LA GELOSIA MALALTISSA, LA PART OBSCURA DE L'AMOR

Gelosia: És una emoció sentida per aquell que percep que altre persona dona a una tercera quelcom que ell vol per a si.

Celotipia: Gelosia compulsiva que poden arribar a causar problemes psicòtics o deliris. La persona no és reconeix com a malalt.

Partint d’aquestes definicions crec que ser gelós és una reacció normal presentada de forma ocasional, transitòria i amb intensitat limitada, que tenim les persones quan sentim que podem estar perdent l’afecte d’algú o l’atenció de la gent que estimem. Són part del desenvolupament del ésser humà tot i que està comprovat, que a major intensitat es donen en persones que se senten insegures o són immadures. A mesura de que aconseguim una major maduresa en la personalitat, la gelosia sol ser de menor intensitat.

També crec que ningú pot prescindir de la gelosia doncs és una emoció inherent dels humans, innegable en qualsevol relació afectiva. Dintre de certs límits pot constituir una mostra de preocupació, d’interès a la parella i ser un reflexa de l’amor experimentat, una manera de exercitar la passió però,  per altres, delata una inclinació malaltissa que genera culpes 

Una persona pot ser mínimament gelosa i això no suposar-li més que una “menjada d’olla” fins adonar-se de que no té motius reals per patir gelosia.

La cosa es complica quan un comença a obsessionar-se fins el punt de patir i ofegar a l’altre. Quan la gelosia es converteix en una malaltia, arriba la “celotipia”, que és la gelosia compulsiva, malaltissa i paranoica. Aquesta és molt perillosa perquè poden existir casos de maltractament, homicidi i suïcidi. Es transformen en incontrolables per qui els pateix i poden incórrer en accions  com  reprotxar, colpejar, insultar, coartar la llibertat de moviment de l’altre, investigar, culpar, avergonyir  i fer saber a la seva parella que ho sap tot sobre la suposada infidelitat, producte dels seus pensaments malaltissos sense cap argument lògic o prova de realitat que ho demostri; però que creu que són completament reals. El gelós amb aquesta actitud pretén que l’altra faci el que ell vol .

Tal com l’amor, la gelosia ha estat font de inspiració en la música, la literatura, el teatre o al cine. Són sentiments universals però, al contrari, de l’amor que quan el sentim ens agrada baladrejar-lo als quatre vents, no són molts els que reconeixen obertament que són gelosos.

I vosaltres....?

Has estat víctimes de la celotipia o la gelosia?

Et consideres mínimament gelós o pel contrari ets noble i ben mirat?
Creus que ser gelós amb moderació reflexa l'amor, preocupació i l'interès per la parella?

Celotipia: Celos patologicos
por raulespert

ELS REALITIES, TALK SHOW I PREMSA ROSA SÓN L’OPI DEL POBLE?

Curiosament, l’altre dia, una amiga em va comentar que la seva filla havia de fer un treball a l’institut sobre el Reality Show “Big Brother” (Gran Hermano). He de confessar que, per un moment, em va sorprendre. El treball consistia en esbrinar el motiu de perquè s’havia posat al programa el mateix nom d’una novel•la escrita per George Orwell i quina relació tenia el Reality Show amb el llibre.
No acostumo a seguir aquests tipus de programa però la veritat és que em va encuriosir la seva procedència: Un dels personatges principals d’aquesta obra és diu Gran Hermano, líder d’un partit polític que controla tot el país. Aquest partit té quatre ministeris que s’encarreguen de vigilar i modificar tota acció que perjudiqui al partit. Els membres del partit estan controlats mitjançant per unes telepantalles. L’argument del llibre recorda l’estructura del programa: persones vigilades les 24 hores del dia i un líder que pot modificar la seva conducta.
La idea de “Gran Hermano” podria ser bona si no fos perquè s’ha desbordat, passant del que podria ser un estudi del comportament de les persones, convivència... en un espai concret, a crear morbositat en les mateixes.
Aprofitant que he encetat el tema amb “Gran Hermano”, parlaré també de tots els programes del cor, realities i talk-show (coneguts també com “telebasura”) haguts i per haver, que des de fa un temps estan bombardejant la televisió.
No hi ha dubte de que si aquests programes han proliferat tant és degut a la gran audiència que tenen. Van dirigits a un determinat públic que són els que els mantenen aquí.
Però hi ha quelcom que no entenc: si aquest tipus de premsa i demés està repudiada per la societat espanyola per ser extremadament sensacionalista, hipòcrita i inclòs delictiva perquè és la que té més audiència? No serà que hi ha molt grau d’hipocresia i molts no volen reconèixer que veuen aquests programes?
Quin penseu que pot ser el perfil dels seus seguidors?
Podríem parlar de mancances?
Potser... una bona majoria assídua a veure aquest tipus de programa tenen una sèrie de necessitats a la seva vida que queden cobertes i satisfetes al mirar aquesta premsa rosa, realities....
Potser... el to de veu dels presentadors, la resolució que prenen alguns esdeveniments, la forma d’expressar-los és una font d’estimulació continua per una persona que té una vida monòtona i sense al•licients.
Podria ser una via d’escapament?
No vull dir amb això que tots els espectadors tinguin una vida monòtona i avorrida perquè... qui em pot assegurar que mai en sa vida s’ha empassat un programa d’aquests?
Tots aquests tipus de programes poden ser entretinguts per un públic en concret però per un altre banda, poden ser un perill molt clar per ments immadures.
En alguns, es presenta la idea de l’èxit personal com quelcom superficial, es valora el luxe, ser parella de, l’aparença física, l’èxit social... i no es valora l’amistat, comprensió, afecte, recolzament... Es busca la satisfacció en l’exterior i no en la pròpia persona i llavors és quan sorgeixen problemes d’autoestima, inseguretat i pors, quan no s’aconsegueix tenir tant èxit com s’esperava o quan se és l’últim en tenir un bon cotxe o lluir roba cara en el cercle d’amistats. Es mira d’amagar la situació econòmica, el desagrado de la feina...i es ven una imatge que no és real per mantenir l’aparença d’èxit i quan es topa amb la realitat, sorgeix l’enfonsament de la persona.
Està clar que qui denota seguretat i és ferm en les seves conviccions assumint tota la responsabilitat i acceptant els seus errors, es mantindrà al marge d’aquesta fustigant informació però, a vegades, per una persona immadura i insegura és fàcil deixar-se portar per el que s’espera d’ella o per el que està ben vist.
Penso que tots aquests programes són un gran negoci per TV i està clar que mentre segueixi havent adeptes, més ens aniran bombardejant amb “telebasura”.

Us agraden els programes del cor, realities, talk-show?
N’heu vist mai cap?
A quin tipus de públic penseu que van dirigits?
Quin seria el perfil de qui, majoritàriament, veu aquests programes? Homes, dones de mitjana edat, adolescents...?
Per què penseu que la gent s’enganxa tan fàcilment?
Referent a la premsa rosa, creieu que hauria d’haver més duresa amb la llei de intimitat o més llibertat d’expressió?
Falta educació televisiva a Espanya?
Que creieu que s’hauria de fer: deixar-los d’emetre, només transmetre’ls en una cadena, restringir-los a uns horaris determinats o pel contrari continuar-los emetent?
Penseu que és el torbament del poble o pel contrari és una manera d’entreteniment i
desconnexió per  moltes persones?