La fotografia de la nuesa masculina ha tardat molt temps en ser acceptada com una forma legítima de expressió artística en la història de la fotografia.
L’aparició de la fotografia, en 1826, fou generant poc a poc l’interès pel nu, primer el femení i molt més tard, el masculí. Nois adolescents van començar a aparèixer despullats ja des de finals del segle dinou.
La mentalitat de l’època era, de fet, contraria a l’actual. El nu infantil era menys immoral que el adult. Les senyals de la pubertat, l’aparició del pèl moixí, especialment el púbic, era considerat en l'època obscè. I al revés, el nu preadolescent era considerat menys evocador de la sexualitat i per tant acceptat amb major facilitat. Avui en dia, aquests tipus de fotografies, serien tatxades, sense dubte, de pedòfiles.
En els seus principis, la fotografia de nus es va trobar amb dos grans problemes per ser acceptada socialment, així com en els ambients artístics. D’una banda el gran realisme que caracteritzava a la imatge fotogràfica i per tant la resultant insolència visual de les imatges en contraposició amb la pintura. S’acceptaven nueses en pintura, però en fotografia eren massa reals i personalitzats, els cossos tenien un propietari visible. Per un altre banda, el segon problema va radicar en la proliferació d’imatges de nus de contingut sexual explícit, és a dir pornogràfic, el que escandalitzava a la societat d’aquells dies i donava a la nuesa fotogràfica un impacte visual i conceptual encara més gran.
El Baró Wilhem Von Gloeden (1856-1931) va ser un dels pioners en la imatge del cos nu masculí A partir, de l’any 1890 començaria a fotografiar
joves despullats. A l’any 1914, Von Gloeden va arribar a realitzar unes 7000 fotografies. Va ser idolatrat, però també odiat a la vegada.
La fotografia i l’erotisme ja es relacionaven a principis de segle. Per descomptat eren altres formes tant estètiques com tècniques, i els conceptes de bellesa han anat variant al llarg dels anys imposats en gran part pels canons que marquen les modes. El que no sembla canviar gaire son els conceptes morals, que si bé a l’any 1900 ja eren restrictius, avui en dia encara hi ha un cert tabú en el que és refereix a la fotografia masculina eròtica. Se sol confondre l’erotisme amb diferents tipus de perversió. La nuesa segueix estant mal vista per una gran part de la societat i no diguem ja per les diferents religions tant d’unes creences com d’altres.
L'arribada de la fotografia només va fer que els artistes pugessin plasmar amb més realisme aquest encant que també buscaven pintors i escultors, aquesta bellesa que generalment ve implícita amb el cos femení, quelcom que tampoc acabem de superar o entendre. La nuesa femenina és acceptada per homes i dones tot i que, en els últims anys, hem presenciat un despullament del mascle en els mitjans de comunicació perquè aquest s’ha descobert com objecte de desig i consumidor de moda, però també per una alliberació de la mirada de les dones, pel col·lectiu gay i pels propis heterosexuals que van trencant tabús.
De totes maneres, com he dit abans, la nuesa masculina encara no està tan desinhibida com la femenina i així doncs:
Quina és la diferència que fa que aquesta sigui més limitada que la femenina?
És qüestió d’estètica o simplement generacional?
Costum?
Educació?
diumenge, 30 de maig del 2010
FOTOGRAFIA ERÒTICA MASCULINA
Etiquetes de comentaris:
ART,
COMPORTAMENT HUMÀ,
CURIOSITATS,
FOTOGRAFIA ANTIGA,
HISTÒRIA,
SEXUALITAT
diumenge, 16 de maig del 2010
RARESES URBANES BARCELONINES
Curiosa furgoneta aparcada en un carrer a prop de la Ronda Sant Antoni.
I diu així: "Sin Dios la vida no tiene propósito, sin propósito la vida no tiene sentido". DIOS BENDIGA ESTE PAÍS. Cristo es la respuesta: "Venid a mi todos los que esteis trabajados y cargados y yo os haré descansar". Cap gràcia em faria pujar dins d'aquesta furgoneta.
Per darrera: "No estoy en crisis, estoy en Cristo". "El infierno es real, escapa de él, lee la Bíblía" . El millor llibre de contradiccions, replet de fantasies i ciència ficció que et crea més dubtes que respostes.
