’erotisme ja es relacionaven a principis de segle. Per descomptat eren altres  formes tant estètiques com tècniques, i els conceptes de bellesa han anat variant al llarg dels anys imposats en gran part pels canons que marquen les modes. El que no sembla canviar gaire son els conceptes morals, que si bé a l’any 1900 ja eren restrictius, avui en dia encara hi ha un cert tabú en el que és refereix a la fotografia masculina eròtica.  Se sol confondre l’erotisme amb diferents tipus de perversió. La nuesa segueix estant mal vista per una gran part de la societat i no diguem ja per les diferents religions tant d’unes creences com d’altres.

L'arribada de la fotografia només va fer que els artistes pugessin plasmar amb més realisme aquest encant que també buscaven pintors i escultors, aquesta bellesa que generalment ve implícita amb el cos femení, quelcom que tampoc acabem de superar o entendre. La nuesa femenina és acceptada  per homes i dones tot i que, en els últims anys, hem presenciat un despullament del mascle en els mitjans de comunicació perquè aquest s’ha descobert com objecte de desig i consumidor de moda, però també per una alliberació de la mirada de les dones, pel col·lectiu gay i pels propis heterosexuals que van trencant tabús.

De totes maneres, com he dit abans, la nuesa masculina encara no està tan desinhibida com la femenina i així doncs:

Quina és la diferència que fa que aquesta sigui més limitada que la femenina?
És qüestió d’estètica o simplement generacional?
Costum?
Educació?






























Fotografies fetes pel Baró Wilhem Von Gloeden de principis del segle XX

diumenge, 16 de maig del 2010

RARESES URBANES BARCELONINES

Curiosa furgoneta aparcada en un carrer a prop de la Ronda Sant Antoni.
I diu així: "Sin Dios la vida no tiene propósito, sin propósito la vida no tiene sentido". DIOS BENDIGA ESTE PAÍS. Cristo es la respuesta: "Venid a mi todos los que esteis trabajados y cargados y yo os haré descansar". Cap gràcia em faria pujar dins d'aquesta furgoneta.

Per darrera: "No estoy en crisis, estoy en Cristo". "El infierno es real, escapa de él, lee la Bíblía" . El millor llibre de contradiccions, replet de fantasies i ciència ficció que et crea més dubtes que respostes.

A la plaça d'en Lluís Millet -compositor i director de música- situada a prop del emblemàtic edifici modernista Palau de la Música de Barcelona, hi podem trobar un altre placa fent "honor" al seu renebot, l'expresident de la Fundació lOrfeó-Palau de la Música Catalana el corrupte Sr. Félix Millet però en aquest cas li han canviat el cognom per "Billet" en al·lusió a la seva afició pels bitllets. Actualment, molta gent  la coneix per Plaça de Félix Billet i tot per obra d'algun simpàtic desconegut. Aquest canvi de nomenclatura no oficial, davant dels greus fets pels que s'ha querellat la Fiscalia contra el Sr. Millet, posa una nota d'humor al malestar que viu al col·lectiu de persones vinculades al Palau de la Música. Curiosament, hi ha una falta ortogràfica a la placa doncs, a la paraula "billet" li faltaria una "t". Potser ho van fer aposta per simular més semblança a l'autèntic nom?

A l'altre banda de la plaça, la placa original on figura el nom de Lluís Millet. (Pobre... el seu parent si aixequés el cap!)

Els veïns de la que havia sigut la casa del pintor Josep Maria Sert de Barcelona no renuncien a un petit espai verd però en aquest cas potser s'han passat un pèl, no?

Els balcons dels veïns del carrer Almogàvers tampoc no pequen precisament per discrets. 

Pobres veïns els que viuen en mig de la penombra.

Reflexes urbans

Al costat del Centre Mèdic "Teknon" de la zona de la Bonanova de Barcelona hi podem trobar aquest curiós cartell. Els veïns devien estar farts de que la gent els hi toqués el timbre per demanar hora.

A l'Avinguda General Mitre de Barcelona cantonada carrer Modolell trobem un edifici industrial amb una bandera pirata.

 Si fa una mica de vent a Barcelona, és un bon dia per aconseguir un bon rentat de cotxe gratuït. Només has de donar unes quantes voltes al voltant de la font del Passeig de Gràcia amb Granvia i el vent farà la resta.

Cartell penjat en la porta d'un garatge de la zona de la Bonanova de Barcelona. Buff! Qualsevol deixa el seu cotxe aparcat davant, les conseqüències poden ser nefastes...

Cartell penjat en una porteria de la zona l'Eixample de Barcelona. I jo, em pregunto....amb quines altres parts del cos acostumaven a tancar la porta els veïns d'aquesta comunitat?

Al carrer Tuset de Barcelona, hi podem trobar una tapa de metall de les que es troben al terra de les voreres, amb un graciós error tipogràfic: pubilc en contes de públic. En que deurien estar pensant??