REVIVINT L’ÈPOCA FEUDAL A LA FIRA DE ST. NICOLAU

Un any més la Fira de St. Nicolau del Mallol va lluir de nou i va ser l’escenari de diverses activitats i espectacles. Aquesta terra de remences, antiga capital  del vescomtat de Bas  ha reviscut durant dos dies (5 i 6 de desembre) l’època feudal recordant al cabdill Francesc de Verntallat que va lluitar a favor dels pagesos i la Bruixa Estruga, figura històrica que  procedia d’una de les nissagues benestants del Mallol medieval. Els orígens d'aquesta fira es remunten a un Privilegi signat pel Rei Pere III (IV d'Aragó) l'any 1377.

El visitant a mesura de que es va anar  endinsant  pels carrerons estrets i costeruts del poble va poder gaudir  del munt de paradetes de productes alimentaris propis del territori, de l’artesania,  la música,  la mostra de bestiar, del teatre i de les pomposes vestimentes medievals dels actors.
 
Tot i que els actes més rellevants  van ser el pregó a càrrec de l’humorista Pep Plaza i el torneig de cavalls; els diferents espectacles teatrals que van anar oferint la companyia “Excalibur” al llarg d’aquests dos dies, van ser espectaculars: danses, espadatxins, bruixes, gitanes, cavallers, lluites, princeses, captaires... que, per moments, et transportaven a l’edat mitjana. Aquest any, vaig decidir col·laborar en l’espectacle medieval i em van oferir el paper de captaire- leprós. Us puc assegurar que m’ho vaig passar d’allò més amè veient les diferents reaccions de petits  i grans. Em va agradar , perquè es tractava  d’interpretar-ho al teu aire, sense horaris, ni guions memoritzats. El captaire actuava pel tot el poble, captant, fent-se fotos amb els visitants, gastant bromes, espantant o jugant amb els nens encara que algun o altre arrencava a córrer al veure tal personatge (no és d’estranyar). Les diferents reaccions i situacions que em vaig anar trobant durant aquest heterogeni recorregut de gairebé dos hores i mitja van ser d’allò més sorprenents, des de menuts que m’obsequiaven amb un tros de fuet o coca, senyors que s’atrevien a donar-me un petó a la galta, a pesar del meu esgarrifós aspecte, per fer-se una foto amb mi, fins a adolescents que marxaven esparverats. La nota còmica (o no tant) va ser la cara d’espant que se’ls hi quedava a la gent, que visitaven la presó del poble, al veure’m entrar. L’esglai, crec que els hi va durar estona, je je
Tot una experiència divertida que  t’endinsa en  aquest món tan fascinant del teatre.

Vistes generals de la Fira

Làtex, cotó, paper higiènic i maquillatge pot fer meravelles

 

          

Molta participació per part del públic

A la taverna del Mallol

Les minyones d'en Verntallat

 

 

Torneig de cavalls

 

La dansa dels Deus

Els timbalers i la Bruixa Estruga

Vistes generals de la Fira i el poble del Mallol

LA GELOSIA MALALTISSA, LA PART OBSCURA DE L'AMOR

Gelosia: És una emoció sentida per aquell que percep que altre persona dona a una tercera quelcom que ell vol per a si.

Celotipia: Gelosia compulsiva que poden arribar a causar problemes psicòtics o deliris. La persona no és reconeix com a malalt.

Partint d’aquestes definicions crec que ser gelós és una reacció normal presentada de forma ocasional, transitòria i amb intensitat limitada, que tenim les persones quan sentim que podem estar perdent l’afecte d’algú o l’atenció de la gent que estimem. Són part del desenvolupament del ésser humà tot i que està comprovat, que a major intensitat es donen en persones que se senten insegures o són immadures. A mesura de que aconseguim una major maduresa en la personalitat, la gelosia sol ser de menor intensitat.

