dilluns, 22 de novembre de 2010

DE L’AMOR A L’ ODI...UN SOL PAS

La barreja d’amor i rebuig pot causar gran confusió i dolor. Per una banda, és possible que les persones segueixin estimant-se, encara que l’amor tingui tints d’egoisme i dependència. Per un altre costat, el ressentiment generat a causa de la sensació de pèrdua de llibertat produeix malestar, aversió i fins i tot odi cap a l’altre. 
De l’atracció s’arriba a l’enamorament i de l’enamorament s’arriba a l’amor i d’aquest hi ha un pas a l’odi.
La persona estimada es converteix en la persona odiada a causa d’una baixa tolerància a la  frustració. Es posa a algú en un pedestal – a vegades sense que l’altre ho mereixi- i llavors es decideix rebutjar-lo. Es descobreix que l’enamorat no compta amb totes les qualitats projectades i això pot causar un gran desengany. Les expectatives no complertes porten a una animadversió degut a la decepció que generen, de manera que el que abans s’acceptava sense major esforç ara és denegat inflexiblement.

Els sentiments van canviant d’acord amb el nostre estat d’ànim, humor i amb el dia a dia.
A vegades, sentim que el nostre temps ha estat perdut per haver-lo invertit en un altre, que no mereix tants pensaments per part nostre, tant dolor i tantes llàgrimes, però de sobte ens venen molts records, paraules boniques, moments d’alegria, moments tendres que hem viscut amb aquesta persona.
Així doncs, arribem a la conclusió de que tot en aquesta vida és temporal i passa per quelcom, tal com estimem, odiem.

Per últim, una frase que m’agrada molt:
L’amor i l’odi no són cecs, si no que estan cegats pel foc que porten dins
Friedrich Nietzsche

Heu arribat mai a odiar a una persona que heu estimat molt?

17 comentaris:

garbi24 ha dit...

Odiar és per mi perdre el temps, si te l'han feta cal oblidar ràpid i tornar a començar. La vida és molt curta i no podem perdre el temps odiant a la gent perquè estem perdent el nostre temps.

Xarnego ha dit...

Mai he odiat a cap persona
que he estimat anteriorment.
Però dit de veritat que tampoc al inrevés,
la persona que odio malament ho tindrà
perquè pogués estimar-la,
o al menys així crec
que seria en el meu cas.

Es possible que de l’amor al odi
sols hi hagi un pas, però es mes curt el pas
del enamorament, i mol llar el desengany.

Mol encertat els teus escrits.

Glòria ha dit...

Una bona reflexió sobre la relació amor-odi, Gaia. Jo mai he arribat a odiar , i menys fins el límit de matar, per a mi, això és que quelcom no rula pel cap, ments malaltes.

Agnès S. ha dit...

A vegades alguna situació de confusió o incertesa m'ha portat a algun estat momentani d'odi-ira cap a aquella persona que més he estimat. I a més et diré que si s m'ha despertat aquest sentiment, ha estat presisament per lo molt que estimava.

En resum, jo si que he odiat.

Agnès S. ha dit...

Aquest foc, amb l'edat es va dominant...

_MeiA_ ha dit...

No he arribat a odiar mai a ningú i espero no fer-ho mai.

En el tema de l'amor, si que me l'han fet grossa en alguna ocasió i he passat pàgina amb aquella persona. No vaig voler saber mai més res d'ella, no l'odio, però no m'aporta res, no m'importa res que tingui a veure amb ell.

La vida continua, s'ha de mirar endavant i refer la teva vida. Ell és un moble dins del meu cap.

_MeiA_ ha dit...

Tens tota la raó del món. Viatjar amb creuer no es pot apreciar la ciutat que visites, només fas una pinzellada molt superficial. Però després, si t'ha agradat, sempre hi pots tornar amb tota la calma.

Sort que no us vau marejar! jajaa.. sinó, poma àcida! que a part de les biodraminas és el què ens donaven.

