diumenge, 10 de gener de 2010

UN SALUDABLE GRAU DE VIOLÈNCIA, POT SER UN ALLIBERAMENT DE LES NOSTRES TENSIONS?


Moltes de les grans obres mestres del cine, amb el temps, perden l’impacte inicial. Existeixen excepcions com “El ciudadano” de Orson Welles, “Cabaret” de Bob Fosse o la pel·lícula “La naranja mecánica” d’Stanley Kubrick, un clàssic increïblement modern que va tenir un impacte social molt fort ja que  va escandalitzar per complet a la crítica i a la societat en general.
Quan  la vaig mirar per primera vegada em va impressionar en tots els sentits , però també  recordo persones  que es van sentir molestes per la cruesa de les imatges que apareixien, tot i que aquestes es donen també a la vida real i amb la mateixa intensitat emotiva amb la que les ha plasmat el director. La representació que fa de la realitat és molt encertada. Ens presenta temes amorals tan vells però negats  com ara l’homosexualitat, l’assassinat,  la violència, la destrucció de regles , el enfonsament de la unitat familiar, el maltractament psicològic i físic...
La pel·lícula també ens deixa veure fins quin punt la societat ens controla a través de l’èxit, del fracàs social, del consum, del premi o del treball.

Per qui no l’hagi vist li faig cinc cèntims: 
La pel·lícula tracta d’un adolescent, Àlex,  amb passatemps molt definits com ara sortir amb la seva colla, una banda d’inadaptats socials; colpejar avis, violar a dones, destruir coses i escoltar Beethoven ja que se sent molt identificat amb ell (el músic va ser una persona irascible amb trastorn bipolar). Àlex és detingut i davant la perspectiva de passar  molts anys tancat a la presó, se sotmet voluntàriament a  un innovador i estrany experiment promogut pel Govern. D’aquesta manera, aquest, tractarà d’inserir-lo a la societat i anul·lar dràsticament qualsevol indici de conducta antisocial. L’assaig consisteix en emmordassar-lo a una cadira i connectar-li un dispositiu que l’impedeix tancar els ulls, davant d’una pantalla on es projecten imatges atroces d’interminable duració.
Aquest particular mètode de rehabilitació, el converteix en un cadell mullat incapaç de maltractar al proïsme. Queda sense voluntat i el seu cos, un cop ensinistrat, es revela davant la mera idea de protagonitzar qualsevol tipus de violència o activitat sexual. Per més inri, la seva amada novena simfonia de Beethoven ha estat inclosa per casualitat en les sessions d’ensinistrament, i ara no pot escoltar-la sense experimentar dolors, nàusees i unes ganes infinites de morir.


La pel·lícula que és una obra magistral i m’ha agradat fer-ne un recordatori. En ella, un munt de sentiments negatius envolten al protagonista i concretament de “l’enuig” volia parlar-ne
“L’enuig” és un sentiment que està bastant present en qualsevol àmbit sigui a la feina, família, blogosfera...

En el film es mostra com  les possibilitats i limitacions del ser humà estan més a prop de la realitat del que sembla perquè, qualsevol de nosaltres ens podem convertir en violents en moments puntuals, només necessitem un motiu. 
Està demostrat que les persones que no expressen obertament el seu “enuig” tenen el doble de risc de patir un infart. Hi ha una forta relació entre la ira reprimida i les malalties del cor. Sentir una enrabiada, dir que un la sent i parlar d’aquest sentiment és saludable i necessari a la mesura de que es reconegui que és part d’un mateix, i s’eviti tornar amb la mateixa moneda a qui et va produir aquest “enuig”.
Però que ens fa ser violents? On està el límit de el permissible? En tot món, un saludable grau de violència, al menys verbal, es fa necessària per  alliberar la nostre ment de les tensions diàries. Una discussió a temps o una veu més alta que altra, de tant en tant, ajuda a evitar explosions incontrolades de violència destructiva.
Ep! I amb això no vull dir que el millor pel cor és tenir “atacs d’ira” per manejar conflictes!
A la fi, el ser humà ha de trobar l’equilibri necessari entre el respecte absolut cap a altres i l’enteniment.

Creus que és més important el benestar de la societat o la llibertat de cada individu d’elegir el seu propi destí?
Creus que és raonable modificar una conducta, que és desadaptada socialment, a través d’un sistema de reforçament i càstig?
Penses que hem de ser sempre políticament correctes o pel contrari un punt d’enuig ens ajuda  a desfogar-nos de les tensions diàries?

22 comentaris:

òscar ha dit...

Penso que la frontera que separa l'enuig d'altres conductes és massa fina i, per massa gent, poc autocontrolable.

Per tant, cal que cadascú cerqui altres mecanismes més controlables que ni el precipitin a l'atac de cor ni el converteixin en un dels protas d'aquesta obra d'art que és "La naranja mecánica".