També crec que ningú pot prescindir de la gelosia doncs és una emoció inherent dels humans, innegable en qualsevol relació afectiva. Dintre de certs límits pot constituir una mostra de preocupació, d’interès a la parella i ser un reflexa de l’amor experimentat, una manera de exercitar la passió però,  per altres, delata una inclinació malaltissa que genera culpes 

Una persona pot ser mínimament gelosa i això no suposar-li més que una “menjada d’olla” fins adonar-se de que no té motius reals per patir gelosia.

La cosa es complica quan un comença a obsessionar-se fins el punt de patir i ofegar a l’altre. Quan la gelosia es converteix en una malaltia, arriba la “celotipia”, que és la gelosia compulsiva, malaltissa i paranoica. Aquesta és molt perillosa perquè poden existir casos de maltractament, homicidi i suïcidi. Es transformen en incontrolables per qui els pateix i poden incórrer en accions  com  reprotxar, colpejar, insultar, coartar la llibertat de moviment de l’altre, investigar, culpar, avergonyir  i fer saber a la seva parella que ho sap tot sobre la suposada infidelitat, producte dels seus pensaments malaltissos sense cap argument lògic o prova de realitat que ho demostri; però que creu que són completament reals. El gelós amb aquesta actitud pretén que l’altra faci el que ell vol .

Tal com l’amor, la gelosia ha estat font de inspiració en la música, la literatura, el teatre o al cine. Són sentiments universals però, al contrari, de l’amor que quan el sentim ens agrada baladrejar-lo als quatre vents, no són molts els que reconeixen obertament que són gelosos.

I vosaltres....?

Has estat víctimes de la celotipia o la gelosia?

Et consideres mínimament gelós o pel contrari ets noble i ben mirat?
Creus que ser gelós amb moderació reflexa l'amor, preocupació i l'interès per la parella?

Celotipia: Celos patologicos
por raulespert

ELS REALITIES, TALK SHOW I PREMSA ROSA SÓN L’OPI DEL POBLE?

Curiosament, l’altre dia, una amiga em va comentar que la seva filla havia de fer un treball a l’institut sobre el Reality Show “Big Brother” (Gran Hermano). He de confessar que, per un moment, em va sorprendre. El treball consistia en esbrinar el motiu de perquè s’havia posat al programa el mateix nom d’una novel•la escrita per George Orwell i quina relació tenia el Reality Show amb el llibre.
No acostumo a seguir aquests tipus de programa però la veritat és que em va encuriosir la seva procedència: Un dels personatges principals d’aquesta obra és diu Gran Hermano, líder d’un partit polític que controla tot el país. Aquest partit té quatre ministeris que s’encarreguen de vigilar i modificar tota acció que perjudiqui al partit. Els membres del partit estan controlats mitjançant per unes telepantalles. L’argument del llibre recorda l’estructura del programa: persones vigilades les 24 hores del dia i un líder que pot modificar la seva conducta.
La idea de “Gran Hermano” podria ser bona si no fos perquè s’ha desbordat, passant del que podria ser un estudi del comportament de les persones, convivència... en un espai concret, a crear morbositat en les mateixes.
Aprofitant que he encetat el tema amb “Gran Hermano”, parlaré també de tots els programes del cor, realities i talk-show (coneguts també com “telebasura”) haguts i per haver, que des de fa un temps estan bombardejant la televisió.
No hi ha dubte de que si aquests programes han proliferat tant és degut a la gran audiència que tenen. Van dirigits a un determinat públic que són els que els mantenen aquí.
Però hi ha quelcom que no entenc: si aquest tipus de premsa i demés està repudiada per la societat espanyola per ser extremadament sensacionalista, hipòcrita i inclòs delictiva perquè és la que té més audiència? No serà que hi ha molt grau d’hipocresia i molts no volen reconèixer que veuen aquests programes?
Quin penseu que pot ser el perfil dels seus seguidors?
Podríem parlar de mancances?
Potser... una bona majoria assídua a veure aquest tipus de programa tenen una sèrie de necessitats a la seva vida que queden cobertes i satisfetes al mirar aquesta premsa rosa, realities....
Potser... el to de veu dels presentadors, la resolució que prenen alguns esdeveniments, la forma d’expressar-los és una font d’estimulació continua per una persona que té una vida monòtona i sense al•licients.
Podria ser una via d’escapament?
No vull dir amb això que tots els espectadors tinguin una vida monòtona i avorrida perquè... qui em pot assegurar que mai en sa vida s’ha empassat un programa d’aquests?
Tots aquests tipus de programes poden ser entretinguts per un públic en concret però per un altre banda, poden ser un perill molt clar per ments immadures.
En alguns, es presenta la idea de l’èxit personal com quelcom superficial, es valora el luxe, ser parella de, l’aparença física, l’èxit social... i no es valora l’amistat, comprensió, afecte, recolzament... Es busca la satisfacció en l’exterior i no en la pròpia persona i llavors és quan sorgeixen problemes d’autoestima, inseguretat i pors, quan no s’aconsegueix tenir tant èxit com s’esperava o quan se és l’últim en tenir un bon cotxe o lluir roba cara en el cercle d’amistats. Es mira d’amagar la situació econòmica, el desagrado de la feina...i es ven una imatge que no és real per mantenir l’aparença d’èxit i quan es topa amb la realitat, sorgeix l’enfonsament de la persona.
Està clar que qui denota seguretat i és ferm en les seves conviccions assumint tota la responsabilitat i acceptant els seus errors, es mantindrà al marge d’aquesta fustigant informació però, a vegades, per una persona immadura i insegura és fàcil deixar-se portar per el que s’espera d’ella o per el que està ben vist.
Penso que tots aquests programes són un gran negoci per TV i està clar que mentre segueixi havent adeptes, més ens aniran bombardejant amb “telebasura”.

