GRÀCIES A DÉU SÓC ATEU!

Molts no creients diuen ser agnòstics abans que ateus. No creuen que Déu existeixi, però no estan segurs i llavors són reticents a dir-se ateus.
En altres posts he fet referència a la meva postura davant la religió. Em considero completament atea. Sempre ho he estat, tot i que vaig estudiar en una escola de monges. El meu pare sempre deia que la religió és l’opi del poble (original de Karl Marx) i estic completament d’acord amb ell.
Òbviament no puc estar 100% segura de res, però puc estar 99,9% segura d’un munt de coses, i això es suficient per prendre les decisions diàries de la meva vida.
Suposo que les persones atees com jo, han avaluat les possibilitats i han trobat que la existència de Déu és tan improbable que prefereixen viure les seves vides sense tot aquest llast que tota creença et força a carregar. Aquest llast és molt pesat perquè s’espera moltes coses de tu com ara que donis els teus diners i el teu temps a l’església i, a sobre, que canvis la teva ment.
Els creients senten la necessitat de demostrar que el seu Déu existeix (per a mi, això ja és sospitós) i els ateus no han de demostrar res a ningú.
Els creients han idealitzat el cristianisme, tots diuen ser honestos i humils, però els seus representants, mossens i bisbes, ens han demostrat el brut i malaltís que pot ser el cristià. Moltes atrocitats s’han comès en nom de Déu

Heu pensat mai com reaccionaria la gent si, avui en dia, apareixes un home anomenat Jesucrist dient que ha vingut a salvar el món? Evidentment, la gran majoria el taxaria de boig.
Aquí us deixo un diàleg- particularment el trobo divertit- del que podria ser aquest esdeveniment :
(Del blog “Reflexions d’un arqueòleg glamurós”)

- Hola benaventurat germà, saps qui soc?
- Ui, doncs amb aquesta melena, el tors musculós, la barbeta… no diguis més! Ets un hippie bohemi amb ganes de marxeta no?
- Soc Jesucrist
- Vaja, quina sort la meva! Un tio que se m’apropa i és un reprimit sexual! Però tu no t’havies mort ja?
- Soc una aparició! He vingut a convertir-te!
- A convertir-me? En qué? Espero que no sigui en vi, que ja m’han parlat de la teva fama alcohòlica! Diuen que per les venes et corre un Rioja de primera qualitat!
- No idiota! He vingut a convertir-te a la religió veritable!
- Ahajaj! Espera que m’ofego de riure! Religió a mi? Però tio! Que jo soc un arqueòleg prehistoriador, que sé perfectament que l’evolució es va produir per selecció natural, no per creació divina! Que us he enxampat! Que tot és un miserable negoci per folrar-vos a costa de les quatre iaies que temen la mort imminent !
- Si, però jo vaig ser una bona persona, si vens amb mi et salvaràs!
- A veure! Anem per pams! En primer lloc, difícilment sabrem mai que vas fer i que no realment, tenint en compte que els evangelis que formen la bíblia es van escriure quatre segles després de la teva mort i van passar pel filtre i la censura del poder del Imperi Romà! I a més, si realment existís el cel hi anirà Rita the Singer!! Tú et creus que jo em vull passar la resta de l’eternitat rodejat de beates, monges i freaks carrinclons que no han trencat mai un plat?? Prefereixo mil cops la luxúria infernal!! On vas a parar!
- Jo curaré la ceguesa de la teva ànima!
- Però tio, quin puto plasta! Segur que Moisés, Sidharta, Mahoma o Confuci no es feien tan pesats! Mira, de veritat, que perds el temps, jo no tinc salvació possible! He trencat tots els pecats capitals, follo amb tios, no compleixo els manaments, no em confesso, he votat a partits comunistes, no vaig a missa i… soc fan de Marilyn Manson!!
- Ets una ovella "descarriada", però encara ets a temps d’entrar al ramat i trobar el camí!
- Si, clar, ara em vindràs amb el “cuento” que els ateus no tenim ètica ni moral. Mira guapo, jo no necessito témer a cap càstig diví per actuar conforme a uns valors molt ferms, que comencen i acaben en mi, recollint les influències dels principis de la solidaritat internacional contra la pobresa i la marginació o la lluita per la igualtat de gènere, raça, sexe, classe o llengua. No crec en cap mísera caritat per netejar la meva consciència davant un capellà, sinó en la lluita constant i diària per un món més just i millor. Un món que, òbviament, és aquest, no un suposat paradís que mai ningú ha vist.
- Saps que? Tinc una crisi de fe!! Crec que he deixat de creure en mi mateix!

