GAIA

CONSTEL·LACIONS FAMILIARS -RESTABLIR EL FLUIR ENTRE LES PERSONES-

2011-10-18T20:56:00.003+02:00

No fa gaire vaig ser convidada com observadora en unes sessions de constel·lacions familiars. Tot i que era una mica reticent al tema, sentia curiositat perquè els últims anys n’havia sentit parlar i no precisament malament. El fet d’assistir com acompanyant et dona l’oportunitat de veure el procediment de la teràpia i de sortir a representar si la persona constel·lada t’escull i tu acceptes.

Per qui no sàpiga en que consisteixen les constel·lacions, diré que és un tipus de teràpia que es fa per aclarir desordres a la vida d’algú però s’ha de tenir clar que en una primera sessió no se soluciona el problema, si no que en aquesta comença el procés que posteriorment dependrà de cadascú. El client que es constel·la escull a varis individus del grup per representar a les persones significatives de la seva prole i també a si mateix, i aquests es van col·locant i movent instintivament, reflexa del que és la seva família. A continuació, el facil·litador o constel·lador, qui guia la sessió, continua recol·locant perquè les emocions vagin sorgint, seguint una normativa. Llavors, es pronuncien una sèrie de frases rituals, molt precises i marcades per el facil·litador.
Segons les constel·lacions, els problemes que tenim, tenen les seves arrels en els nostres avantpassats familiars (encara que no els haguem conegut). Es a dir, existeixen deutes, embolics, morts... en el passat que sorgeixen en el present i són el reflexa dels nostres problemes.
Estic convençuda d’aquesta teoria però em van semblar esotèriques algunes de les sessions com la d’una persona que argumentava que no entenia els seus canvis bruscos de pes sense motiu aparent i, curiosament, l’origen del problema residia en varis avortaments a la família. També em va sorprendre com els individus que sortien a escena sentien les emocions, pors i desitjos dels familiars que representaven i la seva implicació en els problemes aliens acceptant íntegrament la responsabilitat que els corresponia.

Com no vaig sortir a representar, no puc expressar en primera persona el que se sent però varis dels assistents que van tenir l’oportunitat de fer-ho, em van comentar que els moviments surten sols, t’oblides de qui ets i et centres en el paper que et pertoca. Fent la teva pròpia constel·lació, d'observador o representant, d'una manera o altra, tothom es beneficia de la teràpia.

Quelcom té que funciona, almenys algunes de les persones que n’he parlat diuen que els ha estat útil.

Coneixíeu les constel·lacions familiars?
Heu assistit mai a alguna sessió?
Que en penseu d’aquestes teràpies sistemàtiques?

LA SIMILITUD DEL COMPORTAMENT HUMÀ I LA CONDUCTA DELS ANIMALS

2011-04-17T00:42:00.016+02:00

Us heu fixat que moltes dites populars d’animals es refereixen al comportament del ser humà?
Les dites populars que ens parlen de la conducta dels animals es reiteren amb la dels humans. Els homes fan una observació del seu entorn i busquen un paral·lel entre la conducta dels animals i la conducta dels homes.

Alguns exemples obtinguts de l’observació de la conducta o característiques físiques dels animals son:

Més boja que una cabra
Parlar amb l’amo del circ i no amb l’últim mono
S’enganxa com un pop
Molest com les mosques
Parles més que un lloro
És tan alt com una girafa
Content com un gos amb dos cues
Pesa més que una vaca
Amb boca tancada no entren mosques
Menja com un porc
Té set vides com un gat
Té una mirada d’àguila
Té molt males puces
És més puta que les gallines
És un bon xai
Són llàgrimes de cocodril
Va més lent que una tortuga
Canta com un canari
És més ràpid que un guepard
Dorm com una marmota
Dorm com un liró
Menjar i jeure, vida de porc
Treballar com un burro
Cria corbs i en tindràs molts
Ets més curt que la cua d’un conill
Ets més porc que el pal d’un galliner
Ets menys eròtic que les memòries de l’os Yogui
Treballar com una formiga
És més esquerpa que un gat
Té un ulls sortits com un gripau
Tenir llengua de escurçó
Ser més tonto que un ruc
Fa cara de gos
Fa cara de xai degollat
Està més brut que un corral de porcs
Defensar-se com un lleó
És lenta com un cargol
S'enganxa com una paparra
Està fort com un toro
Estar sol com un mussol
Mirar com un mussol
Tenir la cintura de vespa
Moure's com peix a l'aigua
Anar carregat com un burro
Burro que no conegues, no li toquis les orelles (evitar l'excés de confiança amb algú que no coneixes massa)
De porc i de senyor s'ha de venir de mena
Donar gat per llebre (enredar a algú)
Sembla que t'hagi llepat una vaca (quan portes el serrell/cabell aixafat)
Córrer més que una llebre
Ets més llest que una guilla
Veure les orelles al llop
Rentar-se com un gat (rentar-se per sobre, poc...)
Te coll de girafa
És pelut com un ós
Camina com un ànec
Mira com balla! Sembla un ànec marejat
Més ceg que un talp
Ets més matusser que un cuc amb guants
A cavall regalat no li miris el dentat
Agafar el toro per les banyes
Al burro mal esquilat, als quinze dies igualat
Per Nadal, cada gall al seu corral
Cada ovella amb la seva parella
No hi ha manera de que baixi del burro
Té la mosca darrera l'orella
D'on menys s'espera salta la llebre
No veu tres en un burro
Fer olor a tigre
Ficar-se a la boca del llop
Buscar tres peus al gat
Marejar la perdiu
Matar dos pardals d'un tret
Aquí, hi ha gat amagat
Córrer més que un cavall desbocat
Per la boca mor el peix
A gos flac tot son puces
Al rei i al porc l'afaiten després de mort
Anar al llit com les gallines
Anar-se'n sense dir ni ase ni bèstia
Caure de potes com els gats
De nit, tots els gats son negres

Dir-li el nom del porc

El gat vell procura per ell
Ets un gat vell
Ets un tros d'ase
Fugir com un conill
La cabra sempre tira a la muntanya
Tenir dents de cavall
Tenir dents de conill
Tenir color de merda d'oca
Tenir color de gos com fuig
Sembla una gallina escaldada

Així doncs, no som tan diferents...

En coneixeu més?

DE LA SALUT A LES ROQUES ENCANTADES

2011-03-19T22:51:00.004+01:00

Us deixo un altre ruta interessant que parteix del Santuari de la Salut i ens porta a les “Roques encantades”, a prop de la Devesa. Es tracta d’un bosc màgic, un paratge silenciós i fresc on els faigs i grans blocs de roques esdevingudes del mar han après a viure en harmonia des de fa milers d’anys. Segons la llegenda, un dimoni habitava en aquest indret i quan estava de mala lluna, s’entretenia fent rodolar alguna de les roques pendent avall per veure com espetegaven contra les cases de Sant Feliu de Pallarols.

A FALGARS PEL CAMÍ RAL DE VIC A OLOT

2011-02-25T20:01:00.006+01:00

El camí Ral de Vic a Olot va ser durant els dos primers mil·lenis de la nostra era la ruta de comunicació principal entre les comarques d'Osona i la Garrotxa, i en part també entre Barcelona i França. Per aquest camí, va transcórrer la vida social i econòmica, van passar el comerç i el progrés, els traginers i els bandolers, van entrar i sortir els vencedors i vençuts d'un grapat de guerres.

Font de les Marrades


Al fons, la font de les Marrades

Entrem a la part més espectacular del camí. En un tram d'uns 3,6 km la Generalitat va invertí casi mig milió d'euros en obres d'aplanament del terreny, rehabilitació del empedrat, neteja i reconstrucció de talussos, instal·lació de panells informatius, etc...


Monòlit amb l'escut de la ciutat de Vic. Segle XVIII

LA MINA DELS BANDOLERS:

Cavitat entre roques d'uns 50 metres de llarg i uns 2 d'ample, a prop del camí Ral i coberta de vegetació. Diu la llegenda, que segles enrere, en ella s'amagaven una quadrilla de bandolers que assaltaven als viatgers. Una pastora de la masia del Coll de Pruit, amistançada amb un d'ells, era qui els subministrava la informació. Al final, els agutzils reials la van detenir, la van interrogar i van aconseguir apressar a alguns dels bandolers. Aquests, foren penjats d'una biga de roure del menjador de l'Hostal del Grau. Des de llavors, a la biga de l'hostal se li diu "biga dels penjats".

EL GRAU D'OLOT

En el Grau d'Olot, el camí perd ràpidament desnivell -en total uns 400 m.- al principi per les Marrades del Grau, construcció civil del segle XVIII que possibilitava el pas d'animals de ferradura.

L'Hostal del Grau, antigament donava servei als traginers i a altres gents que feien camí

L'Hostalot -890 m.- antic hostal al peu del camí Ral.

Torrent de la Faja, a dalt de Falgars

Sant Pere de Falgars

El poble d'Hostalets de Bas vist des de Falgars

El poble de Sant Esteve d'en Bas vist des de Falgars

Hostalets de Bas -Font de la Clapera-

Falgars vist des d'Hostalets de Bas

...i fi de trajecte.

"LA NIT DE SANT JOAN" DESPRÉS DE TRENTA ANYS

2011-02-06T18:17:00.002+01:00

Aquest cap de setmana he anat a veure “La nit de San Joan” interpretada per Dagoll Dagom a l’auditori de San Cugat. Un espectacle amb casi trenta anys d’antiguitat, una màgica història de dues hores i quart de duració que ens transporta a una revetlla catalana dels anys 60.
A l’any 1981, Dagoll Dagom va sorprendre al món teatral amb aquest musical que protagonitzava el cantant Jaume Sisa. Anys després, en Carles Alberola ha estat l’encarregat de revisar aquest mateix espectacle i sembla ser que en essència no ha canviat gens.
La posta en escena dels actors va ser bona a pesar de presenciar l’obra des de l’amfiteatre i malauradament no poder distingir bé les expressions dels protagonistes.
El guió, al meu parer, una mica desordenat en la primera part però en la segona millora bastant i acaba deixant l’ànim conformat dels que en un principi estaven decepcionats . En la primera part, l’argument de la nena Rita (Laia Piró) de perquè no la deixen anar de revetlla em va semblar bastant pesat i nyonyo i l’escena dels marcians se salva pel vestuari, tot i que no dubto que als assistents més menuts de la sala els hi devia de fascinar.
El números musicals que més em van satisfer van ser el de la revetlla “ye ye” i la del “Gran Jordiet”. El ritmes eren bons i els actors cantaven i es movien molt bé. Els millors actors en Jordi Llordella fent de noi i progre (entre altres), la Noelia Pérez en el seu paper de follet i l’Annabel Totusaus fent de senyoreta González.
Potser, aquesta “Nit de San Joan” sembla destinada als més petits però si teniu encara un esperit infantil no us la perdeu.

DE L’AMOR A L’ ODI...UN SOL PAS

2010-11-22T20:40:00.000+01:00

La barreja d’amor i rebuig pot causar gran confusió i dolor. Per una banda, és possible que les persones segueixin estimant-se, encara que l’amor tingui tints d’egoisme i dependència. Per un altre costat, el ressentiment generat a causa de la sensació de pèrdua de llibertat produeix malestar, aversió i fins i tot odi cap a l’altre.
De l’atracció s’arriba a l’enamorament i de l’enamorament s’arriba a l’amor i d’aquest hi ha un pas a l’odi.
La persona estimada es converteix en la persona odiada a causa d’una baixa tolerància a la frustració. Es posa a algú en un pedestal – a vegades sense que l’altre ho mereixi- i llavors es decideix rebutjar-lo. Es descobreix que l’enamorat no compta amb totes les qualitats projectades i això pot causar un gran desengany. Les expectatives no complertes porten a una animadversió degut a la decepció que generen, de manera que el que abans s’acceptava sense major esforç ara és denegat inflexiblement.

Els sentiments van canviant d’acord amb el nostre estat d’ànim, humor i amb el dia a dia.
A vegades, sentim que el nostre temps ha estat perdut per haver-lo invertit en un altre, que no mereix tants pensaments per part nostre, tant dolor i tantes llàgrimes, però de sobte ens venen molts records, paraules boniques, moments d’alegria, moments tendres que hem viscut amb aquesta persona.
Així doncs, arribem a la conclusió de que tot en aquesta vida és temporal i passa per quelcom, tal com estimem, odiem.

Per últim, una frase que m’agrada molt:
L’amor i l’odi no són cecs, si no que estan cegats pel foc que porten dins
Friedrich Nietzsche

Heu arribat mai a odiar a una persona que heu estimat molt?

PENSA MALAMENT I ENCERTARÀS

2010-10-24T17:41:00.003+02:00

Quina opinió teniu de la dita popular “Pensa malament i encertaràs”?
Com la majoria de dites, intenta ajudar-te en el difícil art de saber viure sàviament. Sorgeixen del saber popular i òbviament han estat persones molt dispars les que al llarg dels segles les han anat construint.
La que va fer “Pensa malament i encertaràs” devia de tenir una personalitat paranoide, és a dir que desconfiava sistemàticament de tothom.
La persona amb trastorn paranoide de la personalitat sempre veu en els altres a un possible enemic, interpreta les accions dels demés com deliberadament hostils cap a ella. Viu en alerta continua, amb els ulls i les orelles ben obertes, amb la mosca darrera l’orella. Té dubtes injustificades sobre la lleialtat dels seus amics o la fidelitat de la seva parella i els hi costa acceptar que s’equivoquen.
El paranoide viu en un infern, en el infern de la desconfiança.
Potser aquesta manera de ser, està condicionada per experiències negatives amb els demés. El qui més i el qui menys ha tingut a la seva vida algun “Judas” que l’ha traït i, es doni el cas de que a causa d’això li canviï la seva manera de ser i que generalitzi incrementant la seva desconfiança cap a tots. Evidentment, un a d’aprendre de l’experiència i no ser extremadament confiat.
Personalment, no sóc extremadament confiada amb la gent, no acostumo a explicar la meva vida de bones a primeres i miro d’intuir amb qui puc compartir els meus pensaments i sentiments. Si alguna vegada m’han traït, m’ha costat confiar amb aquesta persona però he acabat donant-li una segona oportunitat que no sempre ha estat encertada. Ni molt menys sóc malpensada però si que vaig amb cautela perquè com diu un proverbi àrab:
“La primera vegada que m’enganyes, la culpa és teva; però la segona vegada, la culpa és meva”.

I vosaltres....sou extremadament confiats o pel contrari apliqueu la dita “Pensa malament i encertaràs”?

PRICASSO: PORTAR L’ART ENTRE CAMES

2010-10-11T01:23:00.007+02:00

La forma en que realitza, l’australià Tim Patch, alies Pricasso, les seves pintures té quelcom particular doncs utilitza com a pinzell i creació de l’art, el més preat pel sexe masculí: el seu propi penis.
Potser no quedi a l’alçada dels grans genis de la pintura però s’ha de reconèixer que pintar amb el penis i les natges no deixa de ser estrany i sorprenent. L’art pot prendre moltes formes i Tim Patch té una forma interessant d’aplicar la pintura sobre el llenç.
Es veu que aquest extravagant artista va començar fent ceràmica i pintura i, més tard va descobrir que lo seu era fer retrats fent servir la seva verga i el seu darrera nu . Aquest últim el fa servir per pintar el fons dels retrats i descansar el seu "pinzell".
Fer-ne un, no li porta més de vint minuts i els més barat el ven a 50 dolars –uns 36 euros-.

Si voleu veure més de l'artista, la qualitat de les seves obres o concertar una cita perquè us faci un retrat, aquí us deixo la seva pàgina:

http://www.pricasso.com/

EN UN POBLE OPRIMIT

2010-09-20T20:00:00.001+02:00

CONTRA LA CRISI, COMERÇOS ORIENTALS

2010-09-05T16:48:00.002+02:00

Per tots és coneguda la gran proliferació de basars i supermercats orientals que cada dia més inunden les nostres ciutats. Venen casi de tot i a preus molt barats i això en temps de crisi és un negoci segur per ells. Podríem comptar amb els dits d’una mà la gent que no ha anat a comprar mai a un “xinu”.

Fa uns dies, vaig comprar un recarregador de piles, Silvan - marca mira’m i no te fixis- a una botiga d’electrodomèstics; després, vaig anar a un basar xinès per comprar un estri de cuina i just a l’entrada, vaig veure el mateix recarregador, que havia adquirit uns moments abans, cinc euros més barat. Jo havia pagat deu euros i això em va indignar bastant, perquè era exactament el mateix producte - marca i grossària -.
Aquest estiu, visitant país vaig ensopegar amb una forta ruixada i va ser quan vaig entrar a una de les botiguetes de records del barri antic de San Sebastià per comprar-me un barret de pluja. Al cap d’una estona, passant per davant d’un basar xinès, quina va ser la meva sorpresa veure exposats a l’entrada barrets exactament iguals que el meu a un euro i mig. Tres euros i mig més barat!

Aquí ens estem perdent senyors! Com pot ser que els comerciants d’aquí tinguin els mateixos productes que els basars xinesos a preus desorbitants? Si volen competir amb ells hauran de respectar, almenys, la qualitat dels seus productes i no donar gat per llebre.
Molts botiguers es queixen de que les tendes orientals tenen molt èxit i els hi treuen clientela i el quid és que tenen de tot, a bon preu i són esclaus de la feina.
Els comerciants diuen que poden competir en servei, atenció i qualitat, però no amb els seus preus. Això no ho tinc tan clar perquè tot i que alguns dels productes dels basars xinesos són d’ínfima qualitat, he pogut comprovar
- com he explicat abans - que d’altres són completament iguals.
Una altre de les claus de l’èxit i difícil de competir és l’horari dels supermercats orientals. La majoria obren els dies festius i, a diari, alguns romandran oberts fins les 22:30 hores incomplint els horaris comercials imposats per la llei; però per la gent és un bon recurs per fer les compres de última hora. - La llei permet només la llibertat d’horaris a les tendes d’alimentació amb una superfície inferior a 120 metres quadrats, sempre i quan no superin el màxim de dotze hores diàries -.

Que en penseu dels basars i supermercats xinesos?
Sou clients habituals d’aquests comerços?

D’EUSKADI A IPARRALDE

2010-08-22T13:26:00.003+02:00

La meva destinació era el País Basc francès -Iparralde- però els primers quatre dies la meva estada va ser a Guipúscoa fent una curta visita a Zarautz que té una de les platges més llargues del Cantàbric i San Sebastià que em va agradar molt, tot i que plovia a bots i barrals i no vaig poder pujar al Mont Igueldo. Perdre’t pels carrerons del Barri antic proper a la Bahia de la Concha i assaborir els “montaditos” que t’ofereixen la infinitat de bars que et trobes a cada pas, és un delit.
De Biscaia vaig visitar Ondàrroa, els paratges d’insomni de les platges dunars de Laga i Laida, les més boniques de Biscaia, Gernika, el Bosc pintat d’Oma de Kortézubi obra del pintor i escultor Agustín Ibarrola. Es veu que aquest artista va començar a pintar els troncs de més de 500 pins l’any 1983 i va acabar l’obra l’any 1991. El bosc és curiós de veure’l però, pel meu gust, sense gaires pretensions.
Vaig visitar també Getxo i el seu pont Biscaia que l’uneix amb Portugalete. Realitzar el viatge amb el transbordador del pont estalvia a la gent un trajecte per carretera d’uns 20 km. Getxo és molt bonic però em va sorprendre la poca quantitat de turistes que havia en ple més d’agost. Bilbao i el seu museu Guggenheim on vaig poder gaudir de les magnifiques obres de Anish Kapoor, Robert Rauschenberg i Rousseau.
Vaig prosseguir el viatge cap a la regió d’Aquitània, visitant primer una part de la costa basca francesa San Jean de Luz i Biarritz. Dos ciutats precioses que em van enamorar. Posteriorment vaig anar cap al territori interior, a La Rhune, on un tren de cremallera et porta fins al cim i et regala unes de les més belles vistes que et pots imaginar. Les grutes d’estalagmites i estalactites de Sare també son dignes de veure. Uns dels més bonics pobles de França, Ainhoa, Espelette i St. Jean Pied de Port que conserva el seu sabor medieval barrejat amb el cosmopolitisme modern del turisme. Una zona que em va semblar espectacular va ser el port de muntanya Col d’Iraty fins a Larrau. A prop d’aquest poble pots accedir al pont de passarel·la de Holzarte, un pont de fusta sospès a 150 metres del riu i, seguint el camí cap a Iraty a les impressionants gorges de Kakuetta en el terme de Saint Engrace. Un recorregut de tres hores esclatant de bellesa salvatge.
Un altre poble pintoresc és Cambó les Bains amb les seves espectaculars i gens assequibles termes. No vaig gaudir d’elles però si dels fabulosos jardins que envolten el centre termal. A Bidarray vaig tenir l’oportunitat de fer rafting al riu Nive. Una mica de fortes emocions sempre va bé.
A la tornada, moguda per la curiositat vaig fer una parada a Lourdes, la segona ciutat més visitada de França –la primera és París-. Realment, em va causar impacte la fe de tants peregrins que venen arreu del món.

