dijous, 17 de desembre de 2009

EL SIGNIFICAT DE LA MIRADA


La veu dels silencis ve donada per allò que no és diu però s’expressa d’altres formes, a través del llenguatge del cos, dels gestos, de la “mirada”.
Segons estudis realitzats el 55% d’una comunicació és realitzada a través del llenguatge corporal.
Un cop iniciada una conversació podem obtenir molta informació del nostre interlocutor si prestem atenció al llenguatge del seu cos i un dels més significatius (al meu parer) és la “mirada”.

Qui no ha sentit mai expressions com: “Hi ha mirades que maten”, “Té una mirada de gel”, “M’abrasava amb la seva mirada”, “Una mirada val més que mil paraules”, “El primer petó no es dona amb els llavis si no amb la mirada”, “Qui no comprengui una mirada, tampoc comprendrà una llarga explicació”... Des de sempre la “mirada” ha posseït un caràcter misteriós però, tanmateix, també ens permet formar-nos una primera impressió quan coneixem algú.

Personalment, m’agrada que el meu interlocutor em miri directament als ulls quan parlo, doncs em demostra interès i atenció però, que em miri de forma extrema, amb una mirada fixa hostil i dominant ho podria interpretar com una actitud desafiant.  Penso que el temps que manté una persona la seva mirada ens pot donar alguna pista de la seva personalitat. Les persones insegures la mantenen menys o quan és parla de temes personals també, molts de nosaltres, tendim a disminuir el contacte visual.
Quan escoltem és més fàcil mirar als ulls de qui ens parla però, quan som nosaltres qui prenem la paraula ens costa més aguantar la mirada.
Hi ha quelcom que em costa de fer: parlar amb algú que porti ulleres de sol fosques, doncs me impedeix l’accés a una font important de informació. Em dona la sensació de fredor, distanciament, inaccessibilitat, reserva, inseguretat o refusament a entaular una conversa.
Hi ha una altre cosa que em treu de polleguera: la ignorància visual (un error molt comú) en una conversa de més de dos persones. L’orador només mira a una sola persona  i l’ignorat és mostra incòmode davant de tal situació. En aquest cas, a l’orador el tatxaria de mal educat  i falta de tacte.

La mirada parla i a vegades ens delata.
La mirada és sincera i poques vegades ens enganya.

Acostumeu a mirar al vostre interlocutor mentre parleu?
Us desagrada que no us mirin als ulls mentre l’altre parla?
Us sentiu incòmodes si en un grup de més de dos persones sou ignorats visualment per l’orador?
Us sentiu còmodes parlen amb algú que porti ulleres de sol fosques?
Sous capaços d’intimidar a algú amb la vostre mirada?

28 comentaris:

Senyor Merdevalista ha dit...

Acostumo a mirar a la gent als ulls quan parlo, però si m'ignoren visualment no em molesta pas.
Tinc un defecte important, i és que de vegades quan em parlen desvio la vista per seguir controlant l'entorn. L'interlocutor es queda glaçat quan li repeteixo fil per randa el que m'estava dient i continuo amb la conversa. No s'espera que estigui pendent d'ell, creu que li he fet un lleig. I amb raó, perquè és lleig. Però em costa molt d'evitar-ho, per desgràcia. Afortunadament, les meves amistats ja s'hi han acostumat i saben que fer-ho i escoltar-los no són processos eliminatoris.
I sí, puc intimidar amb la mirada. També m'han dit que menysprear amb ella se'm dóna bé. Va bé per posar a ratlla els farsants.

Senyoreta GAIA, bon post. Només fer-li notar que ha repetit dues vegades una mateixa frase.

Salut.

garbi24 ha dit...

Es la millor arma que tenim....i que teniu!!!

Glòria ha dit...

Què t'he de dir jo de la mirada, treballo en una escola d'educació especial...
I sí, m'agrada mirar.

Noa Literal ha dit...

Responc SÍ a totes les preguntes que fas. L'única cosa que m'incomoda és el que fa el Sr. Merdevalista. No suporto estar parlant amb algú i que aquest miri cap a un altre costat. Això em fa perdre el fil i l'interés del què explico, ja que penso que si la persona no em mira és que li interessa ben poc el que li dic.

Clidice ha dit...