L’EMPREMTA D’UN PSIQUIÀTRIC (A PEGADA DUN PSIQUIÁTRICO)

En el meu viatge a Galícia i concretament en una visita al Monestir de Santo Estevo de Rivas de Sil – Nogueira de Ramuín- (Orense) no em va deixar indiferent la meravellosa exposició “A pegada dun psiquiátrico” d’un dels millors artistes de la Ribeira Sacra, en Florencio de Arborio.
Va ser un honor per a mi conèixer aquest personatge tan polifacètic que posseeix la col·lecció de rodes d’afilar més important d’arreu del món, és escultor i a més, va ser durant 35 anys terapeuta ocupacional del Psiquiàtric Cavaleiro Goás , en Toén (Orense).
“L’empremta d’un psiquiàtric” és una mostra de tot el que va viure en el centre i una immersió en el món de la bogeria i de la ment humana. Florencio, a través d’escultures fetes en bronze i fusta inspirades en els interns, imatges, frases d’ells, objectes personals i estris de l’hospital que ha anat recuperant al llarg dels anys, representa el menyspreu davant la malaltia, l’enuig dels malalts, la impotència i l’amor de les mares...
Vaig gaudir de la companyia del Sr. Arborio durant la meva visita, i sentia que les seves escultures –algunes esglaiadores- semblaven que tenien vida pròpia i cobraven més valor a mesura que m’explicava detalladament cadascuna d’elles quin sentit tenien, el perquè dels títols, així com infinitat d’anècdotes, històries humanes, a vegades tràgiques, que s’amagaven darrera de les seves obres, dels objectes i de les imatges de la sala.
La intenció del Sr. Arborio ,ha estat poder fer un homenatge als interns del psiquiàtric, doncs amb ells va compartir moltes hores de taller i, precisament en aquest espai, era on els malalts se sentien en total llibertat per parlar amb franquesa, on no hi havia diagnòstics i on les persones eren simplement persones i no malalts. Evidentment, un intent conscient d’abordar un tema tabú per a molts.
Hi ha quelcom que em va sorprendre molt i va ser el “Llibre de visites”. La majoria de visitants s’aturaven davant d’ell per deixar constància del seu pas escrivint les sensacions que els hi produïa . Vaig voler tafanejar alguns dels comentaris i vaig percebre una gran ignorància sobre el tema en qüestió i això em va decebre. Comentaris de mal gust ( evidentment, pocs) que feien referència a la salut mental i concretament a l’exposició. En cap moment, aquesta fereix la sensibilitat de ningú, doncs el tema és tractat amb tanta naturalitat i afectuositat que t’arriba molt a dins i t’adones de la transparència i sensibilitat de l’artista.

Em vaig quedar amb tres frases, molt interessants de l'exposició:
“Solo los cuerdos necesitan máscara” (Només els assenyats necessiten màscara) dita per un intern.
“No son todos los que están, ni están todos los que son” (No són tots els que estan, ni estan tots els que són) dita pel Sr. Arborio
i per últim una reflexió molt bonica del Sr. Arborio: "Les malalties psíquiques poden alterar la ment però deixen intacte el cor"
Tres frases per pensar!

Aquí us deixo un tastet de l'exposició:


Porta del psiquiàtric (un intern va enfonsar la porta en un brot psicòtic i l'artista va evocar aquest moment afegint un peu de bronze), al costat una màquina de electroshock.


Camisa de força i porta vella d'un pavelló abandonat on a l'hora de fer taller, els interns anaven enganxant claus antigues del psiquiàtric. El treball que comportava era relaxant per a molts.


Estàtues de bronze i fusta. La primera inspirada en la interna"Chaumeliña" la qual oferia plaers carnals desinteressadament i la segona "Doña Rosario" que sempre portava una vara per defendre's encara que era molt inofensiva.