LA PREOCUPACIÓ DE CAURE BÉ O MALAMENT

2010-07-31T16:55:00.001+02:00

Sovint, després de conversar un parell de minuts (a vegades no calen ni dos segons) amb algú que acabo de conèixer arribo a la conclusió de que aquesta persona té quelcom que no m’agrada sense saber el motiu.
La meva percepció, a vegades, ha estat equivocada perquè persones que de bones a primera m’han caigut malament després han arribat a ser grans amigues.
Em fixo, sobretot, en el llenguatge no verbal és a dir, els gestos, postures, mirades, expressió i aparença. Això fa que una persona acabi caient-me malament o bé en un primer contacte.
La informació no verbal d’una persona em diu moltes coses: la manera de vestir, si es apocada, convencional, tímida, sosa, extravertida, simpàtica, el seu olor corporal.... Tot això m’aporta més que la part verbal.
Penso que, la gent que cau malament, a més de causar una mala impressió acostuma a ser poc hàbil socialment. Per exemple cau malament les persones que de bones a primeres comencen a explicar la seva vida privada o els seus problemes, les que tafanegen o critiquen a terceres persones, les que parlen de sí mateixes, les que són excessivament simpàtiques i apegaloses, les que fan moltes bromes pesades, les indiscretes, les que parlen tota l’estona sense deixar fer-ho als demés, les que pretenen tenir sempre la raó, les que és creuen superiors a la resta, les persones que són en tot negatives, les intolerants.... però per sort aquests defectes es poden intentar corregir.
Per un altre banda, hi ha les persones que d’entrada cauen sempre bé. Hi ha gent que té un encant natural, intrínsec, que fa que els que estan al seu voltant se sentin a gust perquè són alegres, simpàtiques, positives, educades, tolerants i saben escoltar.
Penso que les persones atractives tenen ja una part important guanyada perquè la primera impressió que causen acostuma a ser bona, encara que després ens adonem de que és una estúpida. Que caigui millor, d’entrada, una persona atractiva és un instint bàsic. Està provat que un nounat riurà i es passarà més estona observant una cara bonica amb una expressió amable que una cara que no li resulti agradable.

Quins factors són importants per vosaltres perquè una persona us caigui bé d’entrada?
Us preocupa caure bé o malament a els altres?

SANT MIQUEL DEL FAI, UN GAUDI DE LUXE

2010-06-15T23:55:00.006+02:00

Aquest passat cap de setmana vaig poder gaudir del incomparable paisatge de Sant Miquel del Fai. Un d'aquests regals que ens obsequia la natura on l'aigua és la protagonista. Els rius Rossinyol i Tenes han anat esculpint en la roca, any rere any, segle rere segle boniques grutes, petits llacs i estanys i pintoresques cascades.

Recordo que, en la meva infància era una excursió "típica i obligada" familiar i escolar. Ja han passat molts anys des de llavors i tenia ganes de tornar a reviure moments inobidables de la meva infantesa.

Sant Miquel del Fai és un d'aquests llocs que sembla impossible trobar a prop d'una gran ciutat com Barcelona. Un monestir el qual els seus orígens daten de l'any 997 i emmarcat en un paisatge rocós fascinant.

Hi ha quelcom però, que em va sobtar i és el preu de l'entrada: 8 euros li costa a una persona recórrer els fantàstics paratges de Sant Miquel del Fai. Un preu bastant car tot i que, en part, comprenc que si es vol conservar en bon estat el nostre patrimoni s'hagi de pagar una entrada.
Sant Miquel del Fai és un terreny privat i el seu propietari -espai natural de Sant Miquel del Fai, S.L.- està en el seu dret de posar el preu que vulgui per entrar, però penso que 8 euros per poder gaudir de la natura i la muntanya és excessiu.

Els diumenges sol haver activitats per la mainada, només cal mirar la pàgina web:

http://www.santmiqueldelfai.cat/

Un bon lloc per passar-lo amb família, sol o amb amics. 100% recomanable!
Evidentment, un gaudi de luxe...

FOTOGRAFIA ERÒTICA MASCULINA

2010-05-30T02:18:00.008+02:00

La fotografia de la nuesa masculina ha tardat molt temps en ser acceptada com una forma legítima de expressió artística en la història de la fotografia.

L’aparició de la fotografia, en 1826, fou generant poc a poc l’interès pel nu, primer el femení i molt més tard, el masculí. Nois adolescents van començar a aparèixer despullats ja des de finals del segle dinou.

La mentalitat de l’època era, de fet, contraria a l’actual. El nu infantil era menys immoral que el adult. Les senyals de la pubertat, l’aparició del pèl moixí, especialment el púbic, era considerat en l'època obscè. I al revés, el nu preadolescent era considerat menys evocador de la sexualitat i per tant acceptat amb major facilitat. Avui en dia, aquests tipus de fotografies, serien tatxades, sense dubte, de pedòfiles.

En els seus principis, la fotografia de nus es va trobar amb dos grans problemes per ser acceptada socialment, així com en els ambients artístics. D’una banda el gran realisme que caracteritzava a la imatge fotogràfica i per tant la resultant insolència visual de les imatges en contraposició amb la pintura. S’acceptaven nueses en pintura, però en fotografia eren massa reals i personalitzats, els cossos tenien un propietari visible. Per un altre banda, el segon problema va radicar en la proliferació d’imatges de nus de contingut sexual explícit, és a dir pornogràfic, el que escandalitzava a la societat d’aquells dies i donava a la nuesa fotogràfica un impacte visual i conceptual encara més gran.

El Baró Wilhem Von Gloeden (1856-1931) va ser un dels pioners en la imatge del cos nu masculí A partir, de l’any 1890 començaria a fotografiar
joves despullats. A l’any 1914, Von Gloeden va arribar a realitzar unes 7000 fotografies. Va ser idolatrat, però també odiat a la vegada.

La fotografia i l’erotisme ja es relacionaven a principis de segle. Per descomptat eren altres formes tant estètiques com tècniques, i els conceptes de bellesa han anat variant al llarg dels anys imposats en gran part pels canons que marquen les modes. El que no sembla canviar gaire son els conceptes morals, que si bé a l’any 1900 ja eren restrictius, avui en dia encara hi ha un cert tabú en el que és refereix a la fotografia masculina eròtica. Se sol confondre l’erotisme amb diferents tipus de perversió. La nuesa segueix estant mal vista per una gran part de la societat i no diguem ja per les diferents religions tant d’unes creences com d’altres.

L'arribada de la fotografia només va fer que els artistes pugessin plasmar amb més realisme aquest encant que també buscaven pintors i escultors, aquesta bellesa que generalment ve implícita amb el cos femení, quelcom que tampoc acabem de superar o entendre. La nuesa femenina és acceptada per homes i dones tot i que, en els últims anys, hem presenciat un despullament del mascle en els mitjans de comunicació perquè aquest s’ha descobert com objecte de desig i consumidor de moda, però també per una alliberació de la mirada de les dones, pel col·lectiu gay i pels propis heterosexuals que van trencant tabús.

De totes maneres, com he dit abans, la nuesa masculina encara no està tan desinhibida com la femenina i així doncs:

Quina és la diferència que fa que aquesta sigui més limitada que la femenina?
És qüestió d’estètica o simplement generacional?
Costum?
Educació?

Fotografies fetes pel Baró Wilhem Von Gloeden de principis del segle XX

RARESES URBANES BARCELONINES

2010-05-16T19:07:00.004+02:00

Curiosa furgoneta aparcada en un carrer a prop de la Ronda Sant Antoni.

I diu així: "Sin Dios la vida no tiene propósito, sin propósito la vida no tiene sentido". DIOS BENDIGA ESTE PAÍS. Cristo es la respuesta: "Venid a mi todos los que esteis trabajados y cargados y yo os haré descansar". Cap gràcia em faria pujar dins d'aquesta furgoneta.

Per darrera: "No estoy en crisis, estoy en Cristo". "El infierno es real, escapa de él, lee la Bíblía" . El millor llibre de contradiccions, replet de fantasies i ciència ficció que et crea més dubtes que respostes.

A la plaça d'en Lluís Millet -compositor i director de música- situada a prop del emblemàtic edifici modernista Palau de la Música de Barcelona, hi podem trobar un altre placa fent "honor" al seu renebot, l'expresident de la Fundació lOrfeó-Palau de la Música Catalana el corrupte Sr. Félix Millet però en aquest cas li han canviat el cognom per "Billet" en al·lusió a la seva afició pels bitllets. Actualment, molta gent la coneix per Plaça de Félix Billet i tot per obra d'algun simpàtic desconegut. Aquest canvi de nomenclatura no oficial, davant dels greus fets pels que s'ha querellat la Fiscalia contra el Sr. Millet, posa una nota d'humor al malestar que viu al col·lectiu de persones vinculades al Palau de la Música. Curiosament, hi ha una falta ortogràfica a la placa doncs, a la paraula "billet" li faltaria una "t". Potser ho van fer aposta per simular més semblança a l'autèntic nom?

A l'altre banda de la plaça, la placa original on figura el nom de Lluís Millet. (Pobre... el seu parent si aixequés el cap!)

Els veïns de la que havia sigut la casa del pintor Josep Maria Sert de Barcelona no renuncien a un petit espai verd però en aquest cas potser s'han passat un pèl, no?

Els balcons dels veïns del carrer Almogàvers tampoc no pequen precisament per discrets.

Pobres veïns els que viuen en mig de la penombra.

Reflexes urbans

Al costat del Centre Mèdic "Teknon" de la zona de la Bonanova de Barcelona hi podem trobar aquest curiós cartell. Els veïns devien estar farts de que la gent els hi toqués el timbre per demanar hora.

A l'Avinguda General Mitre de Barcelona cantonada carrer Modolell trobem un edifici industrial amb una bandera pirata.

Si fa una mica de vent a Barcelona, és un bon dia per aconseguir un bon rentat de cotxe gratuït. Només has de donar unes quantes voltes al voltant de la font del Passeig de Gràcia amb Granvia i el vent farà la resta.

Cartell penjat en la porta d'un garatge de la zona de la Bonanova de Barcelona. Buff! Qualsevol deixa el seu cotxe aparcat davant, les conseqüències poden ser nefastes...

Cartell penjat en una porteria de la zona l'Eixample de Barcelona. I jo, em pregunto....amb quines altres parts del cos acostumaven a tancar la porta els veïns d'aquesta comunitat?

Al carrer Tuset de Barcelona, hi podem trobar una tapa de metall de les que es troben al terra de les voreres, amb un graciós error tipogràfic: pubilc en contes de públic. En que deurien estar pensant??

ELS GRAFFITERS, ARTISTES URBANS O BANDES VANDÀLIQUES?

2010-04-25T21:52:00.004+02:00

El graffiti va començar a finals dels anys 60 quan un missatger adolescent d’origen grec, anomenat Demitrius va posar el seu “motiu” al costat del número del carrer on vivia (TAKI 183).
Demitrius viatjava constantment en el metro d’un lloc a l’altre de la ciutat de Manhattan i en el trajecte estampava el seu tag –firma- en tots els llocs, a dins i fora del vagó. Ell no ho considerava dolent i en una entrevista que se li va fer en el New York Times va respondre: “Simplement és quelcom que he de fer. Treballo, pago els meus impostos i no faig mal a ningú”. Aquests actes el van convertir en un heroi i d’aquesta feta, es va encetar un dels últims moviments artístics i culturals del segle XX.
A partir dels anys 80 comença l’expansió a la costa oest dels E.E.U.U., a Europa i arreu del món.

TAKI 183 a finals dels anys 60

A Barcelona, l’art urbà el podem trobar en diferents llocs –des de zones molt cèntriques fins a llocs perifèrics, des de parets fins a les persianes dels locals- i és que el carrer necessita expressar-se, canviar, respirar i reinventar-se a cada instant i així ho fa però no sempre en la direcció adequada. Per desgràcia, a vegades, l’art dels graffiteros es veu pertorbat per altres que només es dediquen a embrutar la ciutat amb pintades o tags –firma o acrònim d’una persona- ordinaris i mancats d’art en cases, pilars de ponts, monuments, lavabos públics...

TAGS en lavabos públics

Personalment, m’agraden els graffitis i prefereixo veure un bon mural graffiteat que veure una propaganda de Coca-cola, però també és veritat que s’haurien d’habilitar més llocs per poder realitzar aquestes obres d’art urbà.

GRAFFITI en una paret d'un carrer de Barcelona

El graffiti sempre ha estat relacionat amb molts problemes socials. La societat l’ha rodejat amb un gran núvol de tòpics relacionats amb la delinqüència, vandalisme, marginació, tribus urbanes, gamberrisme, etc...
Quan es menciona la paraula graffiti, automàticament es tatxa d’amoral, perjudicial, molest. També se li atribueix la característica de crear malestar social, inseguretat ciutadana, terror, pànic... Però en realitat el que provoca totes aquestes incomoditats, el que fa mal a la societat és la ignorància.
Cada cop s’obren més portes pels artistes dels murs: concursos i inclòs encàrrecs per decorar locals -a Barcelona, molts comerciants contracten a artistes urbans perquè pintin les seves obres a les persianes dels seus locals- Poc a poc el graffiti és més popular al carrer i cada cop hi ha més gent que admira aquest tipus d’art.

GRAFFITI en el centre comercial Maremagnum de Barcelona

GRAFFITI en una persiana d'un local de la plaça de Sant Agustí vell de BCN

Plaça de Sant Agustí vell de BCN (Barri de Sta. Caterina)

Plaça de Sant Agustí vell de BCN

Carrer del Comerç de BCN

Carrer de Gignàs de BCN (ciutat vella)

Carrer de Gignàs de BCN

Carrer de Joan Massana de BCN (ciutat vella)

Carrer de N'Arai de BCN (ciutat vella)

Carrer d'Avinyó de BCN

Carrer del Rec de BCN (Barri de la Ribera)

Carrer Pas de l'ensenyança de BCN

Barri del Carmel de BCN

El graffiter busca el seu propi camí i respon a les seves motivacions. Els ingredients de il·legalitat i competició que té aquest món el fan molt atractiu per alguns sectors de la joventut urbana.

“No hi ha major plaer que fer el que no pots fer”

GRAFFITI en una paret del centre de Barcelona

GRAFFITI del Guernica de Picasso a una paret de la Ronda de Dalt de BCN

Per vosaltres, els graffitis son art urbà o simplement vandalisme?

CITES ATEES

2010-03-28T18:52:00.002+02:00

El mateix concepte de pecat ve de la Bíblia. El cristianisme ofereix solucionar un problema que ell mateix va creà. Agrairies a una persona que et tallés amb un ganivet per poder vendre’t una vena? (Dan Barker)

Déu els diu a Adam i Eva que no mengin el fruit de l’arbre del coneixement del bé i del mal. Si aquesta era l’única manera que tenien de diferenciar el bé i el mal, com anaven a saber que era incorrecte no obeir a Déu i menjar-se la fruita? (Laurie lYnn)

Hem de qüestionar la lògica de l’argument de tenir un Déu omniscient i totpoderós que crea humans defectuosos i desprès els culpa pels seus propis errors (Gene Roddenberry)

Déu diu que facis el que vulguis, però pren la decisió incorrecta i seràs torturat per tota l’eternitat a l’infern. Això, senyor, no és lliure albir. Seria similar a un home que li diu a la seva xicota: fes el que vulguis, però si esculls deixar-me et seguiré el rastre i et dispararé al cervell. Quan un home diu això, l’anomenen “psicòpata”, i demanen a crits que sigui engarjolat o executat. Quan Déu diu això mateix, ho anomenen “amor” i construïm esglésies en el seu honor. (William C. Easttom II)

Si Déu és la resposta, la pregunta deu haver estat molt tonta (En el grup de notícies alt.atheism)

La vida m’ha ensenyat dos coses: una és que Déu t’estima i que vas a cremar-te a l’infern. L’altre és que el sexe és la cosa més horrible i bruta del món i que has de reservar-lo per algú a qui estimis. (Butch Hancock)

Si Jesús hagués estat executat fa 20 anys, la gent catòlica portaria cadires elèctriques penjades al coll en comptes de creus. (Lenny Bruce)

Si parles amb Déu estàs resant però si Déu és el que et parla tens esquizofrènia. (Thomas Szasz)

La religió és comparable amb la neurosi infantil (Sigmund Freud)

La majoria dels homes prefereix i troba més fàcil creure que prendre's la molèstia i la preocupació d'investigar. (León de Gandarías)

Si a l'edat de 5 anys no sabies que els Déus són inventats i els mites històries impossibles, ets un "pallús" (Gaius Suetonius Tranquillus)

La religió és probablement el conte xinès més gran mai explicat. Pensin això: la religió realment ha convençut a la gent de que hi ha un home invisible...que viu al cel...que observa cada cosa que fem, cada minut de cada dia. I l’home invisible té una llista de deu coses especials que no vol que facis. I si fas alguna d’aquestes deu coses, té un lloc especial ple de foc i fum on va a enviar-te per viure, torturar-te i patir per sempre més... però ell t’estima. (George Carlin, Brain Droppings)

Si és infinitament bo, quina raó hauríem de tenir per témer-lo? Si és infinitament savi, per què hauríem de tenir dubtes concernents al nostre futur? Si ho sap tot, per què advertir-li de les nostres necessitats i fatigar-lo amb les nostres oracions? Si està per tot arreu, per què erigir-li temples? Si és just, per què témer que castigarà a les criatures a les quals va omplir de debilitats? Si la gràcia ho fa tot per ells, quina raó haurà per recompensar-los? Si ell és totpoderós, com ofendre’l, com resistir-se’l? Si és raonable, com pot enfadar-se amb els cecs, a qui els ha donat la llibertat de ser forassenyats? Si és inamovible, amb quin dret pretenem fer-li canviar els seus designis? Si és impossible de concebre, per què haurem d’ocupar-nos d’ell? Si ell ha parlat, per què l’Univers no s’ha convençut? Si el coneixement de Déu és el més necessari, per què no és el més evident i el més clar? (Percy bysshe Shelley, “The Necessity of Atheism)

FALLES DE VALÈNCIA : UNA FESTA MÀGICA

2010-03-22T21:15:00.002+01:00

Aquest cap de setmana he pogut fer una petita escapada a València en motiu de les Falles. Tan sols vaig poder gaudir dos dies (la feina no m’ho ha permès més) d’aquesta festa on el foc, les “mascletás” i la música donen la benvinguda a la primavera. Tot un desplegament de colors d’immensos ninots grans i petits que adornen els carrers i places de València.
Durant quatre dies i quatre nits, al voltant de 375 falles grans han restat plantades en nombrosos llocs de la ciutat i unes tantes més en altres localitats de la zona.
Les Falles mostren aspectes de la societat, la política i la vida quotidiana des de un punt de vista crític i burleta. Les principals poden arribar als 20 metres d’alçada i realment són espectaculars.
Cap al vespre, quan milions de bombetes de colors guarneixen els carrers, els focs artificials encenen la nit i les falles s’il·luminen, és quan t’adones de la màgia de la festa.
Encara que no vaig poder presenciar tots els actes, la “ofrena” a la Verge dels Desemparats i la “cremá” de les falles és el que em va impressionar més.
L’art efímer de les Falles només es pot gaudir durant quatre dies i la nit del 19 de març tots els monuments son pastura de les flames clausurant la festa i quedant en el record per començar un altre any “fallero”
És inexplicable la sensació que produeix al veure cremar els ninots. T’envaeix una gran tristor però al mateix moment també comprens el seu significat. Pels valencians és la tristesa pel que s’acaba i l’alegria per tornar a començar un nou cicle.
Per una altra banda, tot i que la construcció de les falles donen treball a molta gent, no penseu que hi ha una important despesa de diners?
Em pregunto si és més rentable la infinitat de turistes que venen o és més costós la construcció de les falles?

