dissabte, 12 de setembre de 2009

L’EMPREMTA D’UN PSIQUIÀTRIC (A PEGADA DUN PSIQUIÁTRICO)

En el meu viatge a Galícia i concretament en una visita al Monestir de Santo Estevo de Rivas de Sil – Nogueira de Ramuín- (Orense) no em va deixar indiferent la meravellosa exposició “A pegada dun psiquiátrico” d’un dels millors artistes de la Ribeira Sacra, en Florencio de Arborio.
Va ser un honor per a mi conèixer aquest personatge tan polifacètic que posseeix la col·lecció de rodes d’afilar més important d’arreu del món, és escultor i a més, va ser durant 35 anys terapeuta ocupacional del Psiquiàtric Cavaleiro Goás , en Toén (Orense).
“L’empremta d’un psiquiàtric” és una mostra de tot el que va viure en el centre i una immersió en el món de la bogeria i de la ment humana. Florencio, a través d’escultures fetes en bronze i fusta inspirades en els interns, imatges, frases d’ells, objectes personals i estris de l’hospital que ha anat recuperant al llarg dels anys, representa el menyspreu davant la malaltia, l’enuig dels malalts, la impotència i l’amor de les mares...
Vaig gaudir de la companyia del Sr. Arborio durant la meva visita, i sentia que les seves escultures –algunes esglaiadores- semblaven que tenien vida pròpia i cobraven més valor a mesura que m’explicava detalladament cadascuna d’elles quin sentit tenien, el perquè dels títols, així com infinitat d’anècdotes, històries humanes, a vegades tràgiques, que s’amagaven darrera de les seves obres, dels objectes i de les imatges de la sala.
La intenció del Sr. Arborio ,ha estat poder fer un homenatge als interns del psiquiàtric, doncs amb ells va compartir moltes hores de taller i, precisament en aquest espai, era on els malalts se sentien en total llibertat per parlar amb franquesa, on no hi havia diagnòstics i on les persones eren simplement persones i no malalts. Evidentment, un intent conscient d’abordar un tema tabú per a molts.
Hi ha quelcom que em va sorprendre molt i va ser el “Llibre de visites”. La majoria de visitants s’aturaven davant d’ell per deixar constància del seu pas escrivint les sensacions que els hi produïa . Vaig voler tafanejar alguns dels comentaris i vaig percebre una gran ignorància sobre el tema en qüestió i això em va decebre. Comentaris de mal gust ( evidentment, pocs) que feien referència a la salut mental i concretament a l’exposició. En cap moment, aquesta fereix la sensibilitat de ningú, doncs el tema és tractat amb tanta naturalitat i afectuositat que t’arriba molt a dins i t’adones de la transparència i sensibilitat de l’artista.

Em vaig quedar amb tres frases, molt interessants de l'exposició:
“Solo los cuerdos necesitan máscara” (Només els assenyats necessiten màscara) dita per un intern.
“No son todos los que están, ni están todos los que son” (No són tots els que estan, ni estan tots els que són) dita pel Sr. Arborio
i per últim una reflexió molt bonica del Sr. Arborio: "Les malalties psíquiques poden alterar la ment però deixen intacte el cor"
Tres frases per pensar!

Aquí us deixo un tastet de l'exposició:


Porta del psiquiàtric (un intern va enfonsar la porta en un brot psicòtic i l'artista va evocar aquest moment afegint un peu de bronze), al costat una màquina de electroshock.


Camisa de força i porta vella d'un pavelló abandonat on a l'hora de fer taller, els interns anaven enganxant claus antigues del psiquiàtric. El treball que comportava era relaxant per a molts.


Estàtues de bronze i fusta. La primera inspirada en la interna"Chaumeliña" la qual oferia plaers carnals desinteressadament i la segona "Doña Rosario" que sempre portava una vara per defendre's encara que era molt inofensiva.


Una mostra de les diferents pipes realitzades amb materials reciclats per l'intern anomenat "El Pipas" (el sobrenom és evident). Al costat una escultura de bronze i fusta representant l'amor de la mare envers al seu fill malalt.


Llit del psiquiàtric on podem observar la manta immobilitzadora utilitzada per la teràpia de "la cura del son". Al costat imatges dels interns emmarcades en finestres dels antics pavellons del centre.


Maletes dels interns i l'escultor Sr. Arborio


Estàtues de bruixes fetes amb bronze i fusta. La història de la Psiquiatria relaciona la bruixeria amb la bogeria. Les bruixes van ser perseguides per la seva conducta fora de lo normal.