Una mostra de les diferents pipes realitzades amb materials reciclats per l'intern anomenat "El Pipas" (el sobrenom és evident). Al costat una escultura de bronze i fusta representant l'amor de la mare envers al seu fill malalt.


Llit del psiquiàtric on podem observar la manta immobilitzadora utilitzada per la teràpia de "la cura del son". Al costat imatges dels interns emmarcades en finestres dels antics pavellons del centre.


Maletes dels interns i l'escultor Sr. Arborio


Estàtues de bruixes fetes amb bronze i fusta. La història de la Psiquiatria relaciona la bruixeria amb la bogeria. Les bruixes van ser perseguides per la seva conducta fora de lo normal.


Frases extretes dels interns del Psiquiàtric

Senyal que indica la direcció de l'antic psiquiàtric de Toén, actualment el centre porta el nom del Doctor Cabaleiro Goás.

GALICIA, UN BON SABOR DE BOCA...

He anat de vacances a Galícia. Han estat dos setmanes molt intenses on he pogut visitar la Costa da Morte, les Rias baixas i la Ribeira Sacra. De la Costa da Morte em va impressionar Finisterre per la seva posició geogràfica i les seves increïbles postes de sol, Lires amb la seva costa abrupta i salvatge, les seves platges desertes on vaig poder gaudir d’agradables passeigs, els nombrosos graners (hórreos), cases tradicionals de pedra i dones mantenint un equilibri envejable portant enormes cistells al cap sense cap mena de subjecció, A Coruña i la seva torre d’Hèrcules amb la sorprenent “rosa dels vents” com a fons. De les Rias Baixes, l’illot d’Areoso de sorra fina i blanca i aigües cristal·lines de color turquesa em va deixar bocabadada. Un plaer poder banyar-se en elles tot i que estaven congelades. L’illot te una part on creix vegetació i està rodejat d’escull a flor d’aigua. Tot un paradís natural! I, evidentment l’illa d’Arosa a 1,4 km d’aquest illot. Al caure la tarda, l’illa adquireix una bellesa molt singular i veure la posta de sol i els colors d’aquesta refractats a l’aigua des d’un penya-segat, és el millor regal pels nostres ulls. Baiona i el seu castell on la seva atalaia ofereix unes immillorables vistes panoràmiques de la ria. L’illa da Toxa amb la seva ermita revestida de petxines i unida per un enorme pont a la villa de O grove... També em va fascinar Vigo i la seva platja de Samil que té una zona de passeig impressionant amb jardins, zones esportives i piscines pels més petits (tot gratuït, és clar) , i on podem entreveure des de la ribera les illes Cies com a fons , Orense i les seves espectaculars termes públiques que son una visita obligada. Vaig poder gaudir de les aigües termals d’Outariz (hi ha varies) que, a més de tenir propietats curatives, són realment relaxants. Tot un luxe pels “Orensans”! i per descomptat Santiago i la seva catedral de pedra que la fa la més gran del món, envoltada per les seves quatre concorregudes i pintoresques places on hi pots trobar la gent més “variopinta”. L’ambient del pelegrinatge es viu a flor de pell i no et deixa indiferent. La Ribeira Sacra amb el seu impressionant canó del Sil que seria un “sacrilegi” no embarcar en un catamarà que t’endinsa pels llocs més recòndits del canó, i un sens fi de Monestirs (per això es diu “Ribera Sagrada”) que em van transportar, per moments, a l’edat mitjana quan els anacoretes es retiraven a l’oració. Poblets que semblen perduts i oblidats del món però amb un encant entendridor. Em va agradar molt Castro Caldelas, potser perquè quan vaig arribar era dia de mercat i hi havia un ambient molt festiu i peculiar a la vegada. Grans olles coent pop envaïen els carrers del poble i no em vaig poder estar de fer un tast d’aquest mol·lusc tan exquisit. Mmmm..... Galícia m’ha deixat un bon sabor de boca!

