dimarts, 22 de desembre del 2009

L'AUTOEROTISME FEMENÍ, UN TABÚ QUE ENCARA PERDURA?


Recordo que a l’adolescència els nois no tenien masses problemes d’índole moral a l’hora de comentar les “seves proeses manuals” davant d’un grup d’amics. Les noies ho tenien més difícil (i encara ara) doncs la sexualitat femenina casi mai ha estat ben acceptada. A Espanya, desprès de 40 anys de franquisme on  l’església dirigia la moral dels ciutadans, les dones foren éssers “asexuats”.
Els nois no se sentien pecadors  d’aquestes freqüents impulsos sexuals i, com veien que el qui més i el qui menys s’alleugerava i era una falta voluntària  compartida, causava menys culpabilitat.
Parlar de “masturbació” encara ara és un repta per elles doncs, en alguns àmbits, segueix sent una paraula tabú. Durant segles, els impulsos sexuals de les dones han estat renegats al silenci i a la soledat. No en parlaven amb cap dels dos gèneres perquè la censura de la “masturbació” no només ha estat part dels sectors de la salut, si no també de la religió. L’any 1976 el Vaticà, va declarar la masturbació com un acte greument desordenat i antinatural i és per això que moltes persones (la majoria dones) la practicaven sota sentiments d’ansietat i culpa.

Les adolescents d’avui en dia, encara segueixen sense haver-se lliurat per complet de la moral restrictiva que van viure les seves mares (i no parlem de les àvies), al menys en el referent a la “masturbació”. Mentre ells viuen l’autoerotisme amb total naturalitat per elles la “masturbació” segueix sent una pràctica clandestina que freqüentment sol generar sentiments de vergonya o culpa.

La millor fórmula perquè les adolescents visquin una sexualitat satisfactòria és generar entre les noies una actitud d’acceptació davant la masturbació perquè puguin viure-la sense complexes, al igual que els nois.

Els tallers de sexualitat, xerrades, campanyes... intenten que es porti a terme aquests objectius. Així doncs, perquè el passat mes de novembre,  els mitjans de comunicació van  muntar una revolta davant la Campanya  “el placer está en tus manos”  posada en marxa pel Consell de la Joventut i el Institut de la Dona de la Junta d’Extremadura el mes d’octubre? 
La iniciativa, dirigida a adolescents d’entre 14 i 17 anys, inclou entre els seus continguts l’autoexploració sexual, el descobriment del plaer, els falses mites  i falsedats que circulen en les colles de nois i noies joves, etc.,  quelcom necessari per portar una vida sexual sana.
Els atacs que ha rebut aquesta campanya per part  de la premsa, ràdio, periodistes i gent vària (de la societat conservadora, la majoria de sexe masculí i dones reprimides ) han estat (al meu parer) desproporcionats . Han ridiculitzat la campanya dient que ells van aprendre sols i que estan malgastant els diners. Però, que passa? Potser és que aquesta gent se sent incomoda i té por davant la sexualitat femenina?

Finalment, m’agradaria dir que totes les dones som diferents unes de les altres, en el que respecta a les apetències sexuals; per tant, practicar el “autoerotisme” responent a dites necessitats, és considerat tan correcte com també no fer-ho i és que en el sexe com en altres aspectes de la vida, les persones no deuen de fer res que en realitat no desitgin.
 Per un altre banda, conèixer el mateix cos d’un, com són les seves reaccions i la classe de vivències eròtiques que necessita per estimular-se és una de les grans avantatges per una trobada sexual amb la parella.

Creus que són necessàries iniciatives com aquesta?
Penseu que encara existeix un tabú entre les dones a l’hora de parlar de la masturbació?
Creus que les dones realitzen menys la masturbació que els homes o pel contrari la practiquen per igual, però els hi costa més verbalitzar que gaudeixen de tal opció sexual?

dijous, 17 de desembre del 2009

EL SIGNIFICAT DE LA MIRADA


La veu dels silencis ve donada per allò que no és diu però s’expressa d’altres formes, a través del llenguatge del cos, dels gestos, de la “mirada”.
Segons estudis realitzats el 55% d’una comunicació és realitzada a través del llenguatge corporal.
Un cop iniciada una conversació podem obtenir molta informació del nostre interlocutor si prestem atenció al llenguatge del seu cos i un dels més significatius (al meu parer) és la “mirada”.

Qui no ha sentit mai expressions com: “Hi ha mirades que maten”, “Té una mirada de gel”, “M’abrasava amb la seva mirada”, “Una mirada val més que mil paraules”, “El primer petó no es dona amb els llavis si no amb la mirada”, “Qui no comprengui una mirada, tampoc comprendrà una llarga explicació”... Des de sempre la “mirada” ha posseït un caràcter misteriós però, tanmateix, també ens permet formar-nos una primera impressió quan coneixem algú.