Frases extretes dels interns del Psiquiàtric


Senyal que indica la direcció de l'antic psiquiàtric de Toén, actualment el centre porta el nom del Doctor Cabaleiro Goás.

17 comentaris:

gerardeli ha dit...

Fa mitja por pensar en com deuria ser l'ambient i el dia a dia dels psiquiàtrics d'aquell temps. Per sort tot això va canviant molt i els malalts mentals són tractats, més com a persones que com a possessos.
Magnífic post i interessants fotografies!

garbi24 ha dit...

de vegades els interns no estan tant bojos com sembla , doncs algunes frases podrien molt ben ser dites per un personatge celebre .

mossèn ha dit...

curiós document ... salut

Thera ha dit...

Interessant post. El que feia la por i el desconeixement de la malaltia... Per sort, avui tot és molt diferent, però està bé recordar com va ser.

yraya ha dit...

De verdad que lo he leído como si me faltará tiempo, que post más currado, curiosa la foto de la puerta con las llaves y de la frases, la mejor, "Les malalties psíquiques poden alterar la ment però deixen intacte el cor".
Veo que tu y Gerad, todavía no habéis podido cambiar el idioma al linkwithin.

Glòria ha dit...

Estic totalment d'acord amb allò que els trastorns mentals poden alterar la ment, però deixen intacte el cor.
Quina frase... Genial!
Ostres, ara veig que yraya ha posat la mateixa, ho sento; és el que em dicta el cor i no ho trec.
Un petó, Gaia.

Agnès S. ha dit...

Interessantíssim post.
No te desperdici!

Clidice ha dit...

Quanta ignorància la nostra de nosaltres mateixos! moltes gràcies per aquest post Gaia!

Ramon ha dit...

Moltes genialitats s'amagen entre bogeries...

Alexandre Domènech ha dit...

Segur que va ser una bona expossició. Però en allò de que sort que tot ha canviat i què ho coneixem molt bé, discrepo una mica (no dit per tu), crec que encara estem molt lluny.

Però si, la vida en un psiquiàtric de fa uns anyets, deuria de ser quelcom horrible. I les frases, les tres que poses, tenen molta raó.

Gràcies per compartir-ho.

Una abraçada.

Àlex.

GAIA ha dit...

Tot i així estic d'acord amb l'Àlex doncs encara hi ha certa incultura en el que fa el tema. S'ha canviat i molt però tan sols llegint el llibre de visites (com faig referència al post) me'n vaig adonar de que encara hi ha quelcom d'ignorància.

I com diu en Ramón en el món de la bogeria s'amaguen grans genis: Einstein, Van Gogh, Dalí...

Ah, us deixo dos frases més que sempre m'han agradat:
"No hi ha boig de qui quelcom no pugui aprendre l'assenyat"

"Hi ha ocasions a la vida en les que per sortir-se'n airosament fa falta estar una mica boig"

Salut i gràcies a tots

MIA ha dit...

tela marinera! pobrets no puc imaginar quines penes haurien passat,han canviat molt les coses.

Elisa Montt ha dit...

Hola:

Hace poco acá en Chile visité una exposición de fotografías antiguas del psiquiatrico de Santiago... Un mundo completamente diferente...frío y hasta tenebroso, pero cuando miro el noticiario de la noche y veo todas las tragedias que ocurren me doy cuenta de que ese lugar frío y tenebroso puede proporcionarme mucho más paz de la que hay fuera de él.
Las frases que seleccionaste me encantaron, sobre todo la primera.
Te dejo un abrazo enorme.

Elisa Montt.

Cris ha dit...

Jo hi treballo en salut mental.... ja no exixteixen els manicomis, però si centres d'internament d'aguts i crònics.... que, gràcies a deu, no ténen res a veure amb els antics psiquiàtrics.... M'ha encantat llegir totes aquestes històries, les fotografies i el teu boníssim comentari. Per cert, hi ha un molt bon llibre, de Torcuato Luca de Tena ("Los renglones torcidos de Dios") que bé, parla dels "bojos" amb una història d'intriga pel mig. Un petó GAIA :)

GAIA ha dit...

Gràcies Elisa i Mia pels vostres comentaris.
Cris: M'apunto aquest llibre que em recomanes, gràcies

_MeiA_ ha dit...

M'han agradat molt les frases, fan pensar. I deu ni do el temps que hi deurien estar per arribar a penjar tantes claus a una porta.

GAIA ha dit...

Meia: El que ignoro és que quanta gent devien fer a l'hora aquesta activitat. Gràcies pel teu comentari