Us agraden els programes del cor, realities, talk-show?
N’heu vist mai cap?
A quin tipus de públic penseu que van dirigits?
Quin seria el perfil de qui, majoritàriament, veu aquests programes? Homes, dones de mitjana edat, adolescents...?
Per què penseu que la gent s’enganxa tan fàcilment?
Referent a la premsa rosa, creieu que hauria d’haver més duresa amb la llei de intimitat o més llibertat d’expressió?
Falta educació televisiva a Espanya?
Que creieu que s’hauria de fer: deixar-los d’emetre, només transmetre’ls en una cadena, restringir-los a uns horaris determinats o pel contrari continuar-los emetent?
Penseu que és el torbament del poble o pel contrari és una manera d’entreteniment i
desconnexió per  moltes persones?

UNA ESCAPADA A MARRAKECH

Fer una escapada, un cap de setmana, a Marrakech és una experiència inoblidable, us ho puc assegurar. Han estat tan sols dos dies però viscuts amb molta intensitat.
Vaig tenir clar que m’allotjaria en un “Riad” (antics palauets amb un pati central i les habitacions al voltant) a prop de la plaça Jamaa el Fna perquè només per visitar-la, val la pena anar aquesta ciutat.
Aquesta variopinta plaça, presidida per la mesquita de “L’Alminar de Koutobia”, és la més concorreguda del món. La plaça està rodejada per la Medina plena de “Zocos” amb laberíntics carrerons on hi pots trobar tota classe de comerços. Perdre’t per ells és una autèntica aventura i està clar que no sortiràs d’allà sense haver comprat quelcom. El regateig és un joc pels comerciants i tu tries si vols jugar-hi.
Tot Marrakech gira en torn a Jamaa el Fna on, milers de persones es donen cita cada dia transformant-la en un espai ple de color, cultura i negoci. Cap a les sis de la tarda, a mesura que va caient la nit, infinitat de persones van abarrotant la plaça i els carrerons adjacents: captaires amb gel·labes i babutxes, turistes i individus que volen exhibir el seu art o vendre’t quelcom (encantadors de serps, dansarins, dentistes, cantants, percussionistes, venedors de sucs de fruita i fruits secs, tatuadores de henna, domadors de micos que pretendran convèncer-te, perquè et facis una foto amb ells....)
També es munten “xiringuitos” de menjar i cadascun d’ells intentarà vendre’t amb mil i un artificis el menú que t’ofereixen. Recordo que em va sorprendre un noi d’un dels “xiringuitos” (el nº17) cantant-me tot un repertori de música tradicional catalana com “Baixant de la font del gat”, “Sol, solet”, “La lluna, la pruna”, “Plou i fa sol”.... Total, que em va convèncer i em va tenir de clienta durant dos dies. No cal dir, que el menjar era exquisit!