SUN GAZING O COM ALIMENTAR-SE AMB EL SOL

Fa uns dies, vaig anar al Parc Nacional d’Aigüestortes juntament amb la meva família i una amiga. Vam fer l’estada a un camping del mateix parc natural i l’endemà quan ens vam llevar per iniciar la ruta als estanys, em van sorprendre dos coses (a part del paradisíac entorn) : l’actitud i les paraules de la meva amiga. Tot somrient, em va dir que anava a saludar i mirar al sol durant una estona, descalça amb contacte amb la Mare Terra. A mi, també m’agrada veure els primers raigs de sol del matí però no amb la mateixa finalitat que em va explicar. Feia uns tres mesos que estava practicant el Sun Gazing i li estava escaient de meravella, el seu cos s’anava desintoxicant perquè cada cop tenia menys necessitat de menjar, se sentia més àgil i començava a tenir una millora a nivell mental. El que em deia em va causar impacte i vaig voler buscar informació sobre aquesta pràctica tan poc expandida i gens coneguda per molts.

El Sun Gazing és una practica molt antiga expandida arrel del món que consisteix en mirar al Sol d’una determinada manera. S’ha de fer les primeres hores del matí i les últimes del vespre. Es comença el primer dia mirant 10 segons i s’anirà afegint cada dia 10 segons més. Es farà descalç, de peu, sobre la terra, sense trepitjar ciment, pedra, herba del camp o jardí (l’herba absorbeix l’energia solar) . Es relaxen els muscles facials, els ulls, el cos i has de procurar desfer-te de la tensió i l’estrès. Ha d’haver una actitud d’entrega a l’energia del sol i convèncer-te de que aquesta pràctica t’ajudarà.

Si fem això durant 3 mesos seguits, es a dir si arribem a mirar al Sol durant 15 minuts, aconseguirem beneficis físics importants. La llum del Sol és com un làser beneficiós per la vista. A poc a poc els nostres defectes visuals s’aniran corregint.

Si seguim amb aquesta pràctica durant 6 mesos, es a dir mirant el Sol fins els 30 minuts experimentarem una important millora a nivell mental. Les pors i els pensaments negatius poc a poc desapareixeran. La majoria de les nostres dolences físiques s’originen degut als nostres pensaments. La llum del Sol fa que l’activitat mental es tranquil·litzi i comencem a pensar conscientment, inofensivament i amb claredat.

Si seguim fins els 9 mesos aconseguirem estar mirant al Sol durant 45 minuts seguits. Això és el màxim recomanable. Amb 45 minuts experimentarem millores espirituals. Millores en la nostre meditació i poc a poc i sense forçar arribarem a experimentar la manca de desig de menjar.

Si durant aquest procés el dia està ennuvolat, mirarem al Sol, el proper dia que en faci i ho farem allà on havíem deixat el compte.

Desprès dels 9 mesos, baixarem a 15 minuts diaris durant 1 any per arribar a aconseguir convertir-nos en un”Chip Solar”. Amb això aconseguirem menjar menys i reduir les respiracions per minut. Al consumir menys calories el cos millora en salut i es viu més temps.

Aquesta pràctica es realitza només durant un període de 270 dies, de forma regular o irregular. Un cop el cos s’ha convertit en un chip solar, llavors no es necessari seguir amb el Sun Gazing. No és una pràctica que es tingui que realitzar tota la vida. Si és fa durant 270 dies (111 hores) ja haurem completat la pràctica.

El Sun Gazing s’ha començat a difondre de la mà del mestre hindú Hira Ratan Manek que a l’any 1962 va començar a investigar sobre el tema i a l'any 1992 va començar a experimentar en si mateix sota estricta supervisió médica (es veu que els metges l’han estudiat en varies ocasions per períodes de 130, 211 i 411 dies i els seus informes mèdics estan en la seva web: www.solarhealing.com)

Hira ha estat 411 dies sense menjar, només a base d’aigua i sol. Ha dedicat la seva vida a ensenyar com el nostre cos pot aconseguir energia a través de altres fonts diferents del menjar. Ell assegura que qui ho practica els sentiments negatius disminueixen, les malalties cròniques i l’obsessió pel menjar desapareixen. Actualment, rarament ingereix menjà però, per no ferir els sentiments religiosos, quan visita algun temple només pren ofrenes que es diuen “prasad”.