Jo, hi tornaria amb els ulls tancats! em va encantar. Fas moltes amistats, és un altre món, i sobretot, una altre manera de viatjar.

Un petonet!

yraya ha dit...

Yo si he sentido ese sentimiento, no sé si ha sido odio o desprecio, pero si que lo he sentido.
No creo que cuando dejas de amar a una persona sea un tiempo perdido, excepto en casos concretos, todo en esta vida tiene un principio y un final, como la vida misma y eso es una cosa a la que tenemos que acostumbrarnos.
La frase de Nietzche, desde luego define claramente los dos sentimientos.

Esther ha dit...

Si es passa de l'amor a l'odi potser és que mai no s'ha estimat.I si això passa crec que és per un sentit de possessió vers l'altre que no és gens sa.

En el cas de la parella, crec que aquest enllaç et pot agradar:

http://www.inteligenciaemocionalysocial.com/828/uncategorized/te-quiero…-pero-no-estoy-enamorado-de-ti


salut i amor

Thera ha dit...

...deu ser perquè comparteixen espai dins el nostre petit cervellet... Salut!!

kaerog ha dit...

Quan els sentiments són molt intensos i arriba el desamor es passa per una etapa de contradiccions. Les conec molt bé perquè jo sóc de sentiments molt extrems.

gerardeli ha dit...

Trobo que el sentiment d'odiar és molt fort per aplicar-lo a algú que realment has estimat, tret de que t'hagi fet alguna "putada" molt grossa.
Suposo que si algú creu que odia l'altra persona, sense haver hagut cap mala història entremig, és una manera d'autoprotegir-se o d'ajudar-se a si mateix a allunyar-se emocionalment de l'altre.
De fet és difícil d'explicar i em sembla que m'estic fent un lio que no sé.....
Jo mai he sentit odi per algú que hagi estimat de debò. Si que he odiat algú, però sense haver estimat prèviament.

GAIA ha dit...

Com diu l'Esther, crec que és un sentiment de possessió envers a l'altre.
Jo, sense voler-ho, si que he experimentat aquest sentiment i potser ha estat la impotència de no poder obtenir el que desitjava de l'altre persona. Amb això no vull dir que li hagi volgut mal però si tenia com una mena de ressentiment difícil d'explicar. Com diu Kaerog passes per una etapa de contradiccions.
Gràcies pels vostres comentaris

Educathor ha dit...

Hola “amor”, un abrazo muy fuerte.

Vaya temita!

Amor y odio. Dicen que sólo hay un paso. Yo me pregunto cómo definimos o cómo entendemos el amor. ¿Un ideal, un concepto, un sentimientos, una emoción, una pasión, algo visceral? ¿Una mezcla de todo?

Repasemos los discursitos del amor:

Religión. Dominio del todopoderoso, castigo, obediencia, sumisión...

Literatura y poesía. Desamor, tragedia, dolor, resentimiento, pérdida; idealización y felicidad y perdices.

Tango, bolero, copla. Ni os cuento... dramático pa llorar...

Ciencia. El amor no existe para los científicos ortodoxos. No se puede medir ni pesar...

Psicoanálisis. Relación de poder y dominio.

Telenoticias. La mate porque era mía. Mujeres asesinadas como si se tratara de todo un ritual.

Yo creo que el componente visceral e irracional de eso que se llama amor es tan predominante que por eso podemos pasar del amor al odio en un abrir y cerrar de ojos. Hay un chiste por ahí que dice: “el enamoramiento es un estado de alienación mental transitorio”

Las ideas, mitologías, y prácticas del amor del mundo en el que vivimos tenemos que ponerlas en cuarentena. Hay que revisar estos discursos del amor...

Parece ser que el amor duele... yo, en todo caso, como precaución procuro tener presente que el odio suele hacer daño tan sólo a quien odia y poca cosa más. No es recomendable.

Salut

Esther ha dit...

Molt bon any wuapa!

kaerog ha dit...

feliç any :)

MARTELL DE REUS ha dit...

Des del Sud de Catalunya t'envio els millors desitjos pel 2011.