"UNA EDUCACIÓN"

2010-03-15T23:25:00.005+01:00

“Una educación”, és una de les millors pel·lícules que he vist últimament.
La interpretació de cadascun dels seus personatges és magistral i si bé Carey Mulligan és qui destaca per sobre de tots, la resta que l’acompanyen fan també un paper immillorable. Alfred Molina, indubtablement és el millor treball masculí d’aquesta cinta.
La trama de la pel·lícula ens dona a entendre que les decisions que es prenen marquen el camí d’una persona i a vegades equivocar-se pot ser de gran ajuda. Una història que commou a l’espectador i delecta els sentits del públic més exigent.
La música és preciosa i el treball de direcció és molt bo.
Un film realitzat amb una gran delicadesa visual, interpretativa i dramàtica .
Una bella pel·lícula que s’ha d’experimentar i gaudir.

ABBOZZI: UNA MÀGIA DIFERENT

2010-03-07T15:02:00.004+01:00

Sovint m’agrada anar a Barcelona, passejar per les Rambles i perdre’m pels carrerons que envolten aquesta, anar al teatre, a algun concert, exposicions... però aquest divendres buscava quelcom distint, quelcom que em fes passar una bona estona rient, que m’esbalaïes i poder desconnectar. Les oportunitats d’esdeveniments que et brinda Barcelona és inesgotable. Desprès de mirar varies opcions, finalment em vaig decantar per un espectacle de màgia diferent: “La noche Abbozzi”.

La veritat, és que pintava bé i era precisament el que buscava.

“La noche Abbozzi” l’estan representant actualment al Teatreneu de Barcelona, un dels bastants teatres alternatius que proliferen a Barcelona, concretament en el cor de Gràcia, al costat de la Plaça de la Revolució. Per accedir al teatre, has de passar per un ampli espai (sala Cafè Teatre) on pots aprofitar per menjar quelcom lleuger o prendre una copa. Un lloc únic on es respira l’ambient de teatre i el pas de tants i tants artistes.

La Companyia Abbozzi neix l’any 2006 i està formada per tres ex alumnes del Institut del Teatre de Barcelona.

A l’any 2008 van obtenir el premi Nacional de Màgia

Els joves actors, Antonio Díaz i Juanan Martínez s’entregan al públic d’una manera especial i això fa que en cap moment l’espectacle decaigui perquè més enllà de les il·lusions del mag, la màgia resideix en el talent dels artistes. L’espectacle consisteix en una barreja de monòlegs, màgia, música, humor i improvisació on no hi manquen els somnis, la poesia, el ball, l’amor, les casualitats i l’absurd.

Una comèdia visual poc convencional que t’endinsa en un món fantàstic ple de sorpreses.

Recomanable 100%!!!!!

Aquí us deixo un tast, tot i que no és el mateix espectacle que vaig veure és bastant similar.

ET FA PUDOR L'ALÈ....? I QUÈ!

2010-02-15T23:45:00.001+01:00

No fa gaire, una odontòloga ha analitzat l’expedient clínic de la boca del dictador nazi Adolf Hitler i ha revelat que patia una forta halitosi que deixava tombat a més d’un. L’Eva Braun, companya inseparable del Führer, patiria també de mal alè? La gran passió que sentia ella per ell, em fa pensar que compartien tal patologia perquè si no com s’entén que estimés tant a un home que, a part de ser el que més odi ha inspirat a la humanitat, tingués tanta bravada bucal?

L’altre dia vaig conèixer a dues persones de les que he tret les meves teories sobre tal estudi del comportament humà:
Una d’elles era un noi força agradable al que la vida conservi molts anys, però que el conservi lluny, si us plau. No ho dic perquè hagi estat una tràgica experiència conèixer-lo si no perquè es feia notar a més d’un metre de distància. Evidentment, l’home, podia marcar el territori amb tan sols obrir la boca.
L’altre persona era la seva xicota, una noia simpàtica i atractiva. Em vaig preguntar quines grans qualitats personals deurien adornar al seu company perque la noia cregués compensat suportar els fètids petons d’ell.
Aquesta pregunta me la vaig contestar ràpid quan la noia em va saludar amb dos petons. Llavors vaig entendre que ell, no era l’únic d’aquesta parella que posava tristes a les margarides amb només bufar-les. Ella, també patia d’halitosi.

De sobte, vaig concloure dues coses: Una, que existia la possibilitat de que aquesta patologia fos contagiosa i dos que una parella que comparteix tal defecte estava destinada a tenir èxit en la seva vida conjugal. Cap dels dos, podia retreure a l’altre, allò del que ells mateixos són els principals exponents.

Si el que voleu és tenir èxit amb la vostre parella, busqueu a la persona que tingui els defectes més semblants a vosaltres i sino és possible, al menys que siguin compatibles.

Tenir mal alè o no, pot determinar, en gran part, el rumb de les nostres vides.

L'ADOPCIÓ HOMOPARENTAL: ON REGNA L'AMOR RESTEN LES LLEIS

2010-02-03T23:03:00.011+01:00

Fa temps, discutint amb uns amics, vaig mantenir una llarga dissertació sobre si s’hauria de permetre als homosexuals adoptar nens i criar-los com fills propis. Per una banda, ambdós podrien donar-li l’estima suficient a un nen, però per altre, transgredíem el concepte de pare i mare, amb tot el que això pot comportar. N’hi havia que, tot i que eren persones molt obertes i evolucionades que acceptaven l’homosexualitat, estaven a favor de l’adopció per part de parelles de lesbianes, però no per part de gais (suposo pel que significa l’instint maternal).

El principal ingredient per què les persones cresquem sanes i integrades, és haver-nos sentit estimats, acceptades i valorades i, tot això ho dona l’amor.

Personalment, crec que un dels problemes més greus que pot afectar a un nen adoptat per pares homosexuals és la burla respecte als seus companys, però és més un problema de com s’educa als nens que de l’adopció en si. També es riuen dels obesos, dels que porten ulleres i, ja no en parlem de les malformacions, així que, òbviament, el problema no és de la causa que provoca la burla, si no de l’educació dels nens.

Hi ha gent que pensa que aquests nens seran orientats cap a uns valors d’un col·lectiu minoritari aïllant-lo de la societat però partint d’aquesta afirmació no s’hauria de permetre cap tipus de col·lectiu minoritari tant religiós, polític o cultural.

En els últims anys s’ha canviat el concepte tradicional de la família i penso que és tremendament just que els gais i lesbianes tinguin dret a adoptar nens que necessitin d’una família i puguin educar-los sense que això signifiqui renunciar a la seva opció sexual i viure en el celibat o en la mentida.

Suposo que la societat anirà avançant amb major o menor tolerància, més lent o més ràpidament cap a una major integració i una menor discriminació. Evidentment, hi ha perjudicis i seguiran existint perquè sempre hi haurà sectors més o menys reaccionaris als canvis.

I com va dir Platón: “On regna l’amor resten les lleis”

Estàs a favor de l’adopció homoparental?

Serien altres formes d'entendre la família?

Creus que estaríem condicionant l’educació del nen adoptat cap a una ambigüitat sexual o cap a uns valors d’un col·lectiu minoritari, aïllant-lo de la societat?

Penses que un nen adoptat per pares gais o mares lesbianes poden ser víctimes de burles i discriminació per part dels seus companys d’escola?

UN SALUDABLE GRAU DE VIOLÈNCIA, POT SER UN ALLIBERAMENT DE LES NOSTRES TENSIONS?

2010-01-10T00:10:00.002+01:00

Moltes de les grans obres mestres del cine, amb el temps, perden l’impacte inicial. Existeixen excepcions com “El ciudadano” de Orson Welles, “Cabaret” de Bob Fosse o la pel·lícula “La naranja mecánica” d’Stanley Kubrick, un clàssic increïblement modern que va tenir un impacte social molt fort ja que va escandalitzar per complet a la crítica i a la societat en general.
Quan la vaig mirar per primera vegada em va impressionar en tots els sentits , però també recordo persones que es van sentir molestes per la cruesa de les imatges que apareixien, tot i que aquestes es donen també a la vida real i amb la mateixa intensitat emotiva amb la que les ha plasmat el director. La representació que fa de la realitat és molt encertada. Ens presenta temes amorals tan vells però negats com ara l’homosexualitat, l’assassinat, la violència, la destrucció de regles , el enfonsament de la unitat familiar, el maltractament psicològic i físic...
La pel·lícula també ens deixa veure fins quin punt la societat ens controla a través de l’èxit, del fracàs social, del consum, del premi o del treball.

Per qui no l’hagi vist li faig cinc cèntims:
La pel·lícula tracta d’un adolescent, Àlex, amb passatemps molt definits com ara sortir amb la seva colla, una banda d’inadaptats socials; colpejar avis, violar a dones, destruir coses i escoltar Beethoven ja que se sent molt identificat amb ell (el músic va ser una persona irascible amb trastorn bipolar). Àlex és detingut i davant la perspectiva de passar molts anys tancat a la presó, se sotmet voluntàriament a un innovador i estrany experiment promogut pel Govern. D’aquesta manera, aquest, tractarà d’inserir-lo a la societat i anul·lar dràsticament qualsevol indici de conducta antisocial. L’assaig consisteix en emmordassar-lo a una cadira i connectar-li un dispositiu que l’impedeix tancar els ulls, davant d’una pantalla on es projecten imatges atroces d’interminable duració.
Aquest particular mètode de rehabilitació, el converteix en un cadell mullat incapaç de maltractar al proïsme. Queda sense voluntat i el seu cos, un cop ensinistrat, es revela davant la mera idea de protagonitzar qualsevol tipus de violència o activitat sexual. Per més inri, la seva amada novena simfonia de Beethoven ha estat inclosa per casualitat en les sessions d’ensinistrament, i ara no pot escoltar-la sense experimentar dolors, nàusees i unes ganes infinites de morir.

La pel·lícula que és una obra magistral i m’ha agradat fer-ne un recordatori. En ella, un munt de sentiments negatius envolten al protagonista i concretament de “l’enuig” volia parlar-ne
“L’enuig” és un sentiment que està bastant present en qualsevol àmbit sigui a la feina, família, blogosfera...

En el film es mostra com les possibilitats i limitacions del ser humà estan més a prop de la realitat del que sembla perquè, qualsevol de nosaltres ens podem convertir en violents en moments puntuals, només necessitem un motiu.
Està demostrat que les persones que no expressen obertament el seu “enuig” tenen el doble de risc de patir un infart. Hi ha una forta relació entre la ira reprimida i les malalties del cor. Sentir una enrabiada, dir que un la sent i parlar d’aquest sentiment és saludable i necessari a la mesura de que es reconegui que és part d’un mateix, i s’eviti tornar amb la mateixa moneda a qui et va produir aquest “enuig”.
Però que ens fa ser violents? On està el límit de el permissible? En tot món, un saludable grau de violència, al menys verbal, es fa necessària per alliberar la nostre ment de les tensions diàries. Una discussió a temps o una veu més alta que altra, de tant en tant, ajuda a evitar explosions incontrolades de violència destructiva.
Ep! I amb això no vull dir que el millor pel cor és tenir “atacs d’ira” per manejar conflictes!
A la fi, el ser humà ha de trobar l’equilibri necessari entre el respecte absolut cap a altres i l’enteniment.

Creus que és més important el benestar de la societat o la llibertat de cada individu d’elegir el seu propi destí?
Creus que és raonable modificar una conducta, que és desadaptada socialment, a través d’un sistema de reforçament i càstig?
Penses que hem de ser sempre políticament correctes o pel contrari un punt d’enuig ens ajuda a desfogar-nos de les tensions diàries?

L'AUTOEROTISME FEMENÍ, UN TABÚ QUE ENCARA PERDURA?

2009-12-22T21:30:00.001+01:00

Recordo que a l’adolescència els nois no tenien masses problemes d’índole moral a l’hora de comentar les “seves proeses manuals” davant d’un grup d’amics. Les noies ho tenien més difícil (i encara ara) doncs la sexualitat femenina casi mai ha estat ben acceptada. A Espanya, desprès de 40 anys de franquisme on l’església dirigia la moral dels ciutadans, les dones foren éssers “asexuats”.
Els nois no se sentien pecadors d’aquestes freqüents impulsos sexuals i, com veien que el qui més i el qui menys s’alleugerava i era una falta voluntària compartida, causava menys culpabilitat.
Parlar de “masturbació” encara ara és un repta per elles doncs, en alguns àmbits, segueix sent una paraula tabú. Durant segles, els impulsos sexuals de les dones han estat renegats al silenci i a la soledat. No en parlaven amb cap dels dos gèneres perquè la censura de la “masturbació” no només ha estat part dels sectors de la salut, si no també de la religió. L’any 1976 el Vaticà, va declarar la masturbació com un acte greument desordenat i antinatural i és per això que moltes persones (la majoria dones) la practicaven sota sentiments d’ansietat i culpa.

Les adolescents d’avui en dia, encara segueixen sense haver-se lliurat per complet de la moral restrictiva que van viure les seves mares (i no parlem de les àvies), al menys en el referent a la “masturbació”. Mentre ells viuen l’autoerotisme amb total naturalitat per elles la “masturbació” segueix sent una pràctica clandestina que freqüentment sol generar sentiments de vergonya o culpa.

La millor fórmula perquè les adolescents visquin una sexualitat satisfactòria és generar entre les noies una actitud d’acceptació davant la masturbació perquè puguin viure-la sense complexes, al igual que els nois.

Els tallers de sexualitat, xerrades, campanyes... intenten que es porti a terme aquests objectius. Així doncs, perquè el passat mes de novembre, els mitjans de comunicació van muntar una revolta davant la Campanya “el placer está en tus manos” posada en marxa pel Consell de la Joventut i el Institut de la Dona de la Junta d’Extremadura el mes d’octubre?
La iniciativa, dirigida a adolescents d’entre 14 i 17 anys, inclou entre els seus continguts l’autoexploració sexual, el descobriment del plaer, els falses mites i falsedats que circulen en les colles de nois i noies joves, etc., quelcom necessari per portar una vida sexual sana.
Els atacs que ha rebut aquesta campanya per part de la premsa, ràdio, periodistes i gent vària (de la societat conservadora, la majoria de sexe masculí i dones reprimides ) han estat (al meu parer) desproporcionats . Han ridiculitzat la campanya dient que ells van aprendre sols i que estan malgastant els diners. Però, que passa? Potser és que aquesta gent se sent incomoda i té por davant la sexualitat femenina?

Finalment, m’agradaria dir que totes les dones som diferents unes de les altres, en el que respecta a les apetències sexuals; per tant, practicar el “autoerotisme” responent a dites necessitats, és considerat tan correcte com també no fer-ho i és que en el sexe com en altres aspectes de la vida, les persones no deuen de fer res que en realitat no desitgin.
Per un altre banda, conèixer el mateix cos d’un, com són les seves reaccions i la classe de vivències eròtiques que necessita per estimular-se és una de les grans avantatges per una trobada sexual amb la parella.

Creus que són necessàries iniciatives com aquesta?
Penseu que encara existeix un tabú entre les dones a l’hora de parlar de la masturbació?
Creus que les dones realitzen menys la masturbació que els homes o pel contrari la practiquen per igual, però els hi costa més verbalitzar que gaudeixen de tal opció sexual?

EL SIGNIFICAT DE LA MIRADA

2009-12-17T22:58:00.004+01:00

La veu dels silencis ve donada per allò que no és diu però s’expressa d’altres formes, a través del llenguatge del cos, dels gestos, de la “mirada”.
Segons estudis realitzats el 55% d’una comunicació és realitzada a través del llenguatge corporal.
Un cop iniciada una conversació podem obtenir molta informació del nostre interlocutor si prestem atenció al llenguatge del seu cos i un dels més significatius (al meu parer) és la “mirada”.

Qui no ha sentit mai expressions com: “Hi ha mirades que maten”, “Té una mirada de gel”, “M’abrasava amb la seva mirada”, “Una mirada val més que mil paraules”, “El primer petó no es dona amb els llavis si no amb la mirada”, “Qui no comprengui una mirada, tampoc comprendrà una llarga explicació”... Des de sempre la “mirada” ha posseït un caràcter misteriós però, tanmateix, també ens permet formar-nos una primera impressió quan coneixem algú.

Personalment, m’agrada que el meu interlocutor em miri directament als ulls quan parlo, doncs em demostra interès i atenció però, que em miri de forma extrema, amb una mirada fixa hostil i dominant ho podria interpretar com una actitud desafiant. Penso que el temps que manté una persona la seva mirada ens pot donar alguna pista de la seva personalitat. Les persones insegures la mantenen menys o quan és parla de temes personals també, molts de nosaltres, tendim a disminuir el contacte visual.
Quan escoltem és més fàcil mirar als ulls de qui ens parla però, quan som nosaltres qui prenem la paraula ens costa més aguantar la mirada.
Hi ha quelcom que em costa de fer: parlar amb algú que porti ulleres de sol fosques, doncs me impedeix l’accés a una font important de informació. Em dona la sensació de fredor, distanciament, inaccessibilitat, reserva, inseguretat o refusament a entaular una conversa.
Hi ha una altre cosa que em treu de polleguera: la ignorància visual (un error molt comú) en una conversa de més de dos persones. L’orador només mira a una sola persona i l’ignorat és mostra incòmode davant de tal situació. En aquest cas, a l’orador el tatxaria de mal educat i falta de tacte.

La mirada parla i a vegades ens delata.
La mirada és sincera i poques vegades ens enganya.

Acostumeu a mirar al vostre interlocutor mentre parleu?
Us desagrada que no us mirin als ulls mentre l’altre parla?
Us sentiu incòmodes si en un grup de més de dos persones sou ignorats visualment per l’orador?
Us sentiu còmodes parlen amb algú que porti ulleres de sol fosques?
Sous capaços d’intimidar a algú amb la vostre mirada?

REVIVINT L’ÈPOCA FEUDAL A LA FIRA DE ST. NICOLAU

2009-12-08T12:12:00.006+01:00

Un any més la Fira de St. Nicolau del Mallol va lluir de nou i va ser l’escenari de diverses activitats i espectacles. Aquesta terra de remences, antiga capital del vescomtat de Bas ha reviscut durant dos dies (5 i 6 de desembre) l’època feudal recordant al cabdill Francesc de Verntallat que va lluitar a favor dels pagesos i la Bruixa Estruga, figura històrica que procedia d’una de les nissagues benestants del Mallol medieval. Els orígens d'aquesta fira es remunten a un Privilegi signat pel Rei Pere III (IV d'Aragó) l'any 1377.

El visitant a mesura de que es va anar endinsant pels carrerons estrets i costeruts del poble va poder gaudir del munt de paradetes de productes alimentaris propis del territori, de l’artesania, la música, la mostra de bestiar, del teatre i de les pomposes vestimentes medievals dels actors.

Tot i que els actes més rellevants van ser el pregó a càrrec de l’humorista Pep Plaza i el torneig de cavalls; els diferents espectacles teatrals que van anar oferint la companyia “Excalibur” al llarg d’aquests dos dies, van ser espectaculars: danses, espadatxins, bruixes, gitanes, cavallers, lluites, princeses, captaires... que, per moments, et transportaven a l’edat mitjana. Aquest any, vaig decidir col·laborar en l’espectacle medieval i em van oferir el paper de captaire- leprós. Us puc assegurar que m’ho vaig passar d’allò més amè veient les diferents reaccions de petits i grans. Em va agradar , perquè es tractava d’interpretar-ho al teu aire, sense horaris, ni guions memoritzats. El captaire actuava pel tot el poble, captant, fent-se fotos amb els visitants, gastant bromes, espantant o jugant amb els nens encara que algun o altre arrencava a córrer al veure tal personatge (no és d’estranyar). Les diferents reaccions i situacions que em vaig anar trobant durant aquest heterogeni recorregut de gairebé dos hores i mitja van ser d’allò més sorprenents, des de menuts que m’obsequiaven amb un tros de fuet o coca, senyors que s’atrevien a donar-me un petó a la galta, a pesar del meu esgarrifós aspecte, per fer-se una foto amb mi, fins a adolescents que marxaven esparverats. La nota còmica (o no tant) va ser la cara d’espant que se’ls hi quedava a la gent, que visitaven la presó del poble, al veure’m entrar. L’esglai, crec que els hi va durar estona, je je
Tot una experiència divertida que t’endinsa en aquest món tan fascinant del teatre.