Hira, viatja per tot el món (no fa gaire va venir a la Garrotxa). No cobra pels seus cursos i xerrades. Li pagues el bitllet i li assegures l’allotjament i ve a comunicar la seva saviesa. Ah! I no t’has de preocupar per les seves dietes, ja que no menja...

Per qui vulgui economitzar i seguir una dieta d’aprimament , depurativa i a la mateixa vegada energètica que millor que apuntar-se a aquesta pràctica mil·lenària. Que no tenim temps de fer Sun Gazing? Doncs, practiquem menys el TV Gazing i el PC Gazing...

Particularment, no dubto d’alguns dels beneficis que et pot aportar el Sun Gazing però no sóc simpatitzant de les pràctiques extremistes.

I vosaltres, que en penseu?

El mestre Hira Ratan Manek

FESTA, DIVERSIÓ I DISBAUXA A RITME DE DJEMBÉ

Una de les meves afeccions és tocar el Djembé. Aquest instrument de la família dels membranòfons és la meva debilitat des de fa uns anys i us puc assegurar que és completament terapèutic, desestressant, alleugera tensions i molt divertit.

El Djembé va néixer a l’antic imperi Mandinga (entre Mali i Guinea) i posteriorment va migrar a Senegal, Costa d’Ivori i Burkina Faso. Sempre m’ha atret tot el referent a Àfrica. La seva cultura, la gent, l’art i la seva música per això quan vaig veure que tenia l’oportunitat de integrar-me en un grup de percussió africana, no ho vaig dubtar ni un moment.

Actualment sóc membre d’un grup anomenat “Seneolot” (per motius que no venen al cas, l'any passat tocava amb “Semilla Negra”). Tan sols fa tres anys que toco aquest instrument i en aquest temps he tingut dos mestres inigualables. Podria dir moltes coses d’ells (perfeccionista, obstinat i inquiet un i més tolerant, flexible i assossegat l’altre), però vull destacar d'altres, molt importants per a mi, que tenen en comú.
Gràcies Rubén i Badou per la vostra perseverança, constància i dedicació incondicional. Per haver-nos sabut transmetre quelcom molt bonic: “Sentir i Gaudir de la percussió”

De tant en tant fem alguna actuació a Olot o rodalies: per les festes d’algun barri, Fira de les Entitats, Dinar multicultural de St. Roc, Jornada Senegalesa d’Olot, Festes del Tura...

Jo i la majoria d’integrants del grup estem aprenent, però guiats pel mestre actual, en Badou, intentem transmetre al públic una mica de la cultura africana amb ritmes (de festa i rituals) i cançons tradicionals del Senegal. Tot plegat, amb ganes de passar-ho bé.

Us deixo el programa de la "V ÉDICIÓ DE LA JORNADA SENEGALESA D'OLOT"

18 DE JULIOL 2009

A les 17 hores: Conferència “La immigració” a càrrec de Amadou Sam (Sala d’Actes de l’Hospici)

A les 18 hores: Inauguració de l’exposició fotogràfica i de materials del Senegal (Pati Hospici)

A les 18:30: Cercavila de Timbalers des de l’Hospici al Firal A les 19 hores: Actuació Castellera dels Xerrics d’Olot i ESPECTACLE DE PERCUSSIÓ I BALLS AMB MÚSICA TRADICIONAL SENEGALESA I OLOTINA A CÀRREC DEL GRUP “SENEOLOT” i amb la col·laboració de Timbalers del Nucli Antic i Timbalers del Pim Pam Pum

A les 20h: Sopar amb gastronomia senegalesa: fataya, bissap i dindiers.

Podeu adquirir el tiquet el mateix dia al Firal. Preu 2 euros.

Organitza: Associació de Senegalesos de la Garrotxa, amb la col·laboració de Timbalers del Nucli Antic, Timbalers del Pim Pam Pum foc i la colla castellera Xerrics d’Olot i el suport de
l’Ajuntament d’Olot

US HI ESPEREM!!

Festes del Tura ("Seneolot"), 09/2007 i Dinar multicultural ("Semilla negra"), 07/ 2008