Em va agradar molt visitar el “Museu de Marrakech”, la “Medersa Ben Youssef” i la seva “Residència d’estudiants”, els “Jardins de la Koutoubia”, el “Barri Jueu ” de la “Mellah” on es troba el “Mercat d’espècies” amb els seus cridaners i voluminosos cons d’espècies que s’alineen en una successió d’aromes i colors ; el “Palais Bahia”, les “Tombes Saadies”, el “Palais Badii”; veure els “Tintorers” junt a enormes cubetes d’aigua calenta pigmentada on submergeixen la llana per tenyir-la (cada dia tenyeixen un color diferent).
M’havien parlat dels “Curtidors de pell” i no volia marxar de Marrakech sense visitar-los. Un noi em va portar fins al barri dels “Curtidors” i realment va ser impactant veure com preparen el cuir, seguint els mateixos procediments que fa segles. Pot semblar primitiu i fins i tot inhumà però forma part de la cultura “bereber”. La zona està impregnada d’una forta fetor però només a l’entrar t’obsequien amb un pomell de fulles de menta per poder esmorteir la pudor (al meu parer és pitjor una cort de porcs). Les pells les mantenen, durant un cert temps, en cubetes de pedra amb cal per treure-li el pèl. Desprès es netegen i per treure el greix fan servir sosa càustica. Tot seguit, les submergeixen, varies setmanes, en un compost especial d’orina barrejada amb excrement de colom procés que, ajudat per varis nois amb peus descalços trepitjant-les dins les cubetes, permet amollir les pells - l’esperança de vida de la gent que treballa als “curtidors” és més baixa que la de la resta de la població, perquè a l’estar contínuament en contacte amb substàncies corrosives i sense cap protecció fa, que estiguin exposats a patir malalties respiratòries i de pell -.
Un cop estovades les pells, es netegen i es submergeixen en banys aromatitzats amb escorces i flors, per treure el fort olor.
En el procés del tintat, les cubetes on es troben les pells es mantenen tapades perquè els tints al ser naturals amb l’acció del sol es degradarien. En altres “curtidors”, com els de “Fez” fan servir tints artificials i les cubetes no cal tapar-les. Al veure els colors, és més atractiu pel turista però el mètode no és tan artesanal.
Per últim, les pells es posaran a assecar i estaran llestes per què els artesans les transformin en diferents articles.
La visita acaba en una tenda que encara que no compris, a la sortida d’aquesta, t’esperaran per demanar-te uns “Dirhams” per tot el temps que han emprat en fer-te de guies. Aquí es quan entra també el regateig però no em va caldre fer-ho, doncs ho vaig trobar més que just que em cobressin 50 dirhams (5 euros) per tota l’estona que em van dedicar.
M’hagués agradat visitar, també, el “Jardins Majorell” on pots trobar tota una col·lecció d’espècies rares de plantes però, està clar que en dos dies no pots fer miracles.
Marrakech és una ciutat difícil de definir, és caòtica però a la mateixa vegada plena d’encant per els seus carrerons de la Medina, el bombardeig de sons, colors, sabors i olors d’espècies embriagants, el seu deliciós “té a la menta” i la seva gent que fan que t’impregnin de quelcom especial.