Vistes generals de la Fira

Làtex, cotó, paper higiènic i maquillatge pot fer meravelles

Molta participació per part del públic

A la taverna del Mallol

Les minyones d'en Verntallat

Torneig de cavalls

La dansa dels Deus

Els timbalers i la Bruixa Estruga

Vistes generals de la Fira i el poble del Mallol

LA GELOSIA MALALTISSA, LA PART OBSCURA DE L'AMOR

2009-11-28T20:19:00.004+01:00

Gelosia: És una emoció sentida per aquell que percep que altre persona dona a una tercera quelcom que ell vol per a si.

Celotipia: Gelosia compulsiva que poden arribar a causar problemes psicòtics o deliris. La persona no és reconeix com a malalt.

Partint d’aquestes definicions crec que ser gelós és una reacció normal presentada de forma ocasional, transitòria i amb intensitat limitada, que tenim les persones quan sentim que podem estar perdent l’afecte d’algú o l’atenció de la gent que estimem. Són part del desenvolupament del ésser humà tot i que està comprovat, que a major intensitat es donen en persones que se senten insegures o són immadures. A mesura de que aconseguim una major maduresa en la personalitat, la gelosia sol ser de menor intensitat.

També crec que ningú pot prescindir de la gelosia doncs és una emoció inherent dels humans, innegable en qualsevol relació afectiva. Dintre de certs límits pot constituir una mostra de preocupació, d’interès a la parella i ser un reflexa de l’amor experimentat, una manera de exercitar la passió però, per altres, delata una inclinació malaltissa que genera culpes

Una persona pot ser mínimament gelosa i això no suposar-li més que una “menjada d’olla” fins adonar-se de que no té motius reals per patir gelosia.

La cosa es complica quan un comença a obsessionar-se fins el punt de patir i ofegar a l’altre. Quan la gelosia es converteix en una malaltia, arriba la “celotipia”, que és la gelosia compulsiva, malaltissa i paranoica. Aquesta és molt perillosa perquè poden existir casos de maltractament, homicidi i suïcidi. Es transformen en incontrolables per qui els pateix i poden incórrer en accions com reprotxar, colpejar, insultar, coartar la llibertat de moviment de l’altre, investigar, culpar, avergonyir i fer saber a la seva parella que ho sap tot sobre la suposada infidelitat, producte dels seus pensaments malaltissos sense cap argument lògic o prova de realitat que ho demostri; però que creu que són completament reals. El gelós amb aquesta actitud pretén que l’altra faci el que ell vol .

Tal com l’amor, la gelosia ha estat font de inspiració en la música, la literatura, el teatre o al cine. Són sentiments universals però, al contrari, de l’amor que quan el sentim ens agrada baladrejar-lo als quatre vents, no són molts els que reconeixen obertament que són gelosos.

I vosaltres....?

Has estat víctimes de la celotipia o la gelosia?

Et consideres mínimament gelós o pel contrari ets noble i ben mirat?
Creus que ser gelós amb moderació reflexa l'amor, preocupació i l'interès per la parella?

Celotipia: Celos patologicos
por raulespert

ELS REALITIES, TALK SHOW I PREMSA ROSA SÓN L’OPI DEL POBLE?

2009-11-03T22:17:00.003+01:00

Curiosament, l’altre dia, una amiga em va comentar que la seva filla havia de fer un treball a l’institut sobre el Reality Show “Big Brother” (Gran Hermano). He de confessar que, per un moment, em va sorprendre. El treball consistia en esbrinar el motiu de perquè s’havia posat al programa el mateix nom d’una novel•la escrita per George Orwell i quina relació tenia el Reality Show amb el llibre.
No acostumo a seguir aquests tipus de programa però la veritat és que em va encuriosir la seva procedència: Un dels personatges principals d’aquesta obra és diu Gran Hermano, líder d’un partit polític que controla tot el país. Aquest partit té quatre ministeris que s’encarreguen de vigilar i modificar tota acció que perjudiqui al partit. Els membres del partit estan controlats mitjançant per unes telepantalles. L’argument del llibre recorda l’estructura del programa: persones vigilades les 24 hores del dia i un líder que pot modificar la seva conducta.
La idea de “Gran Hermano” podria ser bona si no fos perquè s’ha desbordat, passant del que podria ser un estudi del comportament de les persones, convivència... en un espai concret, a crear morbositat en les mateixes.
Aprofitant que he encetat el tema amb “Gran Hermano”, parlaré també de tots els programes del cor, realities i talk-show (coneguts també com “telebasura”) haguts i per haver, que des de fa un temps estan bombardejant la televisió.
No hi ha dubte de que si aquests programes han proliferat tant és degut a la gran audiència que tenen. Van dirigits a un determinat públic que són els que els mantenen aquí.
Però hi ha quelcom que no entenc: si aquest tipus de premsa i demés està repudiada per la societat espanyola per ser extremadament sensacionalista, hipòcrita i inclòs delictiva perquè és la que té més audiència? No serà que hi ha molt grau d’hipocresia i molts no volen reconèixer que veuen aquests programes?
Quin penseu que pot ser el perfil dels seus seguidors?
Podríem parlar de mancances?
Potser... una bona majoria assídua a veure aquest tipus de programa tenen una sèrie de necessitats a la seva vida que queden cobertes i satisfetes al mirar aquesta premsa rosa, realities....
Potser... el to de veu dels presentadors, la resolució que prenen alguns esdeveniments, la forma d’expressar-los és una font d’estimulació continua per una persona que té una vida monòtona i sense al•licients.
Podria ser una via d’escapament?
No vull dir amb això que tots els espectadors tinguin una vida monòtona i avorrida perquè... qui em pot assegurar que mai en sa vida s’ha empassat un programa d’aquests?
Tots aquests tipus de programes poden ser entretinguts per un públic en concret però per un altre banda, poden ser un perill molt clar per ments immadures.
En alguns, es presenta la idea de l’èxit personal com quelcom superficial, es valora el luxe, ser parella de, l’aparença física, l’èxit social... i no es valora l’amistat, comprensió, afecte, recolzament... Es busca la satisfacció en l’exterior i no en la pròpia persona i llavors és quan sorgeixen problemes d’autoestima, inseguretat i pors, quan no s’aconsegueix tenir tant èxit com s’esperava o quan se és l’últim en tenir un bon cotxe o lluir roba cara en el cercle d’amistats. Es mira d’amagar la situació econòmica, el desagrado de la feina...i es ven una imatge que no és real per mantenir l’aparença d’èxit i quan es topa amb la realitat, sorgeix l’enfonsament de la persona.
Està clar que qui denota seguretat i és ferm en les seves conviccions assumint tota la responsabilitat i acceptant els seus errors, es mantindrà al marge d’aquesta fustigant informació però, a vegades, per una persona immadura i insegura és fàcil deixar-se portar per el que s’espera d’ella o per el que està ben vist.
Penso que tots aquests programes són un gran negoci per TV i està clar que mentre segueixi havent adeptes, més ens aniran bombardejant amb “telebasura”.

Us agraden els programes del cor, realities, talk-show?
N’heu vist mai cap?
A quin tipus de públic penseu que van dirigits?
Quin seria el perfil de qui, majoritàriament, veu aquests programes? Homes, dones de mitjana edat, adolescents...?
Per què penseu que la gent s’enganxa tan fàcilment?
Referent a la premsa rosa, creieu que hauria d’haver més duresa amb la llei de intimitat o més llibertat d’expressió?
Falta educació televisiva a Espanya?
Que creieu que s’hauria de fer: deixar-los d’emetre, només transmetre’ls en una cadena, restringir-los a uns horaris determinats o pel contrari continuar-los emetent?
Penseu que és el torbament del poble o pel contrari és una manera d’entreteniment i
desconnexió per moltes persones?

UNA ESCAPADA A MARRAKECH

2009-10-21T00:39:00.003+02:00

Fer una escapada, un cap de setmana, a Marrakech és una experiència inoblidable, us ho puc assegurar. Han estat tan sols dos dies però viscuts amb molta intensitat.
Vaig tenir clar que m’allotjaria en un “Riad” (antics palauets amb un pati central i les habitacions al voltant) a prop de la plaça Jamaa el Fna perquè només per visitar-la, val la pena anar aquesta ciutat.
Aquesta variopinta plaça, presidida per la mesquita de “L’Alminar de Koutobia”, és la més concorreguda del món. La plaça està rodejada per la Medina plena de “Zocos” amb laberíntics carrerons on hi pots trobar tota classe de comerços. Perdre’t per ells és una autèntica aventura i està clar que no sortiràs d’allà sense haver comprat quelcom. El regateig és un joc pels comerciants i tu tries si vols jugar-hi.
Tot Marrakech gira en torn a Jamaa el Fna on, milers de persones es donen cita cada dia transformant-la en un espai ple de color, cultura i negoci. Cap a les sis de la tarda, a mesura que va caient la nit, infinitat de persones van abarrotant la plaça i els carrerons adjacents: captaires amb gel·labes i babutxes, turistes i individus que volen exhibir el seu art o vendre’t quelcom (encantadors de serps, dansarins, dentistes, cantants, percussionistes, venedors de sucs de fruita i fruits secs, tatuadores de henna, domadors de micos que pretendran convèncer-te, perquè et facis una foto amb ells....)
També es munten “xiringuitos” de menjar i cadascun d’ells intentarà vendre’t amb mil i un artificis el menú que t’ofereixen. Recordo que em va sorprendre un noi d’un dels “xiringuitos” (el nº17) cantant-me tot un repertori de música tradicional catalana com “Baixant de la font del gat”, “Sol, solet”, “La lluna, la pruna”, “Plou i fa sol”.... Total, que em va convèncer i em va tenir de clienta durant dos dies. No cal dir, que el menjar era exquisit!
Em va agradar molt visitar el “Museu de Marrakech”, la “Medersa Ben Youssef” i la seva “Residència d’estudiants”, els “Jardins de la Koutoubia”, el “Barri Jueu ” de la “Mellah” on es troba el “Mercat d’espècies” amb els seus cridaners i voluminosos cons d’espècies que s’alineen en una successió d’aromes i colors ; el “Palais Bahia”, les “Tombes Saadies”, el “Palais Badii”; veure els “Tintorers” junt a enormes cubetes d’aigua calenta pigmentada on submergeixen la llana per tenyir-la (cada dia tenyeixen un color diferent).
M’havien parlat dels “Curtidors de pell” i no volia marxar de Marrakech sense visitar-los. Un noi em va portar fins al barri dels “Curtidors” i realment va ser impactant veure com preparen el cuir, seguint els mateixos procediments que fa segles. Pot semblar primitiu i fins i tot inhumà però forma part de la cultura “bereber”. La zona està impregnada d’una forta fetor però només a l’entrar t’obsequien amb un pomell de fulles de menta per poder esmorteir la pudor (al meu parer és pitjor una cort de porcs). Les pells les mantenen, durant un cert temps, en cubetes de pedra amb cal per treure-li el pèl. Desprès es netegen i per treure el greix fan servir sosa càustica. Tot seguit, les submergeixen, varies setmanes, en un compost especial d’orina barrejada amb excrement de colom procés que, ajudat per varis nois amb peus descalços trepitjant-les dins les cubetes, permet amollir les pells - l’esperança de vida de la gent que treballa als “curtidors” és més baixa que la de la resta de la població, perquè a l’estar contínuament en contacte amb substàncies corrosives i sense cap protecció fa, que estiguin exposats a patir malalties respiratòries i de pell -.
Un cop estovades les pells, es netegen i es submergeixen en banys aromatitzats amb escorces i flors, per treure el fort olor.
En el procés del tintat, les cubetes on es troben les pells es mantenen tapades perquè els tints al ser naturals amb l’acció del sol es degradarien. En altres “curtidors”, com els de “Fez” fan servir tints artificials i les cubetes no cal tapar-les. Al veure els colors, és més atractiu pel turista però el mètode no és tan artesanal.
Per últim, les pells es posaran a assecar i estaran llestes per què els artesans les transformin en diferents articles.
La visita acaba en una tenda que encara que no compris, a la sortida d’aquesta, t’esperaran per demanar-te uns “Dirhams” per tot el temps que han emprat en fer-te de guies. Aquí es quan entra també el regateig però no em va caldre fer-ho, doncs ho vaig trobar més que just que em cobressin 50 dirhams (5 euros) per tota l’estona que em van dedicar.
M’hagués agradat visitar, també, el “Jardins Majorell” on pots trobar tota una col·lecció d’espècies rares de plantes però, està clar que en dos dies no pots fer miracles.
Marrakech és una ciutat difícil de definir, és caòtica però a la mateixa vegada plena d’encant per els seus carrerons de la Medina, el bombardeig de sons, colors, sabors i olors d’espècies embriagants, el seu deliciós “té a la menta” i la seva gent que fan que t’impregnin de quelcom especial.

EL “MACHO IBÉRICO” ÉS UN ESPÈCIMEN EN PERILL D'EXTINCIÓ?

2009-10-06T23:01:00.002+02:00

En aquesta ocasió m’agradaria parlar dels homes de “pelo en pecho”. Aquests éssers mutants del home Neardenthal que, inexplicablement han sobreviscut fins als nostres dies i que encara perduren uns quants. Els definiria com l’esglaó final de l’evolució d’una espècie autòctona que pobla el nostre país i algunes llars.
Si senyors! Estic parlant del”macho ibérico” (“pelo en pecho” i “macho ibérico”, dos paraules impossibles de traduir procedents de l’època franquista)
Però, quines són les característiques d’aquest personatge (tipus “Torrente”)?
Generalment alberga en l’habitat matern fins la trentena.
Les seves afeccions solen ser els tatuatges de mal gust, els bars, la cervesa, els carajillus de rom barat, el futbol i els toros.
La seva veu és tabaquera, aiguardentosa i autoritària
Li acostuma a sobresortir una tripa llardosa i cervesera que fa que els pantalons li quedin arran els malucs (a vegades, també se’ls posen molt alts i amb el cinturó ben estret)
En moltes espècimens és habitual l’alopècia, tot i que el seu cos està replet de pèl.
També es característic que li apunti un “bigotet” sota les fosses nasals.
Fan sortir, estudiadament, el seu pèl espès per la desbotonada camisa.
Dirigeixen i protegeixen a les seves companyes, fent-les sentir fràgils i amb una autoestima pel terra.
Quan es treuen la camisa, deixen al descobert un tors de pèl atapeït, protegit amb una camiseta blanca de tirants que et baixa la libido de cop.
Li agrada anar guarnit amb cadenes i braçalets d’or.
Desprenen una genuïna suor masculina doncs acostumen a dutxar-se poc (un o dos cops per setmana com a molt) camuflada de “Varon Dandy”
Afeccionats també a les escopinades amb “consistència”, disparant-les a la major distància possible.
S’apoderen del comandament a distància de la TV, sense parar de fer zapping i no el deixen anar ni per dormir (senyal de poder i que és ell l’amo de la casa)
Tiren floretes amb adjectius “guarros” a tota joveneta que passa.
És habitual en ells col·locar-se bé el “paquet” davant d’una situació que requereix mostrar la seva virilitat i masculinitat.
Es glorien de totes les seves conquestes hagudes i per haver davant dels amics.
Quan parlen acostumen a fer vestimentes de saliva a qui tenen al costat.
L’aroma dels seus gasos i eructes poden deixar, a més d’un, tombat.
No tenen ni idea de conjuntar la roba (per a ells només és important conservar la temperatura del cos).
És un personatge que s’ha de sentir bé de grat o per força, farà tot el possible per sentir-se a gust, encara que això impliqui fotre als altres (un bon exemple serien els fumadors que no respecten la llei anti-tabac)

Però vet aquí , que ha arribat el nou home del segle XXI, el “Metrosexual”. Un home urbà, culte, sensual, femení, independent, liberal i homo, hetereo o bisexual
S’estima per damunt de totes les coses, s’agrada a si mateix i no li fa recança de manifestar-ho de forma evident. Té cura de la seva imatge i és capaç de distingir amb els ulls tancats la diferencia entre Calvin Klein, Gucci o Dolce&Gabbana
Un home educat, refinat i delicat
La seva afecció és la moda
Acostuma a depilar-se de dalt a baix i a utilitzar cosmètics.
Sol ser alt i amb una “tableta de xocolata” ben marcada per la seva addicció al gimnàs
Plora en públic, reconeix les seves pors i expressa les seves emocions.

I a vosaltres, us agrada el nou home del segle XXI? O per el contrari, penseu que s’ha perdut l’energia baronívola?
Creieu que el “macho ibérico és una espècie en vies d’extinció?

GRÀCIES A DÉU SÓC ATEU!

2009-09-20T19:49:00.010+02:00

Molts no creients diuen ser agnòstics abans que ateus. No creuen que Déu existeixi, però no estan segurs i llavors són reticents a dir-se ateus.
En altres posts he fet referència a la meva postura davant la religió. Em considero completament atea. Sempre ho he estat, tot i que vaig estudiar en una escola de monges. El meu pare sempre deia que la religió és l’opi del poble (original de Karl Marx) i estic completament d’acord amb ell.
Òbviament no puc estar 100% segura de res, però puc estar 99,9% segura d’un munt de coses, i això es suficient per prendre les decisions diàries de la meva vida.
Suposo que les persones atees com jo, han avaluat les possibilitats i han trobat que la existència de Déu és tan improbable que prefereixen viure les seves vides sense tot aquest llast que tota creença et força a carregar. Aquest llast és molt pesat perquè s’espera moltes coses de tu com ara que donis els teus diners i el teu temps a l’església i, a sobre, que canvis la teva ment.
Els creients senten la necessitat de demostrar que el seu Déu existeix (per a mi, això ja és sospitós) i els ateus no han de demostrar res a ningú.
Els creients han idealitzat el cristianisme, tots diuen ser honestos i humils, però els seus representants, mossens i bisbes, ens han demostrat el brut i malaltís que pot ser el cristià. Moltes atrocitats s’han comès en nom de Déu

Heu pensat mai com reaccionaria la gent si, avui en dia, apareixes un home anomenat Jesucrist dient que ha vingut a salvar el món? Evidentment, la gran majoria el taxaria de boig.
Aquí us deixo un diàleg- particularment el trobo divertit- del que podria ser aquest esdeveniment :
(Del blog “Reflexions d’un arqueòleg glamurós”)

- Hola benaventurat germà, saps qui soc?
- Ui, doncs amb aquesta melena, el tors musculós, la barbeta… no diguis més! Ets un hippie bohemi amb ganes de marxeta no?
- Soc Jesucrist
- Vaja, quina sort la meva! Un tio que se m’apropa i és un reprimit sexual! Però tu no t’havies mort ja?
- Soc una aparició! He vingut a convertir-te!
- A convertir-me? En qué? Espero que no sigui en vi, que ja m’han parlat de la teva fama alcohòlica! Diuen que per les venes et corre un Rioja de primera qualitat!
- No idiota! He vingut a convertir-te a la religió veritable!
- Ahajaj! Espera que m’ofego de riure! Religió a mi? Però tio! Que jo soc un arqueòleg prehistoriador, que sé perfectament que l’evolució es va produir per selecció natural, no per creació divina! Que us he enxampat! Que tot és un miserable negoci per folrar-vos a costa de les quatre iaies que temen la mort imminent !
- Si, però jo vaig ser una bona persona, si vens amb mi et salvaràs!
- A veure! Anem per pams! En primer lloc, difícilment sabrem mai que vas fer i que no realment, tenint en compte que els evangelis que formen la bíblia es van escriure quatre segles després de la teva mort i van passar pel filtre i la censura del poder del Imperi Romà! I a més, si realment existís el cel hi anirà Rita the Singer!! Tú et creus que jo em vull passar la resta de l’eternitat rodejat de beates, monges i freaks carrinclons que no han trencat mai un plat?? Prefereixo mil cops la luxúria infernal!! On vas a parar!
- Jo curaré la ceguesa de la teva ànima!
- Però tio, quin puto plasta! Segur que Moisés, Sidharta, Mahoma o Confuci no es feien tan pesats! Mira, de veritat, que perds el temps, jo no tinc salvació possible! He trencat tots els pecats capitals, follo amb tios, no compleixo els manaments, no em confesso, he votat a partits comunistes, no vaig a missa i… soc fan de Marilyn Manson!!
- Ets una ovella "descarriada", però encara ets a temps d’entrar al ramat i trobar el camí!
- Si, clar, ara em vindràs amb el “cuento” que els ateus no tenim ètica ni moral. Mira guapo, jo no necessito témer a cap càstig diví per actuar conforme a uns valors molt ferms, que comencen i acaben en mi, recollint les influències dels principis de la solidaritat internacional contra la pobresa i la marginació o la lluita per la igualtat de gènere, raça, sexe, classe o llengua. No crec en cap mísera caritat per netejar la meva consciència davant un capellà, sinó en la lluita constant i diària per un món més just i millor. Un món que, òbviament, és aquest, no un suposat paradís que mai ningú ha vist.
- Saps que? Tinc una crisi de fe!! Crec que he deixat de creure en mi mateix!

