STOMP!

En una paraula defineixo l’actuació d'STOMP del divendres 12 de desembre a l’Auditori de Girona: ÚNICA!
El grup britànic va néixer a Brighton, l’any 1991 de la mà de Luke Creeswell i Steve McNicholas. En els seus inicis es dedicaven a fer soroll pel carrer amb tota mena d’artefactes, convertint-lo en un espectacle de percussió combinat amb moviment i comèdia visual. Així fou com van aconseguir cridar l’atenció dels vianants fins al punt de que en l’actualitat hi ha 5 companyies d’STOMP de gira arreu del món.
El show d'STOMP et deixa bocabadat i el públic pot sentir l’energia dels artistes veient com poden treure ritme de qualsevol element quotidià, doncs fan d’un tros de canonada, cubells d’escombraries, capses de llumins, tapes i grans bidons d’alumini, diaris, encenedors, escombres, senyals de tràfic, aigüeres, etc... una harmonia musical junt amb tocs d’humor, ball i expressions facials transmetent tot el que necessiten dir.
L’espectacle comença amb un artista escombrant l’escenari seguit d’una presentació de ball i percussió fent servir l’escombra com a únic instrument musical.
Però el més impactant, sens dubte, és quan, penjats d'una bastida metàl·lica amb l’ajut d’arnesos, volen per l’aire tocant els objectes que pengen d'aquesta, creant una coreografia innovadora i una música i coordinació fantàstiques.
STOMP també fa participar al públic i això fa que creï una complicitat amb ell.
Si voleu gaudir de veure algun tros de les seves actuacions, cliqueu l’enllaç de sota, però si teniu l’oportunitat de veure’ls en directe, no la perdeu...
http://www.stomponline.com/

RECORDANT.....

Després de transcórrer 30 anys i de sobte, tenir davant teu l’escola on has passat una bona part de la teva infantesa, us puc assegurar que desperta moltes emocions. És una barreja de sentiments bons i dolents a la vegada, records bonics que no podré oblidar mai i d’altres no tan bonics que, per un altre banda, et fan créixer i reflexionar.
El bus em va portar fins a la Plaça Bonanova de Barcelona i des d'allà vaig anar a peu fins al Passeig de Sant Gervasi, que és on es troba el Col·legi Jesús i Maria.
Des de l’entrada semblava que res havia canviat. Allà s’alçava imponent el majestuós edifici d’estil neogótic, construït l’any 1892 per Enric Sagnier.
La Congregació de Religioses de Jesús i Maria va ser fundada a Lyon (França) l'octubre de l’any 1818 per Sor Claudina Thevenet i encara recordo, que un cop a l’any es celebrava el dia de la Família, que tenia com a objecte recaptar fons per la Congregació. S’instal·laven paradetes on podies contribuir comprant el llibre de Sor Claudina, medalles, estampes, etc..
Pujo la gran escalinata que em porta fins a l’entrada principal, toco el timbre i la porta automàtica se m’obre. Sense pensar-m’ho dos cops i amb un nus al coll, entro decidida pensant que passaré desapercebuda però una veu femenina em crida l’atenció. Explico a la conserge que sóc una antiga alumna de l’escola però ella no sucumbeix als meus arguments.
Tan sols puc fotografiar el vestíbul i pel que veig tampoc res ha canviat.
A la sortida del col·legi veig, a mà esquerra una entrada, que accedeix als jardins de la mateixa i com era d’esperar un porter que vigila, però el meu desig és tan gran que provo d’entrar i, aquí sí, la sort m’acompanya.
M’enfilo camí amunt fins al pati principal i quina és la meva decepció en veure que una bona part dels jardins i caminets de darrera de l’escola havien desaparegut. L’encant de tot aquell paratge natural s’havia transformat en un polisportiu. Una immensa tristor em va envair i vaig començar a recórrer el que quedava dels jardins, mentre un munt de records em venien a la ment. Vaig intercanviar unes quantes paraules amb el porter i, la següent sorpresa fou quan va explicar-me el nou projecte d’escola i com d’aquí uns pocs anys l’antic edifici deixaria de funcionar com a col·legi.

RUTA PACÍFICA DE DONES DE COLÒMBIA

La Ruta Pacífica de les Dones de Colòmbia és un moviment polític feminista, pacifista i antimilitarista, que treballa per la tramitació negociada del conflicte armat a Colòmbia i perquè la gent es sensibilitzi dels efectes, produïts per la guerra, en la vida de les dones.
La Ruta va néixer l’any 1996 i anualment organitza una marxa que recorre algunes de les zones més conflictives, oferint el seu suport a les dones dels llocs per on es passa.
El 21 de novembre un grup de persones d’Olot: representants d’Alba, del Consell Municipal de Cooperació i Solidaritat i d’altres interessades en la proposta, vàrem anar a Barcelona per solidaritzar-nos amb aquestes dones tan lluitadores i donar el recolzament que es mereixen.
A les 6:30 vàrem arribar a la ciutat comtal i tots plegats ens vam dirigir cap al Centre de cultura contemporània del carrer Montealegre, on s’impartia l’activitat de “Tejiendo rutas a la ruta”.
A les 7:00 començava la xerrada i seguidament, van projectar un vídeo anomenat “Un asunto de miedo” amb testimonis reals on es reflectia la por, angoixa, patiment i discriminació però, al mateix temps, la resistència, mobilització, lluita i coratge de les dones de Colòmbia.
Tot seguit, Marina Gallego, representant de la Ruta Pacífica va fer la presentació del llibre “Las violencias contra las Mujeres en una sociedad en guerra” d’Olga Amparo Sánchez, que van obsequiar amb un exemplar a tots els convidats.
El més emotiu de l’activitat va ser, quan van esmentar els noms de totes les representants de la Plataforma de Suport, en Catalunya i juntes van teixir un “atrapasomnis” immens, acte que simbolitzava el recolzament que aquesta està donant a la Ruta.