A la plaça d'en Lluís Millet -compositor i director de música- situada a prop del emblemàtic edifici modernista Palau de la Música de Barcelona, hi podem trobar un altre placa fent "honor" al seu renebot, l'expresident de la Fundació lOrfeó-Palau de la Música Catalana el corrupte Sr. Félix Millet però en aquest cas li han canviat el cognom per "Billet" en al·lusió a la seva afició pels bitllets. Actualment, molta gent la coneix per Plaça de Félix Billet i tot per obra d'algun simpàtic desconegut. Aquest canvi de nomenclatura no oficial, davant dels greus fets pels que s'ha querellat la Fiscalia contra el Sr. Millet, posa una nota d'humor al malestar que viu al col·lectiu de persones vinculades al Palau de la Música. Curiosament, hi ha una falta ortogràfica a la placa doncs, a la paraula "billet" li faltaria una "t". Potser ho van fer aposta per simular més semblança a l'autèntic nom?
A l'altre banda de la plaça, la placa original on figura el nom de Lluís Millet. (Pobre... el seu parent si aixequés el cap!)
Els veïns de la que havia sigut la casa del pintor Josep Maria Sert de Barcelona no renuncien a un petit espai verd però en aquest cas potser s'han passat un pèl, no?
Els balcons dels veïns del carrer Almogàvers tampoc no pequen precisament per discrets.
Pobres veïns els que viuen en mig de la penombra.
Reflexes urbans
Al costat del Centre Mèdic "Teknon" de la zona de la Bonanova de Barcelona hi podem trobar aquest curiós cartell. Els veïns devien estar farts de que la gent els hi toqués el timbre per demanar hora.
Si fa una mica de vent a Barcelona, és un bon dia per aconseguir un bon rentat de cotxe gratuït. Només has de donar unes quantes voltes al voltant de la font del Passeig de Gràcia amb Granvia i el vent farà la resta.
Cartell penjat en la porta d'un garatge de la zona de la Bonanova de Barcelona. Buff! Qualsevol deixa el seu cotxe aparcat davant, les conseqüències poden ser nefastes...
Cartell penjat en una porteria de la zona l'Eixample de Barcelona. I jo, em pregunto....amb quines altres parts del cos acostumaven a tancar la porta els veïns d'aquesta comunitat?
Al carrer Tuset de Barcelona, hi podem trobar una tapa de metall de les que es troben al terra de les voreres, amb un graciós error tipogràfic: pubilc en contes de públic. En que deurien estar pensant??
A l'Avinguda General Mitre de Barcelona cantonada carrer Modolell trobem un edifici industrial amb una bandera pirata.
Cartell penjat en la porta d'un garatge de la zona de la Bonanova de Barcelona. Buff! Qualsevol deixa el seu cotxe aparcat davant, les conseqüències poden ser nefastes...
Cartell penjat en una porteria de la zona l'Eixample de Barcelona. I jo, em pregunto....amb quines altres parts del cos acostumaven a tancar la porta els veïns d'aquesta comunitat?
Al carrer Tuset de Barcelona, hi podem trobar una tapa de metall de les que es troben al terra de les voreres, amb un graciós error tipogràfic: pubilc en contes de públic. En que deurien estar pensant??
diumenge, 25 d’abril del 2010
ELS GRAFFITERS, ARTISTES URBANS O BANDES VANDÀLIQUES?
El graffiti va començar a finals dels anys 60 quan un missatger adolescent d’origen grec, anomenat Demitrius va posar el seu “motiu” al costat del número del carrer on vivia (TAKI 183).
Demitrius viatjava constantment en el metro d’un lloc a l’altre de la ciutat de Manhattan i en el trajecte estampava el seu tag –firma- en tots els llocs, a dins i fora del vagó. Ell no ho considerava dolent i en una entrevista que se li va fer en el New York Times va respondre: “Simplement és quelcom que he de fer. Treballo, pago els meus impostos i no faig mal a ningú”. Aquests actes el van convertir en un heroi i d’aquesta feta, es va encetar un dels últims moviments artístics i culturals del segle XX.
A partir dels anys 80 comença l’expansió a la costa oest dels E.E.U.U., a Europa i arreu del món.
A Barcelona, l’art urbà el podem trobar en diferents llocs –des de zones molt cèntriques fins a llocs perifèrics, des de parets fins a les persianes dels locals- i és que el carrer necessita expressar-se, canviar, respirar i reinventar-se a cada instant i així ho fa però no sempre en la direcció adequada. Per desgràcia, a vegades, l’art dels graffiteros es veu pertorbat per altres que només es dediquen a embrutar la ciutat amb pintades o tags –firma o acrònim d’una persona- ordinaris i mancats d’art en cases, pilars de ponts, monuments, lavabos públics...
Personalment, m’agraden els graffitis i prefereixo veure un bon mural graffiteat que veure una propaganda de Coca-cola, però també és veritat que s’haurien d’habilitar més llocs per poder realitzar aquestes obres d’art urbà.