L’EMPREMTA D’UN PSIQUIÀTRIC (A PEGADA DUN PSIQUIÁTRICO)

2009-09-12T17:28:00.038+02:00

En el meu viatge a Galícia i concretament en una visita al Monestir de Santo Estevo de Rivas de Sil – Nogueira de Ramuín- (Orense) no em va deixar indiferent la meravellosa exposició “A pegada dun psiquiátrico” d’un dels millors artistes de la Ribeira Sacra, en Florencio de Arborio.
Va ser un honor per a mi conèixer aquest personatge tan polifacètic que posseeix la col·lecció de rodes d’afilar més important d’arreu del món, és escultor i a més, va ser durant 35 anys terapeuta ocupacional del Psiquiàtric Cavaleiro Goás , en Toén (Orense).
“L’empremta d’un psiquiàtric” és una mostra de tot el que va viure en el centre i una immersió en el món de la bogeria i de la ment humana. Florencio, a través d’escultures fetes en bronze i fusta inspirades en els interns, imatges, frases d’ells, objectes personals i estris de l’hospital que ha anat recuperant al llarg dels anys, representa el menyspreu davant la malaltia, l’enuig dels malalts, la impotència i l’amor de les mares...
Vaig gaudir de la companyia del Sr. Arborio durant la meva visita, i sentia que les seves escultures –algunes esglaiadores- semblaven que tenien vida pròpia i cobraven més valor a mesura que m’explicava detalladament cadascuna d’elles quin sentit tenien, el perquè dels títols, així com infinitat d’anècdotes, històries humanes, a vegades tràgiques, que s’amagaven darrera de les seves obres, dels objectes i de les imatges de la sala.
La intenció del Sr. Arborio ,ha estat poder fer un homenatge als interns del psiquiàtric, doncs amb ells va compartir moltes hores de taller i, precisament en aquest espai, era on els malalts se sentien en total llibertat per parlar amb franquesa, on no hi havia diagnòstics i on les persones eren simplement persones i no malalts. Evidentment, un intent conscient d’abordar un tema tabú per a molts.
Hi ha quelcom que em va sorprendre molt i va ser el “Llibre de visites”. La majoria de visitants s’aturaven davant d’ell per deixar constància del seu pas escrivint les sensacions que els hi produïa . Vaig voler tafanejar alguns dels comentaris i vaig percebre una gran ignorància sobre el tema en qüestió i això em va decebre. Comentaris de mal gust ( evidentment, pocs) que feien referència a la salut mental i concretament a l’exposició. En cap moment, aquesta fereix la sensibilitat de ningú, doncs el tema és tractat amb tanta naturalitat i afectuositat que t’arriba molt a dins i t’adones de la transparència i sensibilitat de l’artista.

Em vaig quedar amb tres frases, molt interessants de l'exposició:
“Solo los cuerdos necesitan máscara” (Només els assenyats necessiten màscara) dita per un intern.
“No son todos los que están, ni están todos los que son” (No són tots els que estan, ni estan tots els que són) dita pel Sr. Arborio
i per últim una reflexió molt bonica del Sr. Arborio: "Les malalties psíquiques poden alterar la ment però deixen intacte el cor"
Tres frases per pensar!

Aquí us deixo un tastet de l'exposició:

Porta del psiquiàtric (un intern va enfonsar la porta en un brot psicòtic i l'artista va evocar aquest moment afegint un peu de bronze), al costat una màquina de electroshock.

Camisa de força i porta vella d'un pavelló abandonat on a l'hora de fer taller, els interns anaven enganxant claus antigues del psiquiàtric. El treball que comportava era relaxant per a molts.

Estàtues de bronze i fusta. La primera inspirada en la interna"Chaumeliña" la qual oferia plaers carnals desinteressadament i la segona "Doña Rosario" que sempre portava una vara per defendre's encara que era molt inofensiva.

Una mostra de les diferents pipes realitzades amb materials reciclats per l'intern anomenat "El Pipas" (el sobrenom és evident). Al costat una escultura de bronze i fusta representant l'amor de la mare envers al seu fill malalt.

Llit del psiquiàtric on podem observar la manta immobilitzadora utilitzada per la teràpia de "la cura del son". Al costat imatges dels interns emmarcades en finestres dels antics pavellons del centre.

Maletes dels interns i l'escultor Sr. Arborio

Estàtues de bruixes fetes amb bronze i fusta. La història de la Psiquiatria relaciona la bruixeria amb la bogeria. Les bruixes van ser perseguides per la seva conducta fora de lo normal.

Frases extretes dels interns del Psiquiàtric

Senyal que indica la direcció de l'antic psiquiàtric de Toén, actualment el centre porta el nom del Doctor Cabaleiro Goás.

GALICIA, UN BON SABOR DE BOCA...

2009-08-28T16:06:00.004+02:00

He anat de vacances a Galícia. Han estat dos setmanes molt intenses on he pogut visitar la Costa da Morte, les Rias baixas i la Ribeira Sacra. De la Costa da Morte em va impressionar Finisterre per la seva posició geogràfica i les seves increïbles postes de sol, Lires amb la seva costa abrupta i salvatge, les seves platges desertes on vaig poder gaudir d’agradables passeigs, els nombrosos graners (hórreos), cases tradicionals de pedra i dones mantenint un equilibri envejable portant enormes cistells al cap sense cap mena de subjecció, A Coruña i la seva torre d’Hèrcules amb la sorprenent “rosa dels vents” com a fons. De les Rias Baixes, l’illot d’Areoso de sorra fina i blanca i aigües cristal·lines de color turquesa em va deixar bocabadada. Un plaer poder banyar-se en elles tot i que estaven congelades. L’illot te una part on creix vegetació i està rodejat d’escull a flor d’aigua. Tot un paradís natural! I, evidentment l’illa d’Arosa a 1,4 km d’aquest illot. Al caure la tarda, l’illa adquireix una bellesa molt singular i veure la posta de sol i els colors d’aquesta refractats a l’aigua des d’un penya-segat, és el millor regal pels nostres ulls. Baiona i el seu castell on la seva atalaia ofereix unes immillorables vistes panoràmiques de la ria. L’illa da Toxa amb la seva ermita revestida de petxines i unida per un enorme pont a la villa de O grove... També em va fascinar Vigo i la seva platja de Samil que té una zona de passeig impressionant amb jardins, zones esportives i piscines pels més petits (tot gratuït, és clar) , i on podem entreveure des de la ribera les illes Cies com a fons , Orense i les seves espectaculars termes públiques que son una visita obligada. Vaig poder gaudir de les aigües termals d’Outariz (hi ha varies) que, a més de tenir propietats curatives, són realment relaxants. Tot un luxe pels “Orensans”! i per descomptat Santiago i la seva catedral de pedra que la fa la més gran del món, envoltada per les seves quatre concorregudes i pintoresques places on hi pots trobar la gent més “variopinta”. L’ambient del pelegrinatge es viu a flor de pell i no et deixa indiferent. La Ribeira Sacra amb el seu impressionant canó del Sil que seria un “sacrilegi” no embarcar en un catamarà que t’endinsa pels llocs més recòndits del canó, i un sens fi de Monestirs (per això es diu “Ribera Sagrada”) que em van transportar, per moments, a l’edat mitjana quan els anacoretes es retiraven a l’oració. Poblets que semblen perduts i oblidats del món però amb un encant entendridor. Em va agradar molt Castro Caldelas, potser perquè quan vaig arribar era dia de mercat i hi havia un ambient molt festiu i peculiar a la vegada. Grans olles coent pop envaïen els carrers del poble i no em vaig poder estar de fer un tast d’aquest mol·lusc tan exquisit. Mmmm..... Galícia m’ha deixat un bon sabor de boca!

SUN GAZING O COM ALIMENTAR-SE AMB EL SOL

2009-07-22T18:50:00.014+02:00

Fa uns dies, vaig anar al Parc Nacional d’Aigüestortes juntament amb la meva família i una amiga. Vam fer l’estada a un camping del mateix parc natural i l’endemà quan ens vam llevar per iniciar la ruta als estanys, em van sorprendre dos coses (a part del paradisíac entorn) : l’actitud i les paraules de la meva amiga. Tot somrient, em va dir que anava a saludar i mirar al sol durant una estona, descalça amb contacte amb la Mare Terra. A mi, també m’agrada veure els primers raigs de sol del matí però no amb la mateixa finalitat que em va explicar. Feia uns tres mesos que estava practicant el Sun Gazing i li estava escaient de meravella, el seu cos s’anava desintoxicant perquè cada cop tenia menys necessitat de menjar, se sentia més àgil i començava a tenir una millora a nivell mental. El que em deia em va causar impacte i vaig voler buscar informació sobre aquesta pràctica tan poc expandida i gens coneguda per molts.

El Sun Gazing és una practica molt antiga expandida arrel del món que consisteix en mirar al Sol d’una determinada manera. S’ha de fer les primeres hores del matí i les últimes del vespre. Es comença el primer dia mirant 10 segons i s’anirà afegint cada dia 10 segons més. Es farà descalç, de peu, sobre la terra, sense trepitjar ciment, pedra, herba del camp o jardí (l’herba absorbeix l’energia solar) . Es relaxen els muscles facials, els ulls, el cos i has de procurar desfer-te de la tensió i l’estrès. Ha d’haver una actitud d’entrega a l’energia del sol i convèncer-te de que aquesta pràctica t’ajudarà.

Si fem això durant 3 mesos seguits, es a dir si arribem a mirar al Sol durant 15 minuts, aconseguirem beneficis físics importants. La llum del Sol és com un làser beneficiós per la vista. A poc a poc els nostres defectes visuals s’aniran corregint.

Si seguim amb aquesta pràctica durant 6 mesos, es a dir mirant el Sol fins els 30 minuts experimentarem una important millora a nivell mental. Les pors i els pensaments negatius poc a poc desapareixeran. La majoria de les nostres dolences físiques s’originen degut als nostres pensaments. La llum del Sol fa que l’activitat mental es tranquil·litzi i comencem a pensar conscientment, inofensivament i amb claredat.

Si seguim fins els 9 mesos aconseguirem estar mirant al Sol durant 45 minuts seguits. Això és el màxim recomanable. Amb 45 minuts experimentarem millores espirituals. Millores en la nostre meditació i poc a poc i sense forçar arribarem a experimentar la manca de desig de menjar.

Si durant aquest procés el dia està ennuvolat, mirarem al Sol, el proper dia que en faci i ho farem allà on havíem deixat el compte.

Desprès dels 9 mesos, baixarem a 15 minuts diaris durant 1 any per arribar a aconseguir convertir-nos en un”Chip Solar”. Amb això aconseguirem menjar menys i reduir les respiracions per minut. Al consumir menys calories el cos millora en salut i es viu més temps.

Aquesta pràctica es realitza només durant un període de 270 dies, de forma regular o irregular. Un cop el cos s’ha convertit en un chip solar, llavors no es necessari seguir amb el Sun Gazing. No és una pràctica que es tingui que realitzar tota la vida. Si és fa durant 270 dies (111 hores) ja haurem completat la pràctica.

El Sun Gazing s’ha començat a difondre de la mà del mestre hindú Hira Ratan Manek que a l’any 1962 va començar a investigar sobre el tema i a l'any 1992 va començar a experimentar en si mateix sota estricta supervisió médica (es veu que els metges l’han estudiat en varies ocasions per períodes de 130, 211 i 411 dies i els seus informes mèdics estan en la seva web: www.solarhealing.com)

Hira ha estat 411 dies sense menjar, només a base d’aigua i sol. Ha dedicat la seva vida a ensenyar com el nostre cos pot aconseguir energia a través de altres fonts diferents del menjar. Ell assegura que qui ho practica els sentiments negatius disminueixen, les malalties cròniques i l’obsessió pel menjar desapareixen. Actualment, rarament ingereix menjà però, per no ferir els sentiments religiosos, quan visita algun temple només pren ofrenes que es diuen “prasad”.

Hira, viatja per tot el món (no fa gaire va venir a la Garrotxa). No cobra pels seus cursos i xerrades. Li pagues el bitllet i li assegures l’allotjament i ve a comunicar la seva saviesa. Ah! I no t’has de preocupar per les seves dietes, ja que no menja...

Per qui vulgui economitzar i seguir una dieta d’aprimament , depurativa i a la mateixa vegada energètica que millor que apuntar-se a aquesta pràctica mil·lenària. Que no tenim temps de fer Sun Gazing? Doncs, practiquem menys el TV Gazing i el PC Gazing...

Particularment, no dubto d’alguns dels beneficis que et pot aportar el Sun Gazing però no sóc simpatitzant de les pràctiques extremistes.

I vosaltres, que en penseu?

El mestre Hira Ratan Manek

FESTA, DIVERSIÓ I DISBAUXA A RITME DE DJEMBÉ

2009-07-09T01:13:00.021+02:00

Una de les meves afeccions és tocar el Djembé. Aquest instrument de la família dels membranòfons és la meva debilitat des de fa uns anys i us puc assegurar que és completament terapèutic, desestressant, alleugera tensions i molt divertit.

El Djembé va néixer a l’antic imperi Mandinga (entre Mali i Guinea) i posteriorment va migrar a Senegal, Costa d’Ivori i Burkina Faso. Sempre m’ha atret tot el referent a Àfrica. La seva cultura, la gent, l’art i la seva música per això quan vaig veure que tenia l’oportunitat de integrar-me en un grup de percussió africana, no ho vaig dubtar ni un moment.

Actualment sóc membre d’un grup anomenat “Seneolot” (per motius que no venen al cas, l'any passat tocava amb “Semilla Negra”). Tan sols fa tres anys que toco aquest instrument i en aquest temps he tingut dos mestres inigualables. Podria dir moltes coses d’ells (perfeccionista, obstinat i inquiet un i més tolerant, flexible i assossegat l’altre), però vull destacar d'altres, molt importants per a mi, que tenen en comú.
Gràcies Rubén i Badou per la vostra perseverança, constància i dedicació incondicional. Per haver-nos sabut transmetre quelcom molt bonic: “Sentir i Gaudir de la percussió”

De tant en tant fem alguna actuació a Olot o rodalies: per les festes d’algun barri, Fira de les Entitats, Dinar multicultural de St. Roc, Jornada Senegalesa d’Olot, Festes del Tura...

Jo i la majoria d’integrants del grup estem aprenent, però guiats pel mestre actual, en Badou, intentem transmetre al públic una mica de la cultura africana amb ritmes (de festa i rituals) i cançons tradicionals del Senegal. Tot plegat, amb ganes de passar-ho bé.

Us deixo el programa de la "V ÉDICIÓ DE LA JORNADA SENEGALESA D'OLOT"

18 DE JULIOL 2009

A les 17 hores: Conferència “La immigració” a càrrec de Amadou Sam (Sala d’Actes de l’Hospici)

A les 18 hores: Inauguració de l’exposició fotogràfica i de materials del Senegal (Pati Hospici)

A les 18:30: Cercavila de Timbalers des de l’Hospici al Firal A les 19 hores: Actuació Castellera dels Xerrics d’Olot i ESPECTACLE DE PERCUSSIÓ I BALLS AMB MÚSICA TRADICIONAL SENEGALESA I OLOTINA A CÀRREC DEL GRUP “SENEOLOT” i amb la col·laboració de Timbalers del Nucli Antic i Timbalers del Pim Pam Pum

A les 20h: Sopar amb gastronomia senegalesa: fataya, bissap i dindiers.

Podeu adquirir el tiquet el mateix dia al Firal. Preu 2 euros.

Organitza: Associació de Senegalesos de la Garrotxa, amb la col·laboració de Timbalers del Nucli Antic, Timbalers del Pim Pam Pum foc i la colla castellera Xerrics d’Olot i el suport de
l’Ajuntament d’Olot

US HI ESPEREM!!

Festes del Tura ("Seneolot"), 09/2007 i Dinar multicultural ("Semilla negra"), 07/ 2008

QUIN MISTERI S’AMAGA DARRERA DEL NOM DEL VOSTRE BLOG?

2009-06-16T23:46:00.008+02:00

Desprès de dissipar els meus dubtes de com us agrada un blog i el perquè i amb quina finalitat bloguejem, allà va una tercera si més no curiositat de perquè heu anomenat el blog de la manera que ho heu fet.

Quan vaig decidir endinsar-me en el món dels blogs tenia clar que seria més de tipus personal, temes que m’afectaven, preocupaven o interessaven. A l’hora d’elegir el nom, una tempesta de idees em van envair la ment, noms místics com ara Calantha: flors boniques, Zoe: vida, Uriana: el desconegut, Thea: Deessa de l’or, Shangri-La o Shambala: Paradís fictici dels mestres espirituals, perdut entre les muntanyes de Himalaia on regne la saviesa i els homes són immortals vivint en perfecta harmonia amb la natura, GAIA o Gea: Deessa grega de la terra i, d’altres de caire més irònic com Escampar la boira, Per llogar-hi cadires, Qui canta els seus mals espanta, T’ho dic o rebento...

Al final, em vaig decantar per la Deessa mare que personifica la terra.

El nom de GAIA sempre m’havia atret pel seu significat i vaig decidir que així es diria el meu blog. Altres raons, van ser que era un nom curt, llegible, pronunciable, fàcil de memoritzar i amb força.

Per un altre banda, el nom de GAIA no és representatiu del que generalment escric. Se que això, és un punt bastant bàsic a l’hora d’elegir un nom pel blog però, les raons abans mencionades em van convèncer més i acabar de decidir-me.

Sento decebre’s però el nom del meu blog, no amaga cap història fàntastica, ni cap misteri. Els noms místics, de Deus i Deesses sempre m’han atret tot i que sóc atea.

A vegades, el que determina que es llegeixi un blog o no és pel seu nom. Hi ha blogs molt bons però amb un títol que no t’inspira res. També hi ha blogs amb títols sensacionals però amb continguts que costen d’arribar al lector. He dit que m’agradaven els noms de Deesses però no m’agraden els blogs amb contingut místic i sóc conscient, que en el meu cas es pot caure en una mala interpretació. He après a no guiar-me pel nom. Visito als que tinc oportunitat de fer-ho i si no m’agraden, no torno i llestos

Blogs amb noms originals en n’hi ha molts. Alguns refracten el que escriuen, d’altres és una qüestió més personal (el seu nick, noms de fills...) i en n’hi ha que ni està vinculat amb el que escriuen o tan sols no significa res.

És el nom del blog el que et motiva llegir-lo?

Quin misteri s’amaga darrera del nom del vostre blog?