M'agrada mirar amb qui parlo, als ulls? no ho sé, potser més a la boca. No m'agrada gaire que em mirin, però bé, suposo que dec ser tímida :P Una vegada em van reconéixer uns familiars perquè "tens la mala mirada dels Vilardosa" o sigui que ... imagina la por que em fa mirar (sembla ser que és com una escanejada freda, això diuen hahahaha). Dóna per molt aquest post :)

_MeiA_ ha dit...

No soporto parlar amb algú que porti ulleres de sol, és d'una falta de respecte intolerable. De veritat, em molesta molt.

A mi m'agrada mirar els ulls de la persona amb la que parlo, igual que també vull que em mirin els ulls quan parlo jo. Encara que l'altre persona m'escolti sense mirar-me, penso que no està antent al què li dic.

També sóc de les que prefereix parlar les coses cara a cara, que no pas per telèfon, ja que per mi és molt important trobar la mirada de l'altre persona.

Senyor Merdevalista ha dit...

Noa Literal, reconec que és lleig. Entenc que t'incomodi.

GAIA ha dit...

Senyor Merdevalista: Ja ho he rectificat. Sense voler vaig tornar a repetir la frase. Gràcies doncs també m'ha constat de que s'ha llegit el post de pe a pa.
Veig que té un control perfecte de la mirada.
Jo no ho he dit en el post però també puc intimidar amb la mirada, i molt.

Garbi24: Una arma molt poderosa!

Glòria: I més on treballes mirar amb atenció i tendresa és molt important

Noa Literal: A mi també però ell ja ho ha deixat clar perquè ho fa.

Clidice: Vilardosa seria el cognom de la família, no? Que mireu tots malament?

Meia: A mi, també em molesta arreglar les coses per telèfon. Les expressions de la mirada diuen molt

MARTELL DE REUS ha dit...

Com que sóc poc fisonomista quan parlo amb algú que du ulleres al cap de pocs minuts d'haver-ho fet sóc incapaç de recordar la seva cara.

yraya ha dit...

Yo también acostumbro a mirar a los ojos, pero he de reconocer que a veces según con quien se me va la mirada hacia otro lado.
La gente que te habla con las gafas de sol puestas, puffff, no las aguanto, me parece de una falta de educación total (puede ser que este chapada a la antigua).
Intimidar, según con quien y el momento, pero tampoco es una cosa que me agrada.
Lo de hablar hacia una persona y dejar de lado a otra que este al lado, lo llevo fatal.

Un saludo Gaia

DooMMasteR ha dit...

Et podria respondre que sí a tot menys a que m'ignorin. Lo de les orelles no m'incomoda, pero no ho trobo de bona educació.

Ai la mirada! Hi ha dones que em poden fondre en pocs segons amb la mirada! XD

Agnès S. ha dit...

Sóc intimidadora amb els meus nebots...se perfectament quan menteixen i faig que diguin la veritat només perquè els he assegurat que mirant al fons dels ulls mentre parlen, se si s'està dient mentida o veritat.
Encara que ho proven, no poden resistir-ho i acaben dient la veritat ...i rient.
Saben que sons pares no tenen aquest do...

Gaia ha dit...

Martell de Reus: A mi em passa igual

Yraya: Sempre estem a temps d'aprendre. Si t'adones de que ho fas pots anar mirant de corregir-ho.

DooMMaster: Orelles? Diràs ulleres, no? ja ja

Agnès: Pobres nebots! ja ja

gerardeli ha dit...

Diu tant, la mirada, de les persones!!! Em quedo amb la frase de que "la mirada és el reflex de l'ànima".
Quan parlo amb algú m'agrada mirar-li als ulls, però també les mans i la postura general del cos. D'igual manera m'agrada que em mirin als ulls quan em parlen.
Això de sentir-me ignorat per algú que parla en un grup no ho he experimentat mai, suposo perquè no m'ha passat mai, dic.
I pel que fa a les ulleres de sol, no puc amb elles, si algú les porta mentre parla. A mi em costa fins i tot portar-les mentre vaig pel carrer: només les uso quan condueixo.
I això últim que planteges: més que intimidar, el que m'agrada és aguantar la mirada. Només en algunes ocasions...

Tempus fugit ha dit...

Al hablar me gusta que me miren a los ojos, para mi es crucial. Hablar con las gafas de sol puestas es de mala educación.
Petonets!!

Gaia ha dit...