Clidice ha dit...

Som massa i vivim massa junts per poder-nos permetre certes expansions. Probablement per això hi ha tantes activitats de lleure que canalitzen la nostra agressivitat. La llibertat individual canvia amb els segles i cal reformular-la constantment. Avui, ningú pot gaudir de la llibertat individual que molts pretenen defensar, perquè atempta contra la llibertat dels altres, per això és una quimera. Potser acceptar-ho ens faria més feliços. El sistema per reinserir emprat a la pel·lícula em va semblar una solemne burrada. Saps? vaig tenir la sensació de què, com sempre, som animals mal adaptats, físicament i sociològica. Fisicament per la gran quantitat de problemes derivats del bipedisme encara no superats malgrat els segles i sociològicament perquè el nostre ideari encara funciona amb unes premisses antigues, del tot inexistents, això provoca molta frustració. En la qüestió de ser políticament correcta jo prefereixo no ser, si convé.

Perdó per la llargària :)

garbi24 ha dit...

El sistema a seguir no se ben bé quin es...però que ens hem de desfogar de vegades es totalment cert, esperem no haver de recorre a la violència.

AhSe ha dit...

Hi ha varies maneres de descarregar-te l'ira sense posar-te violent amb alguna persona concreta. Tambe s'ha de reconeixer que hi ha molts que ho estan buscant.

La societat no hauria de ser més que un agrupament que ajudi la supervivencia dels individus, no que la impedeixi.
La gent hauria d'estar educada a utilitzar el cap per pensar i entendre's.
El "politicament correcte" és un invent ple de merda.

Glòria ha dit...

Jo diria més o menys que en Garbí, la necessitat existeix.

Senyor Merdevalista ha dit...

Crec que el sistema social ha de disposar de mecanismes per assegurar que el descontentament es pugui expressar de manera que no perjudiqui a la resta d'individus que la formen. Tot i això, sempre hi haurà qui es considerarà amb dret de fotre el que li doni. I una societat repressiva i excessivament dura tampoc no és la solució, perquè l'extremisme d'una banda només aconsegueix polaritzar postures enfrontades.

D'altra banda, la correcció política està bé, però quan se t'estan rient a la cara de manera correcta, la incorrecció té tot el dret i tota raó a i de ser exhibida.

Helena Arumi ha dit...

Recordo la pel·licula i potser era massa jove quan la vaig veure amb l'institut (16 anys), em va horroritzar literalment. I mai no he sigut capaç de tornar-la a veure, sabent que és magistral. Tampoc he pogut veure altres films molt bons on la càrrega de violència, tortures, etc és passada de voltes. He de marxar perquè no ho suporto.
En quant a expressar la ira en un moment donat penso que sí que és bo, si és possible quan menys millor. Parlar civilitzadament seria l'ideal, però és clar, som humans i imperfectes.
Lo de ser políticament correcte a mi no em va. Tinc el defecte de ser massa sincera. De vegades envejo a la gent que té capacitat per la hipocresia, doncs estan més ben considerats en tots els entorns, familiar, laboral... tot i que no a a questes alçades, penso que no podria dir una cosa i pensar-ne una altra.
Molt interessant aquest tema, Gaia!

Petons!

Dr. Muerte ha dit...

Jo ho resumeixo en:
- si no molesta viu
- si molesta mort.

I ja està.

Noa Literal ha dit...

No he vist mai aquesta peli i me n'han vingut ganes. I sí, crec que l'"enuig" és necessari i no s'ha de reprimir. Tinc una teoria sobre això aplicada al món de la parella. Les parelles que discuteixen, amb ràbia i cert grau de violència (verbal) duren més o no es trenquen. Malfieu-vos d'una parella que diu que no discuteix mai, que viu en una bassa d'oli, o que no senten mai ràbia per l'altre. A aquests, els queden dos telediaris... perquè és que és impossible que et sembli bé tot el que fa i diu l'altre. I l'enuig del que parles sol apareixer en les relacions de més confiança i de més convivència...per això he fotut el rotllo de la parella...

Noa Literal ha dit...

No he vist mai aquesta peli i me n'han vingut ganes. I sí, crec que l'"enuig" és necessari i no s'ha de reprimir. Tinc una teoria sobre això aplicada al món de la parella. Les parelles que discuteixen, amb ràbia i cert grau de violència (verbal) duren més o no es trenquen. Malfieu-vos d'una parella que diu que no discuteix mai, que viu en una bassa d'oli, o que no senten mai ràbia per l'altre. A aquests, els queden dos telediaris... perquè és que és impossible que et sembli bé tot el que fa i diu l'altre. I l'enuig del que parles sol apareixer en les relacions de més confiança i de més convivència...per això he fotut el rotllo de la parella...