TURISME DE LA MORT DOLÇA O VIATGE SENSE RETORN

2009-05-27T23:41:00.009+02:00

Edifici clínica "Dignitas"

Temps enrere, em comentava un familiar meu resident a Suïssa que, per ell, una mort digna era que pugessis decidir com i quan morir. Han passat bastants anys des de que li varen diagnosticar un càncer de pròstata però desprès d’un eficaç tractament, hores d’ara pot gaudir d’una bona qualitat de vida tot i que cada any s’ha de fer els controls pertinents.

Bé, dic tot això perquè, ell, sovint em parlava d’una clínica de Suïssa anomenada "Dignitas" especialitzada en el “suïcidi assistit”. El meu oncle, sempre deia que si mai arribés en una fase terminal, voldria decidir com i quan hauria de morir i no haver d’esperar la seva mort indignament en una habitació d’un hospital a base de morfina o ser una càrrega pels seus familiars.

La Clínica "Dignitas" es troba a Schwerzenbach, a pocs quilometres de Zurich i va ser fundada l’any 1988 per Ludwig Minelli (que per fortuna, per ell, no ha hagut d’utilitzar, fins a la data, el seu invent)

Dignitas, fins ara, ha ajudat a morir a unes 900 persones. Els requisits que demanen son majoria d’edat, demostrar que es pateix una malaltia incurable (física o mental), dolors insuportables o una discapacitat greu.

Moltes persones de diferents nacionalitats, atretes per la fama de Suïssa de ser un lloc en el que els estrangers poden posar fi a les seves vides sense que els molestin, venen a aquesta ciutat industrial tots els anys per ajeure’s en un llit d’un dels molts apartaments que disposa Dignitas i ingerir una dosis letal de “Pentobarbital de sodi” que desprès de transcorre cinc minuts els deixarà ben adormits i una hora desprès moriran. Quan hi ha mancança d’aquest barbitúric fan servir el gas de heli provocant una mort molt menys digne. El gas d’heli produeix una agonia de quasi una hora en que l’asfixia i convulsions s’apropien del desgraciat moribund. I em pregunto: En el cas de l’heli on és la mort digna?

Per un altre banda, el que ara pretén aquesta clínica és ampliar el negoci amb persones que no pateixen dolors, ni cap malaltia terminal. Dic negoci perquè cobra als seus pacients uns 4000 euros per la preparació al suïcidi assistit i 7000 euros en cas de fer-se càrrec de les obligacions familiars. Que passa? Que només la gent solvent te dret a una mort digna?

Poder elegir com i quan morir en casos terminals és un pas endavant. És important un bon equip de professionals que t’ajudin i assessorin en l’acompanyament a la mort. Un bon suport és definitiu quan decideixes donar aquest pas. Però on acaba l’ajuda i comença el negoci?

Dignitas és una organització sense ànim de lucre però tot i així degut al seu elevat cost no tothom es pot permetre fer “turisme de suïcides”.

El Sr. Ludwig desprès de lluitar a favor de l’eutanàsia, ara vol defendre la mort de persones sanes dient: “Considero com meravellosa l’opció del suïcidi que les persones a diferencia dels animals tenim a la nostre disposició. És una possibilitat d’escapar d’una situació que no podem canviar”. Particularment, en aquests casos se’m fa difícil comprendre el “suïcidi assistit”.

En el cas dels malalts terminals és diferent. Hi ha gent que no vol pati, que prefereix morir i que els doctors l’ajudin. El problema es que el qui escull el suïcidi i qui t’assisteix a ell es considerat un criminal. Penso que els éssers humans tenim dret a elegir morir sense patiment i no a viure com un objecte inanimat. La mort segueix sent un tabú, però afortunadament, les persones son cada cop més independents i no deixen que la religió reguli la seva vida.

A Suïssa hi ha cinc organitzacions de suïcidi assisstit però només "Dignitas" és l’únic grup que ofereix els seus serveis a ciutadans no residents a Suïssa.

A Suïssa, el “suïcidi assistit” i l’eutanàsia passiva són legals però l’eutanàsia activa és il·legal. Però quina diferència hi ha entre cada una d’elles? El “suïcidi assistit” és quan el metge prové al pacient amb els medis per acabar amb la seva vida però el metge no li administra. “L’eutanàsia passiva” és la retirada del tractament mèdic amb la intenció de causar la mort. “L’eutanàsia activa directa” és la sobredosis de calmants i somnífers per causar la mort i “l’eutanàsia activa indirecta és l’ingrés de pal·liatius al pacient, que pot provocar la mort.

El deixar o ajudar a morir a un ser estimat és un acte d’amor o un acte de covardia?

Creus en el dret a decidir la teva mort suposant no tinguessis cap malaltia terminal?

I en el cas de que tinguessis una malaltia terminal?

Pentobarbital de sodi

PRESENTACIÓ BLOG

2009-05-21T23:03:00.006+02:00

Juntament amb el blocaire Ginkgo he creat un blog de rellotges del món. Volem donar-vos a conèixer tota mena de rellotges que ens puguem trobar als espais públics (carrers, estacions, mercats, escoles...).

Per fer créixer aquest blog necessitem la vostra col·laboració: Envieu-nos fotografies de rellotges, i si pot ser del lloc on pertanyen.

L'adreça del blog és:

http://tictac-rellotges.blogspot.com/

I si voleu fer aportacions les podeu enviar a :

tictacmon@gmail.com

elfa.mo10@gmail.com

gerardpujoli@gmail.com

FINS QUAN?

2009-05-09T17:20:00.019+02:00

Es parla que un percentatge alt de nens maltractats es convertiran en botxins. Està demostrat que el 90% dels agressors no són malalts mentals. Hi ha indicadors importants que et fan pensar que un home pugui ser un maltractador: Les drogues i el alcohol poden ser un detonant (però no la rel del problema), el que maltracta als animals, cultures masclistes, baixa autoestima....

Per desgràcia, la violència de gènere o domèstica és part del nostre quotidià i no hauria de ser així.

Un cas molt recent de violència contra la dona que m’ha causat un fort impacte es el de Connie Culp, mare de dos fills, que va rebre un tret a la cara pel seu marit Thomas Culp a Hopedale (Ohio) l’any 2004. Desprès de la discussió, ell va intentar suïcidar-se però no ho va aconseguir. Va sobreviure amb ferides lleus i està complint una condemna de 7 anys a la presó.

Desprès de més de 30 operacions fallides, a Connie se li va fer el trasplantament de cara més ampli realitzat fins a la data i aquest passat dimarts (5 de maig) va voler mostrar el resultat del treball.

La Sra. Connie te 46 anys i va patir una innovadora operació de 22 hores a la Clínica de Cleveland (Ohio) el passat mes de desembre del 2008 per restaurar un rostre que havia estat destrossat per una ment desequilibrada.

Connie no podia respirar sense ajut, ni menjar aliments sòlids, ni olorar i tampoc somriure. Un equip de vuit cirurgians han trasplantat el 80% de la cara, incloent un nas, les galtes, les parpelles inferiors, el maxil·lar superior, el paladar i alguns ossos presos d’una donant que romandrà en l’anonimat. La part superior de les parpelles, el front, la barbeta i el llavi superior segueixen sent els seus propis.

Connie es va mantenir en secret fins dimarts que va aparèixer en una roda de premsa a l’hospital de Cleveland fent un pas endavant per mostrar els resultats de l’operació i dient : Suposo que sóc la persona que heu vingut a veure però no us centreu en mi si no que és més important que us centreu en la família de la donant i vull donar les gràcies a ells i a l’equip de cirurgians que han fet possible que tingui el rostre d’aquesta persona. També va demanar respecte pels que tenen rostres desfigurats i que d’una manera o altre pateixen les burles i incomprensió de la gent. Ella ho ha estat patint en la seva pròpia pell i sap el que se sent.

De moment la seva expressió és quelcom estàtica però pot parlar, menjar i olorar.

Com la vida d’un ésser humà pot canviar de immediat a conseqüència d’un rampell d’ira d’un desaprensiu.

A més, no puc entendre a on està la justícia. Condemnen al seu marit a 7 anys de presó (només li falten 2 per sortir) però a Connie li han destrossat tota una vida encara que gràcies a la ciència pot tornar , entre cometes, a refer-la. Tot així, li espera moltes revisions per vigilar la seva evolució, rehabilitacions, fisioteràpies i en un futur sotmetre’s a moltes més operacions.

NO HI HA DRET!

QUE PÀSSA EN AQUESTA SOCIETAT “TAN AVANÇADA”?

EN AQUESTA SOCIETAT QUE ALS NOSTRES FILLS SE’LS IMPOSA “EDUCACIÓ PER LA CIUTADANIA” I TANMATEIX AVUI S’ESDEVENEN AQUESTS CRIMS SEXISTES?

Us deixo un curtmetratge de violència de gènere anomenat"Levantate y Anda" del director Fran Martín Moreno i protagonitzat per alumnes de l'escola Septima Ars. Un treball molt ben realitzat i fet amb molta sensibilitat.

VIURE SOTMÉS ÉS MORIR EN VIDA, NO SEGUEIXIS DE GENOLLS

He fet un recull de pel·lícules de violència domèstica bastant interessants:

- "La escurridiza o como esquivar el amor" (Violència psicològica) de Abdel Kechiche FRANÇA 2005

- "Te doy mis ojos" (Violència psicològica) de Íciar Bollaín ESPANYA 2003

- "El Bola" (Violència domèstica cap als fills) de Achero Mañas ESPANYA 2000

- "Next door" (Violència domèstica) de Päl Sletaune NORUEGA 2005

- "Solo mia" (Violència domèstica) de Javier Balaguer ESPANYA 2001

- "Hector" (Violència domèstica) de Grácia Querejeta ESPANYA 2004

- "La Maltita" (Violència domèstica a la dona) de Miguel Santos VENEZUELA 2007

- "Durmiendo con el enemigo" (Violència psicològica) de Joseph Ruben E.E.U.U. 1991)

- "Celos" de Vicente Aranda ESPANYA 1999

- "Si las paredes hablasen" de Nancy Savoca i Cher E.E.U.U. 1996

- "Solas" (Violència de gènere) de Benito ZAmbrano ESPANYA 1999

- "Cicatrices" (Violència domèstica i psicològica) de Paco del Toro MEXIC 2005

- "Tina Turner: What's love got to do with it " de Brian Gibson E.E.U.U. 1993

QUE ATREVIDA ÉS LA IGNORÀNCIA

2009-05-05T21:39:00.015+02:00

Estic segura de que en algun moment de la vostre existència heu estat víctimes de gent que ho pateix. És més, en el dia, dia, a la feina, en el vostre cercle d’amistats resultarà fàcil identificar a algun individu clarament influenciat amb aquest síndrome.

No sabeu de que us parlo, eh?

La nostre espècie, orgullosa de la seva pertinència a la categoria de “homo sapiens”, ignoren que molts dels seus integrants s’aproximen més a un altre espècie anomenada “homo arrogantis”.

No em direu que no coneixeu individus que es pensen que són la “bomba” en tots els conceptes?

Coneixeu algun inepte conscient de la seva ineptitud?

Coneixeu persones amb una forma de comportament molt comú i irritant d’estupidesa barrejada amb ignorància?

He fet un repàs mental i en uns segons me’n recordat d’uns quants.

Bé, jo no sabia que això tenia un nom i a més que estava demostrat per científics. Es diu: EFECTE DUNNING-KRUGER

Aquest efecte és un fenomen psicològic que va sorgir l’any 1999 a mans dels psicòlegs Dunning i Kruger i que segur molts de nosaltres, alguna que altre vegada, l’haurem vist en funcionament.

El fenomen es basa en que els individus incompetents tendeixen a sobreestimar les seves pròpies habilitats i a no reconèixer les veritables habilitats dels altres.

Els psicòlegs Krugger i Dunning van dissenyar un experiment que consistia en mesurar les habilitats intel·lectuals i socials d’una sèrie d’individus.

Els resultats de l’experiment van ser reveladors:

Els estudiants més brillants van estimar que estaven per sota

Els estudiants mediocres es van considerar per sobre de la mitjana

Els estudiants molt dolents es van mostrar convençuts d’estar entre els millors. Quan més inútil era l’individu, més segur estava de que feia les coses bé.

Les persones més ineptes tendeixen a creure que ho saben tot, mentre que els més aptes tendeixen a comprendre el que ignoren cada cop que aprenen quelcom nou.

No heu llegit, a vegades, articles d’algú amb molts coneixements en el que expressava un munt de dubtes en el que viuen sumits les persones que s’embarquen en l’aventura del coneixement?

L’ignorant sol ser més orgullós, no perquè sàpiga molt, si no perquè no sap el molt que ignora; mentre que la persona que de veritat adquireix coneixements, acostuma a ser humil, perquè cada cop s’adona de la seva infinita ignorància.

A rel d’aquests experiments puc deduir que a quant més cultura, saviesa i intel·ligència es te, més humilitat, senzillesa i modèstia s’aprecia. I això no te res a veure l’autoestima amb la vanitat, ni la seguretat amb ser cregut, ni la prudència amb la temeritat. És diferent l’alta autoestima (narcisisme) amb una bona autoestima.

Aquest fenomen psicològic m’ha fet aprofundir més sobre el tema i puc constatar per pròpia experiència, que l'ignorant supleix aquesta carència amb maldat que, potser, és un mecanisme de defensa.

He fet un recull de frases per pensar basades en l'ignorància i que avalen tot el que he dit (Si en sabeu més feu-me-les arribar).:

L’estupidesa és infinitament més interessant que la intel·ligència. Aquesta te límits i l’estupidesa no. Claude Chabrol

Repeteix moltes vegades una bajanada i acabaràs creient en ella. Edgar Allan Poe

Quan un boig o un imbècil es convenç de quelcom, no es dona per convençut ell sol, si no que al mateix temps creu que estan convençuts tots els demés mortals. José Ortega i Gasset

Aquells que et fan creure en absurds poden fer-te fer atrocitats.

Voltaire

Qui de veritat sap de que parla, no troba raons per aixecar la veu.

Leonardo Da Vinci

El sabi no diu mai tot el que pensa; però sempre pensa tot el que diu.

Aristóteles

La veritable ignorància no és l’absència de coneixements, si no el fet de rebutjar a adquirir-los.

Karl Popper

Jo només se que no sé res. Socràtes

El neci creu saber-ho tot i és el savi el que és conscient de la limitació del seu coneixement. Confucio

Hi ha dos coses infinites: L’univers i l’estupidesa humana, i de l’únic que tinc dubtes raonables és de que el infinit sigui l’univers . Albert Einsten

La ignorància engendra més confiança que el coneixement. Charles Darwin (El que em recorda a una frase que ens deien a l’escola “Que atrevida és la ignoráncia”).

DIGA’M COM BLOGUEGES I ET DIRÉ COM ETS... (O NO)

2009-04-25T17:58:00.006+02:00

El mes passat vaig fer un post preguntant com us agradava un blog i, insistint sobre el tema, m’agradaria fer-vos dos preguntes que em volten pel cap: Per què “bloguejem”? i amb quina finalitat?

He pogut comprovar que cada blog que llegeixo te una personalitat diferent i fa dies que estic reflexionant sobre aquesta. Molts de nosaltres fem servir el blog per transmetre informació sobre qualsevol tema. Altres parlem de sexe, política, economia…

Alguns el fem servir com a mitjà d’expressió. M’he Adonat de que el tema més comú per a molts “blocaires” és el de “queixar-se”. L’enuig, la frustració, la denuncia i la crítica és per molts una manera terapèutica de desfogar-se. Però la queixa, evidentment, no és l’únic que un blog permet expressar ja que per a molts és un medi on poden parlar del seu talent i ensenyar les seves obres (ja sigui fotos, poemes, pintures, contes…)

Establir llaços socials és el que molts “bloggers” esperen o busquen a l’hora de crear un blog. Suposo que molts usuaris l’utilitzen com un medi per conèixer gent.
No us passa que quan visiteu blogs que us agraden acabeu, per dir-ho d’alguna manera, afeccionant-vos amb els autors? I que a través del que escriuen, son persones que us agradaria conèixer més?
Per un altre banda, hi ha gent que no l’interessa les xarxes socials i només escriuen per expressar-se i desfogar-se. No els interessa tenir seguidors ni comentaris.

Hi ha un perfil de “blogger” que, personalment, m’agrada bastant que és el que fa servir el blog com un diari personal íntim on li agrada parlar d’ell i explicar les seves vivències i projectes de vida de cada dia. Aquests blogs són els que em fan formar una imatge més propera del “blocaire” (potser, a vegades, errònia) i, descobrir més quant a la seva personalitat.

Realment hi ha persones amb criteri i capacitat per fer blogs llegidors i interessants, que t’informen, t’orienten, t’entretenen, t’emocionen, que et fan pensar, que et permeten opinar....

Ja ha passat mig any des de que un amic em va iniciar en el món dels blogs i com que sóc persistent, segueixo aquí bloguejant, intentant escriure almenys per a mi mateixa, per posar en ordre (o desordre) els meus pensaments i perquè aquests no quedin en un no res, per criticar, reflexionar, informar, per aprendre coses noves de temes que m’interessen, perquè m’afalaga que hagi gent que li agradi el que escric, que em segueixi i em comenti, perquè és una bona via d’escapament de la tensió i els nervis..., perquè és molt millor entreteniment que veure la tele i perquè descobreixes gent que t’agradaria conèixer (i que segurament no coneixeràs mai).

…I tu perquè “blogueges” ?

LA DIADA DE SANT JORDI

2009-04-23T15:52:00.003+02:00

La diada de Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l'olor que en fan els aires,
i les veus que van pel vent:
"Sant Jordi mata l'aranya".
L'aranya que ell va matar
tenia molt mala bava,
terenyinava les flors
i se'n xuclava la flaire,
i el mes d'abril era trist i els nens i nenes ploraven.

Quan el Sant hagué passat
tot jardí se retornava:
perxò cada any per Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l'olor que en fan els aires.

Joan Maragall (1860-1911)

SETMANA SANTA PASSADA PER AIGÜA (RIUS, CASCADES, BALNEARI, MAR I PLUJA)

2009-04-16T20:53:00.006+02:00

Desprès d’unes gaudides, però passades per aigua, vacances de Setmana Santa i amb el cor replet d’energia, força i oxigen deixo sortir de mi una mica de l’acumulat en aquests dies i us mostro un pessic dels llocs que he visitat. Sempre intento combinar mar i muntanya i en aquest cas el que més m’ha agradat de la meva ruta “Tarraco-valenciana” ha estat el parc natural de “Els Ports”, un paratge impressionant amb un entorn de muntanyes dolomítiques situat entre les províncies de Tarragona, Terol i Castelló. “Els Ports” et conviden a perdre’t per camins que et porten fins al cim de muntanyes destacades per la seva alçada i forma com el mont Caro, el Negrell, les Roques d’en Benet...
Recorrent els Ports vaig arribar a la encantadora ciutat medieval de Morella que s’assenta espectacularment a la vessant d’una muntanya.
I com que tinc curiositat i aquesta em venç vaig voler visitar el “megacomplexe” hoteler “Marina d’Or” o “Marina d’Horror” per a molts, d’Orpesa.
Aquesta obra de ficció que més que “Ciudad de Vacaciones” és una aberració ecològica i estètica, s’assimila més a un projecte americà que mediterrani. Sempre he pensat que si volem lluir el millor dels nostres pobles, cal conservar-lo i planificar un ús raonable. Doncs bé, com sempre m’havia picat la curiositat d’aquest “complex turístic” i per opinar i criticar primer s’ha de veure us faré cinc cèntims del que em va semblar:
El mobiliari urbà aspira a ser una fantasia de Gaudí (Ai, si aixequés el cap) i els jardins , això si, reuneixen una exòtica vegetació molt ben cuidada però, a molts pocs metres de distància entre la tanca i la quietud del litoral.
Les nits de caps de setmana, festius i mesos de vacances el carrer principal de “Marina d’Or” s’adorna amb llums de Feria d’Abril, donant-li un aspecte de “romeria” si no fos perquè les carrosses amb cavalls son substituïdes per un trenet turístic.
Caminant pels carrers i jardins de Marina d’Or, me’n vaig adonar de la quantitat de construccions fetes de cartró-pedra i vaig tenir la sensació d’estar passejant per Las Vegas pel seu estil tan falç i grandiloqüent, però amb la diferència de que amb poca estona ho tens tot més que vist a no ser, que decideixis anar al balneari a gaudir de les propietats de les aigües marines que és , potser, al meu parer l’únic que val la pena.
A la tornada, vaig anar a Amposta i Deltebre, dos municipis del Delta que no em canso de visitar.
Aquí us deixo un tastet dels llocs que he visitat:

A QUÈ LI TENIM TANTA POR?