El graffiti sempre ha estat relacionat amb molts problemes socials. La societat l’ha rodejat amb un gran núvol de tòpics relacionats amb la delinqüència, vandalisme, marginació, tribus urbanes, gamberrisme, etc...
Quan es menciona la paraula graffiti, automàticament es tatxa d’amoral, perjudicial, molest. També se li atribueix la característica de crear malestar social, inseguretat ciutadana, terror, pànic... Però en realitat el que provoca totes aquestes incomoditats, el que fa mal a la societat és la ignorància.
Cada cop s’obren més portes pels artistes dels murs: concursos i inclòs encàrrecs per decorar locals -a Barcelona, molts comerciants contracten a artistes urbans perquè pintin les seves obres a les persianes dels seus locals- Poc a poc el graffiti és més popular al carrer i cada cop hi ha més gent que admira aquest tipus d’art.
El graffiter busca el seu propi camí i respon a les seves motivacions. Els ingredients de il·legalitat i competició que té aquest món el fan molt atractiu per alguns sectors de la joventut urbana.
“No hi ha major plaer que fer el que no pots fer”
Per vosaltres, els graffitis son art urbà o simplement vandalisme?
Demitrius viatjava constantment en el metro d’un lloc a l’altre de la ciutat de Manhattan i en el trajecte estampava el seu tag –firma- en tots els llocs, a dins i fora del vagó. Ell no ho considerava dolent i en una entrevista que se li va fer en el New York Times va respondre: “Simplement és quelcom que he de fer. Treballo, pago els meus impostos i no faig mal a ningú”. Aquests actes el van convertir en un heroi i d’aquesta feta, es va encetar un dels últims moviments artístics i culturals del segle XX.
A partir dels anys 80 comença l’expansió a la costa oest dels E.E.U.U., a Europa i arreu del món.
TAKI 183 a finals dels anys 60
A Barcelona, l’art urbà el podem trobar en diferents llocs –des de zones molt cèntriques fins a llocs perifèrics, des de parets fins a les persianes dels locals- i és que el carrer necessita expressar-se, canviar, respirar i reinventar-se a cada instant i així ho fa però no sempre en la direcció adequada. Per desgràcia, a vegades, l’art dels graffiteros es veu pertorbat per altres que només es dediquen a embrutar la ciutat amb pintades o tags –firma o acrònim d’una persona- ordinaris i mancats d’art en cases, pilars de ponts, monuments, lavabos públics...
TAGS en lavabos públics
Personalment, m’agraden els graffitis i prefereixo veure un bon mural graffiteat que veure una propaganda de Coca-cola, però també és veritat que s’haurien d’habilitar més llocs per poder realitzar aquestes obres d’art urbà.
GRAFFITI en una paret d'un carrer de Barcelona
El graffiti sempre ha estat relacionat amb molts problemes socials. La societat l’ha rodejat amb un gran núvol de tòpics relacionats amb la delinqüència, vandalisme, marginació, tribus urbanes, gamberrisme, etc...
Quan es menciona la paraula graffiti, automàticament es tatxa d’amoral, perjudicial, molest. També se li atribueix la característica de crear malestar social, inseguretat ciutadana, terror, pànic... Però en realitat el que provoca totes aquestes incomoditats, el que fa mal a la societat és la ignorància.
Cada cop s’obren més portes pels artistes dels murs: concursos i inclòs encàrrecs per decorar locals -a Barcelona, molts comerciants contracten a artistes urbans perquè pintin les seves obres a les persianes dels seus locals- Poc a poc el graffiti és més popular al carrer i cada cop hi ha més gent que admira aquest tipus d’art.
GRAFFITI en el centre comercial Maremagnum de Barcelona
GRAFFITI en una persiana d'un local de la plaça de Sant Agustí vell de BCN
Plaça de Sant Agustí vell de BCN (Barri de Sta. Caterina)
Plaça de Sant Agustí vell de BCN
Plaça de Sant Agustí vell de BCN
Plaça de Sant Agustí vell de BCN
Carrer del Comerç de BCN
Carrer del Comerç de BCN
Carrer del Comerç de BCN
Carrer de Gignàs de BCN (ciutat vella)
Carrer de Gignàs de BCN
Carrer de Joan Massana de BCN (ciutat vella)
Carrer de N'Arai de BCN (ciutat vella)
Carrer d'Avinyó de BCN
Carrer d'Avinyó de BCN
Carrer del Rec de BCN (Barri de la Ribera)
Carrer Pas de l'ensenyança de BCN
Carrer Pas de l'ensenyança de BCN
Barri del Carmel de BCN
“No hi ha major plaer que fer el que no pots fer”
GRAFFITI en una paret del centre de Barcelona
GRAFFITI del Guernica de Picasso a una paret de la Ronda de Dalt de BCN
Per vosaltres, els graffitis son art urbà o simplement vandalisme?