EL “MACHO IBÉRICO” ÉS UN ESPÈCIMEN EN PERILL D'EXTINCIÓ?

En aquesta ocasió m’agradaria parlar dels homes de “pelo en pecho”. Aquests éssers mutants del home Neardenthal que, inexplicablement han sobreviscut fins als nostres dies i que encara perduren uns quants. Els definiria com l’esglaó final de l’evolució d’una espècie autòctona que pobla el nostre país i algunes llars.
Si senyors! Estic parlant del”macho ibérico” (“pelo en pecho” i “macho ibérico”, dos paraules impossibles de traduir procedents de l’època franquista)
Però, quines són les característiques d’aquest personatge (tipus “Torrente”)?
Generalment alberga en l’habitat matern fins la trentena.
Les seves afeccions solen ser els tatuatges de mal gust, els bars, la cervesa, els carajillus de rom barat, el futbol i els toros.
La seva veu és tabaquera, aiguardentosa i autoritària
Li acostuma a sobresortir una tripa llardosa i cervesera que fa que els pantalons li quedin arran els malucs (a vegades, també se’ls posen molt alts i amb el cinturó ben estret)
En moltes espècimens és habitual l’alopècia, tot i que el seu cos està replet de pèl.
També es característic que li apunti un “bigotet” sota les fosses nasals.
Fan sortir, estudiadament, el seu pèl espès per la desbotonada camisa.
Dirigeixen i protegeixen a les seves companyes, fent-les sentir fràgils i amb una autoestima pel terra.
Quan es treuen la camisa, deixen al descobert un tors de pèl atapeït,  protegit amb una camiseta blanca de tirants que et baixa la libido de cop.
Li agrada anar guarnit amb cadenes i braçalets d’or.
Desprenen una genuïna suor masculina doncs acostumen a dutxar-se poc (un o dos cops per setmana com a molt) camuflada de “Varon Dandy”
Afeccionats també a les escopinades amb “consistència”, disparant-les a la major distància possible.
S’apoderen del comandament a distància de la TV, sense parar de fer zapping i no el deixen anar ni per dormir (senyal de poder i que és ell l’amo de la casa)
Tiren floretes amb adjectius “guarros” a tota joveneta que passa.
És habitual  en ells col·locar-se bé el “paquet” davant d’una situació que requereix mostrar la seva virilitat i masculinitat.
Es glorien de totes les seves conquestes hagudes i per haver davant dels amics.
Quan parlen acostumen a fer vestimentes de saliva a qui tenen al costat.
L’aroma dels seus gasos i eructes poden deixar, a més d’un, tombat.
No tenen ni idea de  conjuntar  la roba (per a ells només és important conservar la temperatura del cos).
És un personatge que s’ha de sentir bé de grat o per força, farà tot el possible per sentir-se a gust, encara que això impliqui fotre als altres (un bon exemple serien els fumadors que no respecten la llei anti-tabac)

Però vet aquí , que ha arribat el nou home del segle XXI, el “Metrosexual”. Un home urbà, culte, sensual, femení, independent, liberal i homo, hetereo o bisexual
S’estima per damunt de totes les coses, s’agrada a si mateix i no li fa recança de manifestar-ho de forma evident. Té cura de la seva imatge i és capaç de distingir amb els ulls tancats la diferencia entre Calvin Klein, Gucci o Dolce&Gabbana
Un home educat, refinat i delicat
La seva afecció és la moda
Acostuma a depilar-se de dalt a baix i a utilitzar cosmètics.
Sol ser alt i amb una “tableta de xocolata” ben marcada per la seva addicció al gimnàs
Plora en públic, reconeix les seves pors i expressa les seves emocions.

I a vosaltres, us agrada el nou home del segle XXI? O per el contrari, penseu que s’ha perdut l’energia baronívola?
Creieu que el “macho ibérico és una espècie en vies d’extinció?