Dones! Sumeu esforços per lluitar contra el conflicte armat i aconseguir una llar digne i un país lliure de pors, guerres i violències.

MUSEU DE L'ERÓTICA

Tot passejant pel cor de la ciutat, l’emblemàtica Rambla de Barcelona, no em vaig poder estar de visitar el Museu de l’Eròtica. Infinitat de vegades, havia passat pel davant però, potser, la seva entrada tant poc atractiva per al visitant feia que no acabés de decidir-me. La veritat és que, si no et fixes, és fàcil passar-se de llarg.
L’anodina i peculiar taquilla no et dóna la millor de les impressions, però fa que el client es comenci a ambientar doncs, sota els nostres peus hi trobem tota una mena d’artefactes dedicats al sexe protegits per una vidriera transparent.
Pujo per una senzilla escala que em porta fins al 1er pis on es troba el Museu. En el seu interior, alberga més de 800 peces d’erotisme: objectes procedents d’altres cultures, de significat ritual o de caràcter lúdic, amulets fàl·lics, figures de fusta, talles eròtiques japoneses, diverses fotografies... però les cinc coses que m’han causat més impacte han estat la escenografia “sadomasoquista” del segle XVIII, l’exhibició de peces utilitzades en el sadomaso, els cinturons de castedat per l’home i la dona i la “cadira del plaer” (la veritat és que semblava més pròpia d’un ginecòleg o un torturador) d’en YVES FÉDOU.
Evidentment, les millors peces de l’exposició són els gravats xinesos i japonesos, alguns objectes del començament del segle XX , l’art eròtic hindú i les il·lustracions del kama Sutra.
Una dada curiosa que m’ha sobtat (precisament perquè en les civilitzacions antigues es verifica que el paper eròtic de la dona estava molt reduït) és que, les dones de Babilonia havien d’anar, al menys un cop, al temple de Mylitta (Deessa de l’Amor) i copular allà amb un desconegut. Els homes eren els que escollien, tirant a la dona escollida una moneda de plata.
I com a curiositat, també, l’exhibició de pel·lícules eròtiques espanyoles de l’any 1926 del Rei d’Espanya Alfonso XIII per al seu gaudi privat. La veritat, és que això m’ha sorprès molt doncs, no hagués dit mai que en aquesta època existia el cine porno.
Els centenars de fotos antigues, aparells, etc...m’han convençut de que el sexe dur, el sado i la pornografia ja eren populars abans de que naixessin els nostres avis. L’única diferència, potser, és que les dones de les fotos antigues i les pel·lícules no eren esveltes com ara si no més bé al contrari: la majoria d’elles eren bastant obeses. Les modes i l’estètica canvien, però el que no ha canviat és el sexe, l’erotisme, les postures de sempre, tant en els països occidentals com en les tribus africanes i a l'Orient.
Estaria bé que el Museu dediques un apartat a l’Eròtica dels nostres dies (objectes, productes, etc.... que és troben en l’actualitat al mercat)
I per acabar, una frase d'OSCAR WILDE que m’agrada molt i la podem trobar al Museu:
EL AMOR A UNO MISMO ÉS EL PRINCIPIO DE UNA LARGA HISTORIA DE AMOR

Si us animeu a anar-hi i voleu informació, cliqueu a:
http://www.erotica-museum.com/

DESCOBRINT ELS VOLCANS DE LA GARROTXA

La zona volcànica de la Garrotxa és el millor exponent de paisatge volcànic de la Península Ibèrica i avui, el dia convidava a perdre’s per ella.
El propòsit era anar al volcà de Sta. Margarida que té uns 700 m. d’altitud i és un dels volcans més antics de la Garrotxa .
M’endinso per un indret i desprès de caminar uns 300 m. trobo un desviament a la dreta i més enllà uns castanyers impressionants. Tot seguit, una pujada bastant costeruda i desprès una baixada, em portaran fins al cràter del volcà.
Gaudir dels prats del cràter on es troba l’ermita romana de Sta. Margarida de la Cot és excepcional. El seu perímetre és de 2000 m. i la veritat és que sembla increïble pensar que, fa 11.000 anys el volcà estava en actiu.
L’entorn del cràter està cobert per boscos on s’hi poden trobar infinitats de caminets i no me n’estic de poder perdre’m per algun d’ells.Evidentment, no és el primer cop que pujo al volcà de Sta. Margarida (per motius de feina, havia estat altres vegades) però, si que és el primer cop que el gaudeixo de veritat.