2009-04-06T23:44:00.035+02:00

L'homofòbia i la transfòbia són termes psiquiàtrics. La primera descriu l'odi i el rebuig a gays, lesbianes i bisexuals i la segona als transsexuals. Aquestes dos fòbies tenen un efecte directe, moltes vegades devastador, sobre la vida de les persones homosexuals i transsexuals. Aquesta última està catalogada com a malaltia mental sota el nom de “disfòria de gènere” i no les hem de confondre. Però, tot i així, qui som nosaltres per limitar els drets d’uns i d’altres?
En l’antiguitat (entre els grecs, romans, xinesos i egipcis: bàsicament les cultures més avançades) l’homosexualitat era només una manifestació més de la sexualitat de l'ésser humà. A l’era moderna es va modificar aquesta situació, castigant-la, censurant-la i prohibint la seva expressió. Avui en dia, en alguns països del món aquesta inclinació sexual segueix sent penada per la llei, fins i tot castigada amb la pena de mort.
El 31 de març d'aquest any, va esclatar una notícia anacrònica on la Confederació espanyola COLEGAS de lesbianes ,gays, bisexuals i transsexuals havia denunciat davant la Fiscalia General de l’estat a Glòria Maria Tomás y Garrido, professora de Bioética , per fer una conferència homòfoba en la Universitat d'Alacant on afirmava que l’homosexualitat és una malaltia i recomanava als gays anteposar la dignitat a la llibertat. La mestra és va referir als homosexuals com a pervertits sexuals i va manifestar que aquesta desviació es va eliminar de la llista de malalties mentals per "motius polítics". COLEGAS ha demanat per a Glòria un tractament psicològic urgent doncs, la consideren una malalta d’intolerància i homofòbia.
No és la primera vegada que en l’àmbit docent es refereix a l’homosexualitat en aquests termes. Fa dos anys, el viceministre polonès d’educació va anunciar que els que reconeguessin la seva homosexualitat no podrien exercir de mestres en les escoles poloneses. Desprès de les irades respostes de nombrosos polítics, el viceministre va assenyalar que només perdrien la seva feina si propagaven la seva homosexualitat. Fa tres anys, un professor de religió va declarar als seus alumnes que les pràctiques homosexuals podien provocar càncer anal. El professor va dimitir del seu càrrec desprès de que s’informés a la Direcció del Centre. I el que m’ha sorprès més és que hi ha centres concertats catòlics que elegeixen llibres que eviten el tema de l’homosexualitat.
A aquestes altures del segle XXI és inaudit que encara s’escoltin aquests tipus de notícies i discursos en instituts i universitats i no puguin acollir-se a la llibertat d’expressió. Això, atempta greument contra la dignitat humana i pot potenciar comportaments homofòbics que poden animar a la violència. A conseqüència d’això, molts homosexuals es passen la vida amagats tement que la homofòbia destrueixi les seves relacions familiars, el seu amor propi o fins i tot les seves mateixes vides.
A aquest pas, amb aquests retrocessos a que ens someten, l’únic que ens falta és que ressusciti “Fanco”. Si us plau senyors, deixem en pau les discriminacions, les classes socials i tinguem en compte els valors de cada persona, independentment de la condició sexual. El que han d’ensenyar és respectar a la gent. Penso també, que aquests models educatius crean individus amb mancances molt greus i un baix nivell de coneixements a tots els nivells. Això sí, però, seran uns bons catòlics i possibles votants del PP!
Per un altre banda, a Zurich (Suissa), acaba de guanyar l’elecció d’alcaldessa Corine Mauch, una dona lesbiana que va donar, abans, a conèixer que vivia amb la seva amiga en concubinat (exemple d'un dels estats més desenvolupats del món).
Avui en dia, la societat avança, progressa i les societats lliures i justes han de reconèixer els drets individuals i donar la possibilitat de viure a cadascú amb llibertat i respecte però, notícies com aquesta fan que pensar.

A continuació, la conferència de la docent en el paranimf de la universitat d'Alacant:

L'educació és una de les millors armes contra el temor i l'odi!

La ignorància és la "mare" de totes les hemofòbies!

El valor de tota la vida humana ha de ser respectada, així farem un món millor per a tots!

CREUS EN LES SUPERSTICIONS?

2009-03-29T18:50:00.008+02:00

Sempre hi ha hagut supersticions, fins i tot en temps de l’homo sapiens; però els romans se’n porten la palma! La seva herència està per tot arreu. Creences com entrar a la núvia en braços a la nova llar, casar-se en certes dades o tallar-se els cabells segons el cicle de la lluna encara perduren en els nostres dies.
La superstició és la creença en una mena de força oculta i superior a la persona que pot afavorir-la o castigar-la en funció de les accions que realitzi i així doncs, pot influir en nosaltres i modificar la nostre conducta.
El professor de Psicologia Bruce Hood, va dur a terme un experiment per a mostrar que els esforços per combatre les creences "irracionals" són inutiles, ja que segons ell el cervell humà tendeix a funcionar de forma supersticiosa. Per a demostrar la seva teoria, Hood va preguntar a varis participants si estaven disposats a provar-se una jaqueta blava a canvi d’una gratificació de 10 lliures esterlines. Molts voluntaris van aixecar la ma però quan va dir que la jaqueta pertanyia a Fred West, un assassí en serie la majoria es va tirar en rera. (En realitat la jaqueta no havia pertangut a Fred West).
Personalment, no em considero una supersticiosa compulsiva però recordo que d’adolescent, a vegades, m’agradava portar algun amulet que em dones sort. No es pot dir que influís de manera important en ma vida però si l’amulet havia estat regalat per algú proper a mi , em gratificava d’una manera especial. Tot i així, la superstició positiva més estesa de totes és la de “tocar fusta” i aquesta encara la practico! Me’n faig present, també, com una parenta meva tenia per costum posar una cinta vermella per alguns racons de la casa, el cotxe o en objectes personals per fer fugir els mals espirits.
Pateixes de “Trezidavomartiofòbia o “Triskaidekafòbia”? Et casaries un dimarts 13? Aniries a viure al pis 13 ? Ambdós paraules és defineixen com por irracional als dimarts 13 o simplement al número 13, de la mateixa manera en els països anglosaxons és més popular la “Paraskevidekatriafòbia” o por als divendres 13. La por a aquest dígit sembla venir del fet que a la taula de “l’Últim sopar” tretze persones es van asseure i una va morir.
Alguns edificis, hospitals i avions ometen el nº13 així com també en les competicions del món del motor no s’assigna a cap participant aquest número per evitar l’angoixa dels “Triskaidekafóbics”
Compraries un nº de loteria acabat en 666? Acceptaries l’habitació 666 d’un hotel? A la Bíblia és el número de "la marca de la Bèstia" relacionat amb Satanàs. Els “hexakosioihexekontahexafòbics” o “Triplehexafòbics” eviten qualsevol cosa relacionada amb aquest número. (Tenen c_ _ _ _ _ s les parauletes! Qui se les va inventar dubto que patis alguna d'elles!)
Creus que tindràs 7 anys de mala sort si trenques un mirall?
Passaries per sota d’una escala?
Penses que el dia t’anirà malament si se’t creua un gat negre?
Trepitjaries primer amb el peu esquerre abans de llevar-te?
Obriries un paraigües dins de casa?
Deixaries les tisores obertes?
Si ets dona, evitaries fer maionesa si estiguessis menstruant?
Evites tallar-te les ungles els dies que porten “erre”?
Menges 12 raïms al ritme de les campanades del rellotge i portes roba interior vermella per atraure la bona sort l’any que comença?
Ets dels que poses diners dins una bota o penjats a la porta d’entrada per a la prosperitat econòmica?
Hi ha infinitats de supersticions i aquí us deixo unes quantes doncs la llista seria interminable.

Ets supersticiós? Si ho ets en què i perquè?

Creus que les supersticions amagan falta de confiança en un mateix, o falta de confiança en Déu, pels que són creients?

"TUPPERSEX"

2009-03-24T20:30:00.020+01:00

Tot va començar amb el “Tupperware”. Recordeu aquelles reunions a casa d’una amiga on es venien tota classe de recipients i “l’anfitriona” era obsequiada amb un regal? Doncs, així funciona el Tuppersex”, una manera de poder adquirir joguines sexuals on les dones comparteixen experiències d’aquests productes. Dic dones perquè el “Tuppersex” està més encarat a elles, però això no vol dir que ells no s’hi puguin afegir.
Fa uns dies, vaig tenir l’oportunitat d’anar a una d’aquestes reunions. L’esdeveniment s’organitzava en un restaurant i un cop vam acabar de sopar, l’assessora del “Tuppersex” va entrar al menjador amb una gran maleta. Entre riures i comentaris picants, la venedora en qüestió anava traient les diferents joguines sexuals distribuint-les per damunt la taula, davant les atentes mirades de les clients. Sovint em pregunto perquè quan és parla del tema de la sexualitat es fan sempre bromes i acudits sobre aquesta. Potser és que ens posem una cuirassa i disfressem de facècies el pudor que sentim?
Els objectes més curiosos i divertits de la nit van ser el consolador de diamants, que en David Beckham li va regalar a la seva dona Victòria i del que és fan fantàstiques reproduccions, la cosmètica carregada de “feromones” i el vibrador vaginal i fàl·lic amb comandament a distància.
La vetllada va ser d’allò més animada ja que, a més de passar-ho bé, rebre informació i aclarir possibles dubtes sobre la sexualitat, la reunió també ens va servir com a teràpia de grup, treure’ns perjudicis, enriquir la nostre vida sexual i el que és més important, poder dedicar una estona a nosaltres. Per un altre banda, és més fàcil adquirir productes sexuals en les sessions del “Tuppersex” que flanquejar les portes d’un sex-shop.
Les joguines sexuals i eròtiques pels adults tenen una funció lúdica, és a dir proporcionar plaer, però també una funció terapèutica.
“La sexualitat és vital i necessària per el ser humà però sempre partint del respecte, no es forci a ningú i no és perjudiqui psicològicament amb imposicions”

Vibradors, olis amb feromones, potenciadors sexuals i lubricants

Boles xineses i reproducció del consolador de Victòria Beckham

Vibrador vaginal i fàl·lic amb comandament a distància

Anell vibrador clitorià i anell vibrador clitorià i fàl·lic

Funda d'estimulació fàl·lica-vaginal i vibrador d'estimulació del punt "G"

Boles anals

UNA VISIÓ DE COMPRA DIFERENT: EL MERCAT DE 2ª MÀ

2009-03-18T22:14:00.017+01:00

Feia temps que una companya de feina, sovint, em comentava del mercat de trastos vells que fan el diumenge pel matí, a les afores de Castelló d’Empuries. Al final, vaig decidir anar-hi sense l’esperança de trobar quelcom que em fes peça.
El mercat està situat en un llarg carrer del polígon industrial d’aquest bonic poble de l’Alt Empordà i al poc d’anar endinsant-me per ell, em vaig adonar de que havia veritables tresors amagats a increïbles preus però, a la vegada, tota mena de andròmines com ara nines que semblaven tretes del Museu dels horrors, cadires de rodes (potser la que havien fet servir en la pel·lícula “¿Que fue de Baby Jane?) i altres rampoines de difícil catalogació. Tot una mena de productes de la societat de consum d’ara i dels darrers anys.
A qui li faci peça algun objecte decoratiu característic de les botigues d’antiguitats, en aquest mercat dominical , on no hi manca el regateig, el trobarà a bon preu i a més amb l’envelliment característic del temps que denota autenticitat.
Per un altre banda, a qui li faci falta algun electrodomèstic o mobiliari de la llar, trobarà calefactors a 6 euros, radio CD a 10 euros, aparells de massatges pels peus a 5 euros, planxes amb calderó a 10 euros, televisors, ordinadors, impressores, llits, armaris, taules, cadires, miralls, làmpades...En fi, la llista és interminable i no acabaria mai.
De totes maneres a qui no l’interessi comprar, pot anar a fer un vol per aquest “paradís del drapaire” simplement per tafanejar o observar el comportament humà davant de diferents situacions que contínuament et vas trobant al llarg del passeig.
Hi ha marxants romanesos, alemanys, francesos, subsaharians, marroquins, catalans..... tot una barreja de nacionalitats que fan d’aquest mercat de 2ª, mà, diferent a molts.

COM T'AGRADA UN BLOG?

2009-03-14T18:38:00.003+01:00

Com t’agrada un blog?

Clars? Obscurs? Recarregats? Amb fotos? Senzills? Apagats? Colorats? Amb música? Amb vídeos? Amb moviment? Amb fons d’imatges? Amb eines? Suaus? Grotescs? Amb eines útils (o potser inútils)?...

Alguns bloggers duran mesos, fins i tot anys amb el mateix disseny, sense fer cap canvi. Serà perquè des de el principi sabien perfectament el que volien o, potser, perquè els hi costa el canvi, arriscar-se i provar?
Particularment m’agrada investigar, tafanejar i experimentar amb alguns dels trucs que ens ofereix Blogger doncs, canviar, de tant en tant, alguna petita cosa del teu blog et fa sortir de la rutina. No sé.....potser he de passar la fase del Blogger novell que no para de fer-ho.
Per un altre banda, crec que el problema de canviar sovint de plantilles fa que el nostre blog perdi personalitat i el lector no es pugui identificar amb ell i, si sempre li canviem la imatge, és més difícil de que es creï un llaç de connexió.
Al principi, m’agradaven els blogs amb plantilles fosques, imatges de fons i música però, desprès em vaig adonar que no eren precisament fàcils de llegir. Ara, em decanto per les plantilles amb fons pàl·lids, més senzilles i llegibles.
Un cop t’has ficat en aquest món, t’adones de que ha d’haver-hi una dedicació plena doncs, l’important a part del disseny és un bon contingut i una publicació freqüent (a vegades difícil)

De totes maneres, el blog és molt personal i cadascú te el que vol i com vol.
“Contra gustos no hi ha res escrit”

COLOR, FESTA I MÚSICA A LA FAGEDA

2009-03-08T01:12:00.015+01:00

El divendres 27 de febrer, la Fageda es va vestir de color , festa i música en la seva segona festa de Carnaval. És va començar amb una rua on va participar una bona part del personal que hi treballa. El protagonisme però, va ser per la desfilada de comparses i diferents disfresses. Els nois del Servei de teràpia ocupacional (S.T.O.) van elaborar un cuc gegant i vàren obtenir un premi a la millor comparsa treballada. Els nois del Centre especial de treball (C.E.T.) amb les seves màscares de paper pinotxo van representar un magnífic ball i això els hi va valer un premi a la millor comparsa amb ball. Totes dues comparses es van emportar un enorme pastís de llaminadures. Els premis d’originalitat varen ser per l’home emmascarat i la fada, tots dos treballadors de C.E.T.
Malgrat a l’escassa estona que vàrem tenir per gaudir de la festa va ser un èxit rotund doncs, va haver-hi molta participació per part de tots.
Desprès del repartiment de premis, un bon tall de coca i suc de fruites per tothom va ser el final d’aquesta curta però intensa horeta de la tarda.

Gràcies a tots i... fins l’any vinent!!!

Les monis d'esplai de C.E.T i el cuc gegant de S.T.O.

Comparsa amb ball de C.E.T.

The Gypsy's gardener i la comparsa d'administració

PER PENSAR.....

2009-03-01T21:28:00.005+01:00

Els ulls es fien d’ells mateixos, les orelles es fien dels altres.

(Proverbi alemany)

MÀSCARES DE CARNAVAL

2009-02-22T11:28:00.023+01:00

El Carnaval és música, color, fantasia, història i tradició. Personalment, m’agrada gaudir d’aquesta festa i penso que és un bon moment per sortir al carrer a desinhibir-se doncs, ja ho diu una dita molt popular: “Per Carnaval tot s'hi val”. Aquesta festa, relacionada amb la tradició cristiana, es celebra uns dies abans del dimecres de cendra, dia en que s’inicia la quaresma que dura quaranta dies. En aquests dies, teòricament, la gent s’ha d’abstenir de tot tipus de plaer (menjar en abundància, sexe i diversió en general) i, per això, durant el Carnaval hi ha més llibertat trencant-se moltes regles i aprofitant fer tot allò que després no es podrà fer.
Fa una colla d’anys que sóc educadora d’esplai d’un centre especial de treball (C.E.T.) i m’agrada veure la il·lusió i l’afany que posen els nois, a l’hora de confeccionar les màscares de Carnaval que lluiran el dia assenyalat. Aquest any hem elaborat unes de molt vistoses, fetes amb cartró, pelfa, paper pinotxo i lluentors, típiques de les Illes Bahames. La veritat, molts d’ells, m’han sorprès amb la seva capacitat creativa, motivació i destresa a l’hora d’enganxar els lluentors ja que, es necessita d’una paciència prodigiosa. I parlant de la motivació de les persones de C.E.T., evidentment, perquè aquesta funcioni, l’educador ha de ser el primer en tenir ganes de dur a terme qualsevol activitat portant la iniciativa i animant als nois a col·laborar. També, és molt important que l’educador confií en si mateix doncs, d’aquesta manera sabrà que qualsevol activitat que faci serà acceptada positivament però, els objectius no es compliran si l’estat d’ànim del monitor no es bo, doncs la seva actitud es transmet molt ràpidament als nois.
He volgut inserir varies fotografies d'alguns dels diferents treballs de Carnaval que hem fet aquests darrers tres anys:
- L’any 07: Vàrem elaborar màscares fetes amb guix partint de l’extracció de motlles de les cares dels nois. Les màscares és van pintar i decorar amb purpurina i s’aguantaven amb un pal.
- L’any 08: Vàrem elaborar màscares fetes amb paper maché . Amb una bossa de plàstic plena de sorra és va formar una cara que desprès vam anar cobrint amb tires de diari mullat de cola d’empaperar. Un cop dissenyada la forma és va deixar assecar el diari.
Seguidament, es van pintar i decorar amb cabells de llana i purpurina
- L’any 09: Màscares de les Bahames, mencionades abans.El dia 27 de febrer celebrarem la festa de Carnaval i una de les coses que em fa més feliç a la feina és poder veure l’alegria reflectida en les cares dels nois de C.E.T. lluint les seves màscares, ballant i passant-s’ho d’allò més bé.

ANY 2007: Màscares de guix realitzades pels nois de C.E.T

ANY 2008: Màscares de paper maché realitzades pels nois de C.E.T.

ANY 2009: Màscares de paper pinotxo i lluentors realitzades

pels nois de C.E.T.

EXPERIMENT D'OLOR CORPORAL

2009-02-16T21:34:00.009+01:00

Referent al vídeo inserit en el post anterior de "l’experiment d’elecció de parella", m’agradaria fer un aclariment del perquè l’olor més atractiva per nosaltres és la que ens pot causar menys problemes genètics:
He inserit un altre vídeo d’un "experiment d'olor corporal", en el que ens explica que l’elecció d’una persona amb sistema immunológic diferent al d’ella, li assegura que els fills tinguin una major resistència a les infeccions i malalties perquè és beneficien d’ambdós sistemes.