Gerardeli: Jo si ho he experimentat d'estar parlant tres persones i la que parla només dirigir-se a una d'elles. No suporto ni que m'ho facin a mi, ni al que tinc al meu costat. Com és quelcom que no m'agrada quan parlo, miro de dirigir la meva mirada a tots els que m'escolten.

Temps fugit: Les ulleres de sol posades em treu de polleguera!

Cris ha dit...

A mi m'intimida una mirada si és d'algú que "m'agrada", bé, em fa posar una mica "tonteta".... També em diuen de la meva que és "matadora" però suposo que és per que tinc els ulls verds i.... bé, també m'ho han dit nois als que els hi "he agradat".... Bona entrada com sempre :) Un petó gran Gaia i per si no pots passar per "casa meva" on he deixat "una coseta" des d'aquí et dic que Molt Bones Festes i gràcies per ser-hi!! :)

Thera ha dit...

Ai la mirada... si que diem moltes coses amb la mirada, amb els ulls,... i n'endevinem d'altres... però també pot ser enganyosa!

Gaia ha dit...

Cris: Doncs a mi si hi ha algú que m'agrada no aconseguirà intimidar-me amb la seva mirada. Quan era una adolescent si que em passava això, però ara ja no, je je

Thera: Jo me'n refio bastant de la mirada.

Educathor ha dit...

;)

“La mirada es el espejo del alma” o “quien no entiende una mirada difícilmente entenderá una larga explicación” son expresiones con las que me identifico. La mirada nos comunica cosas y con la mirada comunicamos. Lástima que la mayor parte de esta comunicación sea tan inconsciente y no podamos disponer de un diccionario etimológico de las miradas. Miradas, gestos, distancias, contactos, tonos o posición del cuerpo nos comunican muchas cosas de nuestro interlocutor y viceversa. Hablar con alguien que lleva gafas es insufrible, igual que hablar con alguien que mira a otro sitio.

La mirada es un asunto del poder desde antiguo. El tema de la mirada tiene sus propias historias: no mirar a los reyes y emperadores a los ojos. No mirar a la autoridad a los ojos; inclinar la mirada. En las escuelas cristianas de los siglos XVIII y XIX (modelo JB La Salle) estaba totalmente prohibido mirarse a los ojos. Las gafas que utilizan habitualmente sicarios, mercenarios, policías o militares no se debe a ningún asunto de moda o look . Todos sabemos que si miras a un policía a los ojos lo más probable es que este te identifique, o retenga, o registre o te toque las narices un ratito... Para tener problemas con ciertas personas y en ciertos círculos sólo tienes que miar a los ojos a alguien.

Salut.

Gaia ha dit...

Educathor: Qué explicación tan precisa de la mirada.
Los curas de las escuelas seguro que tenian mucho que esconder. Por eso estaba prohibido mirar a los ojos pues se hubieran delatado todos.
Saludos

MIA ha dit...

Sempre que em mirin els ulls, mal fia dels qui no et miren.

GAIA ha dit...

Mia: Ho tindré en compte, je je

Dr. Muerte ha dit...

Ara resulta que tot Déu és la repolla amb una mirada freda, que glaça a l'interlocutor si es vol. Menys farols senyores i senyors, que no són el dimoni fet persona.
A l'igual que el senyor Mardevalista desvio la mirada per controlar l'entorn, deformació professional per les intervencions quirúrgiques suposo.

GAIA ha dit...

Dr. Muerte: A part de controlar l'entorn, com és la seva mirada Sr. Mort? Freda? Dement? Paranoica? Buida? Perduda? (típica del psicòtic), Reptadora?

Dr. Muerte ha dit...

Segons el meu entorn, profunda i inquietant. Segons el que jo veig al mirall normal tirant a vulgar.

NoName ha dit...

A mi el que normalment em fot és dur jo les ulleres de sol mentre parlo amb algu. Igual a vegades ho faig (el sol em molesta molt), pero tinc la tendencia de treure-les per sentir-me entesa. Quan parlo amb les ulleres posades, tinc l'estupida sensacio que la persona amb qui parlo no em podria entendre bé...

GAIA ha dit...

Noname:A mi també em molesta parlar amb ulleres de sol i miro de treure-me-les, per educació, si estic parlant amb algú. Si vaig en cotxe si que no me les trec però.