Personalment, m’agrada que el meu interlocutor em miri directament als ulls quan parlo, doncs em demostra interès i atenció però, que em miri de forma extrema, amb una mirada fixa hostil i dominant ho podria interpretar com una actitud desafiant.  Penso que el temps que manté una persona la seva mirada ens pot donar alguna pista de la seva personalitat. Les persones insegures la mantenen menys o quan és parla de temes personals també, molts de nosaltres, tendim a disminuir el contacte visual.
Quan escoltem és més fàcil mirar als ulls de qui ens parla però, quan som nosaltres qui prenem la paraula ens costa més aguantar la mirada.
Hi ha quelcom que em costa de fer: parlar amb algú que porti ulleres de sol fosques, doncs me impedeix l’accés a una font important de informació. Em dona la sensació de fredor, distanciament, inaccessibilitat, reserva, inseguretat o refusament a entaular una conversa.
Hi ha una altre cosa que em treu de polleguera: la ignorància visual (un error molt comú) en una conversa de més de dos persones. L’orador només mira a una sola persona  i l’ignorat és mostra incòmode davant de tal situació. En aquest cas, a l’orador el tatxaria de mal educat  i falta de tacte.

La mirada parla i a vegades ens delata.
La mirada és sincera i poques vegades ens enganya.

Acostumeu a mirar al vostre interlocutor mentre parleu?
Us desagrada que no us mirin als ulls mentre l’altre parla?
Us sentiu incòmodes si en un grup de més de dos persones sou ignorats visualment per l’orador?
Us sentiu còmodes parlen amb algú que porti ulleres de sol fosques?
Sous capaços d’intimidar a algú amb la vostre mirada?

dimarts, 8 de desembre del 2009

REVIVINT L’ÈPOCA FEUDAL A LA FIRA DE ST. NICOLAU

Un any més la Fira de St. Nicolau del Mallol va lluir de nou i va ser l’escenari de diverses activitats i espectacles. Aquesta terra de remences, antiga capital  del vescomtat de Bas  ha reviscut durant dos dies (5 i 6 de desembre) l’època feudal recordant al cabdill Francesc de Verntallat que va lluitar a favor dels pagesos i la Bruixa Estruga, figura històrica que  procedia d’una de les nissagues benestants del Mallol medieval. Els orígens d'aquesta fira es remunten a un Privilegi signat pel Rei Pere III (IV d'Aragó) l'any 1377.

El visitant a mesura de que es va anar  endinsant  pels carrerons estrets i costeruts del poble va poder gaudir  del munt de paradetes de productes alimentaris propis del territori, de l’artesania,  la música,  la mostra de bestiar, del teatre i de les pomposes vestimentes medievals dels actors.
 
Tot i que els actes més rellevants  van ser el pregó a càrrec de l’humorista Pep Plaza i el torneig de cavalls; els diferents espectacles teatrals que van anar oferint la companyia “Excalibur” al llarg d’aquests dos dies, van ser espectaculars: danses, espadatxins, bruixes, gitanes, cavallers, lluites, princeses, captaires... que, per moments, et transportaven a l’edat mitjana. Aquest any, vaig decidir col·laborar en l’espectacle medieval i em van oferir el paper de captaire- leprós. Us puc assegurar que m’ho vaig passar d’allò més amè veient les diferents reaccions de petits  i grans. Em va agradar , perquè es tractava  d’interpretar-ho al teu aire, sense horaris, ni guions memoritzats. El captaire actuava pel tot el poble, captant, fent-se fotos amb els visitants, gastant bromes, espantant o jugant amb els nens encara que algun o altre arrencava a córrer al veure tal personatge (no és d’estranyar). Les diferents reaccions i situacions que em vaig anar trobant durant aquest heterogeni recorregut de gairebé dos hores i mitja van ser d’allò més sorprenents, des de menuts que m’obsequiaven amb un tros de fuet o coca, senyors que s’atrevien a donar-me un petó a la galta, a pesar del meu esgarrifós aspecte, per fer-se una foto amb mi, fins a adolescents que marxaven esparverats. La nota còmica (o no tant) va ser la cara d’espant que se’ls hi quedava a la gent, que visitaven la presó del poble, al veure’m entrar. L’esglai, crec que els hi va durar estona, je je
Tot una experiència divertida que  t’endinsa en  aquest món tan fascinant del teatre.


Vistes generals de la Fira



Làtex, cotó, paper higiènic i maquillatge pot fer meravelles


 

          


Molta participació per part del públic


A la taverna del Mallol




Les minyones d'en Verntallat



 
 
Torneig de cavalls


 
La dansa dels Deus




Els timbalers i la Bruixa Estruga



Vistes generals de la Fira i el poble del Mallol