Inmunotipo y olor corporal
Cargado por raulespert

SANT VALENTÍ O ST. JORDI? / EXPERIMENT D'ELECCIÓ DE PARELLA

2009-02-14T15:22:00.010+01:00

Sóc catalana i estimo i defenso la nostre cultura i el nostre idioma, però no per això deixo d’apreciar i admirar la resta de les cultures i llengües.
Si, les admiro però el que no puc concebre és que se’ns imposi la celebració del dia de Sant Valentí com a patró dels enamorats sense respectar al poble ni a les seves tradicions.
Per els catalans, el 23 d’abril, diada de St. Jordi és el nostre “Dia dels enamorats” com per els valencians és el 9 d’octubre dia de St. Dionís, molt més autèntics perquè provenen de les nostres arrels i costums, i tenen molt menys muntatge comercial que Sant Valentí.
Sant Valentí, és molt popular en els països de parla anglesa i una bona part del continent europeu, i evidentment qualsevol excusa és bona per manipular els sentiments més purs i obtenir uns grans beneficis.
De totes maneres, tot el meu respecte per qui vulgui celebrar aquesta diada doncs l’ocasió sempre és bona per demostrar l’afecte a la persona estimada, tot i que l’important és poder-ho demostrar un xic cada dia.
Aprofitant el post, he volgut inserir un vídeo del zoòleg Claus Wedekind d’un experiment psicològic que va fer, relacionat amb l’enamorament. Aquest experiment ens demostra com l’olor corporal influeix en l’elecció de la parella i com aquesta atracció pot ser deguda a una molècula heretada.La relació que existeix entre el sentit de l’olfacte i les emocions explica la importància de les olors en les nostres vides.

QUE PASSA AMB ELS "MANTERS"?

2009-02-10T21:31:00.010+01:00

Sabíeu que els barris de Barcelona preferits pels "manters" són : El port Olímpic, el Portal de l’Àngel, la Plaça Catalunya, les Rambles, la Barceloneta i el Passeig de Gràcia? Doncs sí, i precisament en aquest últim és on vaig tenir un desagradable percaç.
El passeig de Gràcia és una de les avingudes principals de Barcelona i també on es troben els comerços i negocis de les firmes més prestigioses i importants d’arreu del món. Precisament per això, els "manters" no dubten en exhibir els seus articles, evidentment falsificats, amb marques com "Tous", "Prada", "Dolce&Gabbana", "Chanel", "Armani" entre d'altres, a preus assequibles. La veritat, és un bon reclam per un públic que, lluny de poder-se comprar un autèntica bossa de mà "Prada", per pocs diners en pot lluir una i gairebé de la mateixa qualitat. Personalment, no m’agrada portar coses de marca i molt menys d’imitació, però entenc que hi hagi gent que li agradi.
Em vaig acostar als dos "manters" subsaharians (sempre m’han atret els mercadillos i la venda ambulant encara que sigui només per tafanejar) que venien bosses falsificades de "Tous" i "Prada" i, de sobte, vàries senyores es van interessar per la mercaderia. Els nois neguitosos perquè en qualsevol moment podia arribar la policia i retirar tot el gènere, intentaven negociar, amb totes, el preu de les bosses de mà.
Desgraciadament, molts immigrants en situació irregular són contractats per botiguers -de vegades compatriotes seus o xinesos- perquè venguin els seus productes al carrer a canvi de legalitzar la seva situació i oferir-los un contracte de treball. A tot això sumem que la venda ambulant és l’únic medi que tenen per poder viure.
Tot d’un plegat, tres homes d’aspecte dubtós i sense identificar es van apropar als "manters" i els hi van confiscar tot el gènere. Mentre un d’ells ens acusava dient que contra la venda ambulant s’apel·la també a la consciència del consumidor -doncs està cometent una infracció lleu penalitzada fins a 500 euros- un altre va desaparèixer amb tota la mercaderia. Vaja, que totes ens vam quedar de "pasta de xurro". Per un pèl no ens porten a comissaria, doncs badar davant de la parada semblava també un delicte.
Els subsaharians van desaparèixer i, de cop, un noi magrebí es va enfrontar amb el suposat policia dient-li que era indignant la manera com havien tractat als "manters". El "policia" li respongué que delinquien desprestigiant les botigues d’importants marques competint amb elles i traient la clientela. Dubto que els clients d’aquestes firmes tan prestigioses comprin als "manters": més aviat acostuma a comprar un públic de classe mitja baixa, que ni tan sols es para a mirar els aparadors de "Prada" i "Tous".
Em sentia molt impotent davant d’aquest fet, i no dic que estigui bé falsificar, però estic farta de veure pels mercats articles amb firmes d’imitació. És clar, les parades dels mercats com paguen els seus impostos fan la vista grossa. El "manter" no en paga cap i, generalment, la gent que s'hi dedica, té pocs medis econòmics.
Vaig voler saber què en farien del gènere confiscat i em van dir que estaria retingut a comissaria fins que portessin la factura de compra i paguessin la multa pertinent. Vaja... que si la pagaven els hi tornaven els articles i els podien tornar a vendre. Això sí que no ho entenia! Si pagues la multa pots vendre els articles un altre cop encara que siguin falsificats?
Després de tanta paraulada, vaig demanar al suposats policies d’aspecte sospitós que s’identifiquessin (estic en el meu dret) doncs en cap moment ho van fer. Sense immutar-se, em van ensenyar la placa i van marxar. Vivim en un món tan corromput que ja no sé què pensar....

"LA BOMBOLLA" (ESTAFA O UNA MANERA D'ENRIQUIR-SE)

2009-02-01T22:28:00.034+01:00

M’agradaria fer una crida d'atenció referent a l’estafa piramidal anomenada “la bombolla” que s’està estenent molt ràpid en molts llocs d’Espanya i concretament a la comarca de la Garrotxa , el Pla de l’Estany i el Gironés.
Aquesta estafa consisteix en que 8 socis hauran d’aportar 10.000 euros cadascun. Un total de 80.000 euros rebrà la persona del mig de la bombolla però, perquè això succeeixi, s’haurà d’anar penetrant en el cercle, dividit en 4 capes. Evidentment, els diners només es podran recuperar o superar reclutant més socis que, hauran de donar la mateixa quantitat. Aquests, a la vegada, només podran recuperar els seus diners fent que altres persones s’apuntin al sistema.
Aquest frau es ven com una alternativa al capitalisme que no es frenarà mai i enriquirà a tots. Evidentment, i ho sé de bona tinta, que si enganxes la bombolla al principi pot ser una bona oportunitat, però una molt dolenta inversió si et fiques al final. L’afany d’augmentar els teus diners sense importar-te que altres persones puguin perdre els seus no es gens legal. Per tant, crec que es més honest no entrar
i evitar que enganyin a altre gent.

GRAFFITIS DEL CARRER FERLANDINA DE BARCELONA

2009-01-31T19:59:00.017+01:00

Un altra mostra de l'art urbà del carrer Ferlandina de Barcelona però, en aquest cas, per els amants dels graffitis:

Verdaderes obres d'art!

MANERAS DE MATAR

2009-01-25T16:42:00.008+01:00

El carrer de Ferlandina de Barcelona, està ple d’art urbà i en una de les meves visites a la ciutat no em vaig poder estar de fotografiar aquest text del poeta i dramaturg alemany més influent del segle XX: Bertolt Brecht. Que millor que compartir-lo amb tots vosaltres.

HAY MUCHAS MANERAS DE MATAR:

PUEDEN CLAVARTE UN CUCHILLO EN EL VIENTRE,

QUITARTE EL PAN,

NO CURARTE UNA ENFERMEDAD,

METERTE EN UNA MALA VIVIENDA,

TORTURARTE HASTA LA MUERTE POR MEDIO DEL TRABAJO,

LLEVARTE A LA GUERRA, ETC...

SÓLO POCAS DE ESTAS COSAS ESTÁN PROHIBIDAS EN NUESTRA CIUDAD.

Quina raó tenia!

UN RECORREGUT PEL PASSAT: EL BARRI DE LA RONDA

2009-01-17T18:50:00.018+01:00

Passejant per la Ronda Sant Antoni de Barcelona, el carrer on vaig viure durant 24 anys fins que vaig decidir d’anar a viure a la Garrotxa, em vaig adonar de que certes coses s’havien permutat: els veïns, els comerços, la plaça del pes de la palla, els edificis... però el que no havia canviat ni canviarà mai és, la seva personalitat pròpia i tan diferent dels altres barris que formen l’Eixample.
Els pensaments em van transportar a la infància i adolescència i mentre m’endinsava pels carrerons de davant de la Ronda recordava els suculents menjars del restaurant l’Habana, els ous de pagès que és venien a Ca la Pepita del carrer Lleó, la bodega del “Gallego”del carrer Ferlandina i el sabater del carrer de la Lluna; botigues i botiguetes que, en l’actualitat, algunes segueixen en ple rendiment ..... però el que més recordo amb estima és la parada de la cacauera Mila de la Ronda amb el seu exquisit aroma de les crispetes recent fetes amb oli d’oliva que eren un bon reclam per els transeünts; i el Mercat de Sant Antoni, el mercat més antic de la ciutat doncs va ser inaugurat el setembre de l’any 1882 desprès de 10 anys de construcció. Aquest edifici de tan gran valor arquitectònic i històric es composa de tres espais: l’interior on es venen aliments, l’exterior on es pot comprar tota classe d’objectes no comestibles i els diumenges, que canvia el seu rol i es celebra un espectacle sorprenent convertint-se en una fira d’intercanvi , compra i venda de llibres, còmics, pel·lícules, objectes de col·lecció, música, cromos, monedes, segelles....... amb una arrelada tradició per tractar-se d’una oferta única per tota la ciutat.
Els diumenges pel matí, solia anar amb el meu pare a menjar tapes de cloïsses i ostres al Bar Amigó del carrer Comte d’Urgell i desprès anàvem al Mercat de St. Antoni a bescanviar cromos i mirar llibres. El mercat, també era un lloc per esplaiar-se, conèixer gent o retrobar-se amb vells coneguts. Avui en dia, aquesta fira dominical segueix sent un lloc per gaudir intercanviant, regatejant, comprant, venent o simplement tafanejant o badant.

EL BAR L'HABANA, EL SABATER I LA CACAUERA MILA

LA RONDA I EL MERCAT DE ST. ANTONI

EL MERCAT EXTERIOR, L'INTERIOR I EL MERCAT DOMINICAL

REBAIXES SI...REBAIXES NO...

2009-01-11T19:19:00.005+01:00

Aquest cap de setmana començaven les esperades rebaixes i tots els comerços estaven abarrotats de gent buscant la ganga del segle. Era una bogeria: cues i més cues en els emprovadors i a les caixes per pagar, roba desendreçada, empentes, baralles, crits..... Més d’un moment vaig voler desistir del meu intent de cercar l’esmentada ganga i mentre m’ho pensava vaig poder comprovar que algunes botigues que anuncien rebaixes de fins un 70% son ofertes fraudulentes, doncs només un petit percentatge de productes tenen aquest descompte.
Una altre cosa que em fa sentir enganyada son aquests descomptes del 50% i 70% en alguns comerços, doncs si encara guanyen diners vol dir que etiqueten amb preus més cars abans de les rebaixes perquè així puguin fer aquests descomptes que serien més o menys el preu normal en qualsevol època de l’any.
I el que es repeteix any darrera any es que, en molts establiments, aprofiten l’època de rebaixes per treure roba vella de la temporada passada i guarden la nova per vendre-la més tard o simplement et diuen que no està rebaixada perquè és de “nova col·lecció”.
I no en parlem dels descomptes de les peces de roba en diferents colors, es a dir que depèn del color de la peça està rebaixat o no.
Està bé aprofitar-se de les rebaixes però amb seny i mirant minuciosament el que comprem.

NADAL A LA FAGEDA

2008-12-30T18:20:00.003+01:00

El 19 de desembre, a la Cooperativa la Fageda vàrem celebrar el Nadal amb un dinar conjunt de cada secció. Seguidament es va fer una cantada de nadales amenitzada per músics de la secció de jardineria, el caga Tió i finalment l’esperada xocolatada amb melindros, que ens va fer entrar en calor a tots i va donar el punt i final a aquesta emotiva tarda. Enhorabona a tots els organitzadors i col·laboradors de la Festa!

EXPERIMENT DE MILGRAM

2008-12-24T22:40:00.005+01:00

Desprès de veure el vídeo de l’experiment d’Standford que en Ginkgo ha penjat al seu bloc, he volgut penjar un relacionat, també, amb psicologia social: L’Experiment de Milgram.
Aquest experiment consisteix en mesurar la bona voluntat d’una persona que obeeix les ordres d’una autoritat encara que aquestes puguin entrar en conflicte amb la seva consciència personal. L’investigador persuadeix al participant perquè doni, el que aquest creu que son, descarregues elèctriques doloroses a un altre subjecte el qual es un actor que simula rebre-les.
Fins on pot arribar l’ésser humà davant de tal situació?

TAFANEJANT PER L'ESPAI GIRONÈS!

2008-12-21T18:44:00.001+01:00

Les noies tot ho volen comprar...

Les gorres se’ns escauen molt bé!

VOLUNTARIS A LA MARATÓ

2008-12-21T18:14:00.001+01:00

Treballo a la Cooperativa de la Fageda que té com a finalitat la integració sociolaboral de persones que pateixen discapacitat psíquica o trastorns mentals. La recaptació que s’obtindria a la Marató seria emprada per a les investigacions de les malalties mentals greus i vaig pensar que seria bo aportar el meu gra de sorra. Qui no té algun conegut, amic o familiar que pateixi depressió, ansietat, esquizofrènia...?
El 14 de desembre, tres companys de feina i jo vam anar com a voluntaris de la Marató a l’Auditori de Girona, una de les sis seus que havien repartides per tot Catalunya.
Quan vàrem arribar ens van donar, a cadascun, la tarja acreditativa i els voluntaris de protocol ens van aclarir els possibles dubtes que poguéssim tenir. Seguidament ens van dirigir a la zona d’àpats i tot i que era molt aviat per sopar, no vam fer cap lleig als plats que anaven portant a la taula.
Havien nou tasques de voluntaris: guarda-roba, servei d’àpats, servei d’ordre, protocol, telefonistes, caps de taula, runners, validadors i verificadors.
Cap a les 19:30 va començar la nostra: de telefonistes. A cadascun de nosaltres se’ns va assignar un lloc i un cop asseguts vam començar a rebre un munt de trucades d’arreu de Catalunya per fer donatius.
Més de 2.700 voluntaris van atendre les milers de trucades dels donants a través de 934 línies d’atenció telefònica instal·lades en 6 seus i al final de la jornada es va fer una recaptació de 5.837.095 euros
Estem en crisi però moltes persones encara creiem en la solidaritat i Catalunya, un any més, ho ha demostrat!
L’experiència d’anar com a voluntaris a la Marató de TV3 ha estat immillorable!

Qui ho prova, repeteix!

STOMP!

2008-12-13T19:50:00.004+01:00

En una paraula defineixo l’actuació d'STOMP del divendres 12 de desembre a l’Auditori de Girona: ÚNICA!
El grup britànic va néixer a Brighton, l’any 1991 de la mà de Luke Creeswell i Steve McNicholas. En els seus inicis es dedicaven a fer soroll pel carrer amb tota mena d’artefactes, convertint-lo en un espectacle de percussió combinat amb moviment i comèdia visual. Així fou com van aconseguir cridar l’atenció dels vianants fins al punt de que en l’actualitat hi ha 5 companyies d’STOMP de gira arreu del món.
El show d'STOMP et deixa bocabadat i el públic pot sentir l’energia dels artistes veient com poden treure ritme de qualsevol element quotidià, doncs fan d’un tros de canonada, cubells d’escombraries, capses de llumins, tapes i grans bidons d’alumini, diaris, encenedors, escombres, senyals de tràfic, aigüeres, etc... una harmonia musical junt amb tocs d’humor, ball i expressions facials transmetent tot el que necessiten dir.
L’espectacle comença amb un artista escombrant l’escenari seguit d’una presentació de ball i percussió fent servir l’escombra com a únic instrument musical.
Però el més impactant, sens dubte, és quan, penjats d'una bastida metàl·lica amb l’ajut d’arnesos, volen per l’aire tocant els objectes que pengen d'aquesta, creant una coreografia innovadora i una música i coordinació fantàstiques.
STOMP també fa participar al públic i això fa que creï una complicitat amb ell.
Si voleu gaudir de veure algun tros de les seves actuacions, cliqueu l’enllaç de sota, però si teniu l’oportunitat de veure’ls en directe, no la perdeu...
http://www.stomponline.com/

RECORDANT.....

2008-12-07T16:34:00.001+01:00

Després de transcórrer 30 anys i de sobte, tenir davant teu l’escola on has passat una bona part de la teva infantesa, us puc assegurar que desperta moltes emocions. És una barreja de sentiments bons i dolents a la vegada, records bonics que no podré oblidar mai i d’altres no tan bonics que, per un altre banda, et fan créixer i reflexionar.
El bus em va portar fins a la Plaça Bonanova de Barcelona i des d'allà vaig anar a peu fins al Passeig de Sant Gervasi, que és on es troba el Col·legi Jesús i Maria.
Des de l’entrada semblava que res havia canviat. Allà s’alçava imponent el majestuós edifici d’estil neogótic, construït l’any 1892 per Enric Sagnier.
La Congregació de Religioses de Jesús i Maria va ser fundada a Lyon (França) l'octubre de l’any 1818 per Sor Claudina Thevenet i encara recordo, que un cop a l’any es celebrava el dia de la Família, que tenia com a objecte recaptar fons per la Congregació. S’instal·laven paradetes on podies contribuir comprant el llibre de Sor Claudina, medalles, estampes, etc..
Pujo la gran escalinata que em porta fins a l’entrada principal, toco el timbre i la porta automàtica se m’obre. Sense pensar-m’ho dos cops i amb un nus al coll, entro decidida pensant que passaré desapercebuda però una veu femenina em crida l’atenció. Explico a la conserge que sóc una antiga alumna de l’escola però ella no sucumbeix als meus arguments.
Tan sols puc fotografiar el vestíbul i pel que veig tampoc res ha canviat.
A la sortida del col·legi veig, a mà esquerra una entrada, que accedeix als jardins de la mateixa i com era d’esperar un porter que vigila, però el meu desig és tan gran que provo d’entrar i, aquí sí, la sort m’acompanya.
M’enfilo camí amunt fins al pati principal i quina és la meva decepció en veure que una bona part dels jardins i caminets de darrera de l’escola havien desaparegut. L’encant de tot aquell paratge natural s’havia transformat en un polisportiu. Una immensa tristor em va envair i vaig començar a recórrer el que quedava dels jardins, mentre un munt de records em venien a la ment. Vaig intercanviar unes quantes paraules amb el porter i, la següent sorpresa fou quan va explicar-me el nou projecte d’escola i com d’aquí uns pocs anys l’antic edifici deixaria de funcionar com a col·legi.

RUTA PACÍFICA DE DONES DE COLÒMBIA

2008-11-29T18:52:00.001+01:00

La Ruta Pacífica de les Dones de Colòmbia és un moviment polític feminista, pacifista i antimilitarista, que treballa per la tramitació negociada del conflicte armat a Colòmbia i perquè la gent es sensibilitzi dels efectes, produïts per la guerra, en la vida de les dones.
La Ruta va néixer l’any 1996 i anualment organitza una marxa que recorre algunes de les zones més conflictives, oferint el seu suport a les dones dels llocs per on es passa.
El 21 de novembre un grup de persones d’Olot: representants d’Alba, del Consell Municipal de Cooperació i Solidaritat i d’altres interessades en la proposta, vàrem anar a Barcelona per solidaritzar-nos amb aquestes dones tan lluitadores i donar el recolzament que es mereixen.
A les 6:30 vàrem arribar a la ciutat comtal i tots plegats ens vam dirigir cap al Centre de cultura contemporània del carrer Montealegre, on s’impartia l’activitat de “Tejiendo rutas a la ruta”.
A les 7:00 començava la xerrada i seguidament, van projectar un vídeo anomenat “Un asunto de miedo” amb testimonis reals on es reflectia la por, angoixa, patiment i discriminació però, al mateix temps, la resistència, mobilització, lluita i coratge de les dones de Colòmbia.
Tot seguit, Marina Gallego, representant de la Ruta Pacífica va fer la presentació del llibre “Las violencias contra las Mujeres en una sociedad en guerra” d’Olga Amparo Sánchez, que van obsequiar amb un exemplar a tots els convidats.
El més emotiu de l’activitat va ser, quan van esmentar els noms de totes les representants de la Plataforma de Suport, en Catalunya i juntes van teixir un “atrapasomnis” immens, acte que simbolitzava el recolzament que aquesta està donant a la Ruta.

Dones! Sumeu esforços per lluitar contra el conflicte armat i aconseguir una llar digne i un país lliure de pors, guerres i violències.