Etiquetes de comentaris:
ART,
ART URBÀ,
CRÍTIQUES,
CURIOSITATS,
FRASES PER PENSAR,
PENSAMENTS
diumenge, 28 de març del 2010
CITES ATEES
El mateix concepte de pecat ve de la Bíblia. El cristianisme ofereix solucionar un problema que ell mateix va creà. Agrairies a una persona que et tallés amb un ganivet per poder vendre’t una vena? (Dan Barker)
Déu els diu a Adam i Eva que no mengin el fruit de l’arbre del coneixement del bé i del mal. Si aquesta era l’única manera que tenien de diferenciar el bé i el mal, com anaven a saber que era incorrecte no obeir a Déu i menjar-se la fruita? (Laurie lYnn)
Hem de qüestionar la lògica de l’argument de tenir un Déu omniscient i totpoderós que crea humans defectuosos i desprès els culpa pels seus propis errors (Gene Roddenberry)
Déu diu que facis el que vulguis, però pren la decisió incorrecta i seràs torturat per tota l’eternitat a l’infern. Això, senyor, no és lliure albir. Seria similar a un home que li diu a la seva xicota: fes el que vulguis, però si esculls deixar-me et seguiré el rastre i et dispararé al cervell. Quan un home diu això, l’anomenen “psicòpata”, i demanen a crits que sigui engarjolat o executat. Quan Déu diu això mateix, ho anomenen “amor” i construïm esglésies en el seu honor. (William C. Easttom II)
Si Déu és la resposta, la pregunta deu haver estat molt tonta (En el grup de notícies alt.atheism)
La vida m’ha ensenyat dos coses: una és que Déu t’estima i que vas a cremar-te a l’infern. L’altre és que el sexe és la cosa més horrible i bruta del món i que has de reservar-lo per algú a qui estimis. (Butch Hancock)
Si Jesús hagués estat executat fa 20 anys, la gent catòlica portaria cadires elèctriques penjades al coll en comptes de creus. (Lenny Bruce)
Si parles amb Déu estàs resant però si Déu és el que et parla tens esquizofrènia. (Thomas Szasz)
La religió és comparable amb la neurosi infantil (Sigmund Freud)
La majoria dels homes prefereix i troba més fàcil creure que prendre's la molèstia i la preocupació d'investigar. (León de Gandarías)
Si a l'edat de 5 anys no sabies que els Déus són inventats i els mites històries impossibles, ets un "pallús" (Gaius Suetonius Tranquillus)
La religió és probablement el conte xinès més gran mai explicat. Pensin això: la religió realment ha convençut a la gent de que hi ha un home invisible...que viu al cel...que observa cada cosa que fem, cada minut de cada dia. I l’home invisible té una llista de deu coses especials que no vol que facis. I si fas alguna d’aquestes deu coses, té un lloc especial ple de foc i fum on va a enviar-te per viure, torturar-te i patir per sempre més... però ell t’estima. (George Carlin, Brain Droppings)
Si és infinitament bo, quina raó hauríem de tenir per témer-lo? Si és infinitament savi, per què hauríem de tenir dubtes concernents al nostre futur? Si ho sap tot, per què advertir-li de les nostres necessitats i fatigar-lo amb les nostres oracions? Si està per tot arreu, per què erigir-li temples? Si és just, per què témer que castigarà a les criatures a les quals va omplir de debilitats? Si la gràcia ho fa tot per ells, quina raó haurà per recompensar-los? Si ell és totpoderós, com ofendre’l, com resistir-se’l? Si és raonable, com pot enfadar-se amb els cecs, a qui els ha donat la llibertat de ser forassenyats? Si és inamovible, amb quin dret pretenem fer-li canviar els seus designis? Si és impossible de concebre, per què haurem d’ocupar-nos d’ell? Si ell ha parlat, per què l’Univers no s’ha convençut? Si el coneixement de Déu és el més necessari, per què no és el més evident i el més clar? (Percy bysshe Shelley, “The Necessity of Atheism)
Etiquetes de comentaris:
FRASES PER PENSAR,
REFLEXIONS,
RELIGIÓ
Subscriure's a:
Missatges (Atom)






































