MARTELL DE REUS ha dit...

Jo procuro ser sempre políticament incorrecte.

Treure's del damunt una tensió mitjançant un cop de geni d'enuig va força bé.

gerardeli ha dit...

Està bé -i és necessari- rebaixar les tensions, sempre i quan el mal geni no el descarreguis amb el primer que es creui amb tu.
Qui decideix que una conducta és "desadaptada"? És el mateix que una conducta "delictiva"?
Tot control, per part de l'estat, de conductes "desadaptades" ens duria, irremeiablement, a "un mundo feliz". Horror!!!!

MIA ha dit...

noia, sempre portes cua!!

crec que ens podem passar algunes normes pel forro, però d'altres les hem de respectar sinó semblaria un orga de gats, encara que moltes vegades ja ho sembla!!!
I això de deixar anar la nostre ràbia està bé, però sobretot si ho fem sols i ben canalitzat.

Thera ha dit...

Doncs, jo sóc de qui pensa que quan estem 'emprenyats' no està de més comunicar-ho i amb certa 'alegria'. Deixem-nos estar de manies i fem algun crit a temps! No sigui que de tan correctes i ben posadets ens acabi sortint per algun altre lloc. Recordem que la olla a pressió si no està ben airejada acaba explotant!!

Brian ha dit...

Referent a la pel·lí, Kubrik va demanatr que no es mostres a Anglaterra ja que (crec) va haver algun cas de violencia copiada?? coincidint en el seu estreno. Per tant, jo no la vaig poder veure fins que vaig arribar a Catalonia, on vaig "flipar" en veure que una obra tan "famosa-per-la-prohibició" la van passar a un cine de Tortosa!
Bé , m'agrada, crec que son interessants aquestes obres que ens ensenyen fins a on podem baixar els humans (no sé si coneiexeu el llibre el Senyor de Les Mosques?).

Parlant de la necessitat de desfogar-nos, he sentit algun "expert" explicar que als anglesos, sempre tant correctos i timidos, per aixo els surten els hooligans al futbol o les borratxeres descontrolades com a "valvula de escape". No sé si és aixi, per sort no he sentit aquesta necessitat personalment!

Cris ha dit...

de vegades estar en aquest estat et fa pensar, i pensar sempre és bo.... els rampells per estar enutjat amb el món de vegades porten unes conseqüències que fan fer coses horribles "enajenación mental transitoria" et sona, no? Doncs això..... Com sempre un post fantàstic Gaia, una peli sublim, i et deixo un fort petó :)

Agnès S. ha dit...

La Thera m'ha passat al davant, ja que volia dir el mateix.

A vegades si no et pots desfogar malament rai!
Jo tinc una tècnica ja que no em permeto violenta'm cridant o trencant plats: plorar, i fer egercici fort.

Les pelis, no les he vist.

Gaia ha dit...

Està clar que, el qui més i el qui menys necessita desfogar-se, enutjar-se, cridar... en algun moment de la seva vida.
La ira és benèfica en termes de salut. En situacions que ho mereixen més val enfadar-nos que sentir por.
De totes maneres, l'excés por arribar a causar tensió alta i malalties cardíaques.
Per tant, enutgem-nos però amb moderació!
Gràcies a totes!

Tempus fugit ha dit...

Crec que hi ha diverses formes de desfogar-se sense haver de ser violent...
Si no recordo malament, la pel·lícula va tardar a estrenar-se aquí. La primera vegada que la vaig veure em va impactar molt. Kubrick ha estat genial
Petons i bon capr de setmana:-)

Tony Collbato ha dit...

Potser que ens desfogabem rebent i corrent devant dels "els grissos",esbarallant-nos amb els del carrer de dalt o de baix;ara ho soplim amb la consola...i ens creiem el"puedo prometer y prometo" del de que crida mès alt.

yraya ha dit...

Vi la peli hace unos cuantos años (por no decirte que muchos) y me impacto mucho, estaba embarazada y un poco "bleda", fijate que cuando leía tu post, las tripas se me revolucionarón, si hay algo que no puedo ver es una violación o un asesinato, no sé si es que soy flojucha, no lo sé...
Una abraçada

Mas Rooy ha dit...

Infon Nya Sangat Bermanfaat.

Salam Kenal hangat Jabat Tangan Dari Kami, Kalo Berkenan Kunjungi Balik Kapten..


Tips Agar Tubuh Langsing Usai Melahirkan

Tips Menghilangkan Jerawat

Tips Kesehatan Menambah Berat Badan

Tips Memerahkan Bibir

+++++++ Baca Juga Blogs Tentang +++++++

Alat Bantu Sex

Alat Bantu Sexualitasa

Alat Bantu Sex Pria

Alat Bantu Sex Wanita

obat perangsang
obat perangsang wanita