UNA ESCAPADA A MARRAKECH

Fer una escapada, un cap de setmana, a Marrakech és una experiència inoblidable, us ho puc assegurar. Han estat tan sols dos dies però viscuts amb molta intensitat.
Vaig tenir clar que m’allotjaria en un “Riad” (antics palauets amb un pati central i les habitacions al voltant) a prop de la plaça Jamaa el Fna perquè només per visitar-la, val la pena anar aquesta ciutat.
Aquesta variopinta plaça, presidida per la mesquita de “L’Alminar de Koutobia”, és la més concorreguda del món. La plaça està rodejada per la Medina plena de “Zocos” amb laberíntics carrerons on hi pots trobar tota classe de comerços. Perdre’t per ells és una autèntica aventura i està clar que no sortiràs d’allà sense haver comprat quelcom. El regateig és un joc pels comerciants i tu tries si vols jugar-hi.
Tot Marrakech gira en torn a Jamaa el Fna on, milers de persones es donen cita cada dia transformant-la en un espai ple de color, cultura i negoci. Cap a les sis de la tarda, a mesura que va caient la nit, infinitat de persones van abarrotant la plaça i els carrerons adjacents: captaires amb gel·labes i babutxes, turistes i individus que volen exhibir el seu art o vendre’t quelcom (encantadors de serps, dansarins, dentistes, cantants, percussionistes, venedors de sucs de fruita i fruits secs, tatuadores de henna, domadors de micos que pretendran convèncer-te, perquè et facis una foto amb ells....)
També es munten “xiringuitos” de menjar i cadascun d’ells intentarà vendre’t amb mil i un artificis el menú que t’ofereixen. Recordo que em va sorprendre un noi d’un dels “xiringuitos” (el nº17) cantant-me tot un repertori de música tradicional catalana com “Baixant de la font del gat”, “Sol, solet”, “La lluna, la pruna”, “Plou i fa sol”.... Total, que em va convèncer i em va tenir de clienta durant dos dies. No cal dir, que el menjar era exquisit!
Em va agradar molt visitar el “Museu de Marrakech”, la “Medersa Ben Youssef” i la seva “Residència d’estudiants”, els “Jardins de la Koutoubia”, el “Barri Jueu ” de la “Mellah” on es troba el “Mercat d’espècies” amb els seus cridaners i voluminosos cons d’espècies que s’alineen en una successió d’aromes i colors ; el “Palais Bahia”, les “Tombes Saadies”, el “Palais Badii”; veure els “Tintorers” junt a enormes cubetes d’aigua calenta pigmentada on submergeixen la llana per tenyir-la (cada dia tenyeixen un color diferent).
M’havien parlat dels “Curtidors de pell” i no volia marxar de Marrakech sense visitar-los. Un noi em va portar fins al barri dels “Curtidors” i realment va ser impactant veure com preparen el cuir, seguint els mateixos procediments que fa segles. Pot semblar primitiu i fins i tot inhumà però forma part de la cultura “bereber”. La zona està impregnada d’una forta fetor però només a l’entrar t’obsequien amb un pomell de fulles de menta per poder esmorteir la pudor (al meu parer és pitjor una cort de porcs). Les pells les mantenen, durant un cert temps, en cubetes de pedra amb cal per treure-li el pèl. Desprès es netegen i per treure el greix fan servir sosa càustica. Tot seguit, les submergeixen, varies setmanes, en un compost especial d’orina barrejada amb excrement de colom procés que, ajudat per varis nois amb peus descalços trepitjant-les dins les cubetes, permet amollir les pells - l’esperança de vida de la gent que treballa als “curtidors” és més baixa que la de la resta de la població, perquè a l’estar contínuament en contacte amb substàncies corrosives i sense cap protecció fa, que estiguin exposats a patir malalties respiratòries i de pell -.
Un cop estovades les pells, es netegen i es submergeixen en banys aromatitzats amb escorces i flors, per treure el fort olor.
En el procés del tintat, les cubetes on es troben les pells es mantenen tapades perquè els tints al ser naturals amb l’acció del sol es degradarien. En altres “curtidors”, com els de “Fez” fan servir tints artificials i les cubetes no cal tapar-les. Al veure els colors, és més atractiu pel turista però el mètode no és tan artesanal.
Per últim, les pells es posaran a assecar i estaran llestes per què els artesans les transformin en diferents articles.
La visita acaba en una tenda que encara que no compris, a la sortida d’aquesta, t’esperaran per demanar-te uns “Dirhams” per tot el temps que han emprat en fer-te de guies. Aquí es quan entra també el regateig però no em va caldre fer-ho, doncs ho vaig trobar més que just que em cobressin 50 dirhams (5 euros) per tota l’estona que em van dedicar.
M’hagués agradat visitar, també, el “Jardins Majorell” on pots trobar tota una col·lecció d’espècies rares de plantes però, està clar que en dos dies no pots fer miracles.
Marrakech és una ciutat difícil de definir, és caòtica però a la mateixa vegada plena d’encant per els seus carrerons de la Medina, el bombardeig de sons, colors, sabors i olors d’espècies embriagants, el seu deliciós “té a la menta” i la seva gent que fan que t’impregnin de quelcom especial.

EL “MACHO IBÉRICO” ÉS UN ESPÈCIMEN EN PERILL D'EXTINCIÓ?

En aquesta ocasió m’agradaria parlar dels homes de “pelo en pecho”. Aquests éssers mutants del home Neardenthal que, inexplicablement han sobreviscut fins als nostres dies i que encara perduren uns quants. Els definiria com l’esglaó final de l’evolució d’una espècie autòctona que pobla el nostre país i algunes llars.
Si senyors! Estic parlant del”macho ibérico” (“pelo en pecho” i “macho ibérico”, dos paraules impossibles de traduir procedents de l’època franquista)
Però, quines són les característiques d’aquest personatge (tipus “Torrente”)?
Generalment alberga en l’habitat matern fins la trentena.
Les seves afeccions solen ser els tatuatges de mal gust, els bars, la cervesa, els carajillus de rom barat, el futbol i els toros.
La seva veu és tabaquera, aiguardentosa i autoritària
Li acostuma a sobresortir una tripa llardosa i cervesera que fa que els pantalons li quedin arran els malucs (a vegades, també se’ls posen molt alts i amb el cinturó ben estret)
En moltes espècimens és habitual l’alopècia, tot i que el seu cos està replet de pèl.
També es característic que li apunti un “bigotet” sota les fosses nasals.
Fan sortir, estudiadament, el seu pèl espès per la desbotonada camisa.
Dirigeixen i protegeixen a les seves companyes, fent-les sentir fràgils i amb una autoestima pel terra.
Quan es treuen la camisa, deixen al descobert un tors de pèl atapeït,  protegit amb una camiseta blanca de tirants que et baixa la libido de cop.
Li agrada anar guarnit amb cadenes i braçalets d’or.
Desprenen una genuïna suor masculina doncs acostumen a dutxar-se poc (un o dos cops per setmana com a molt) camuflada de “Varon Dandy”
Afeccionats també a les escopinades amb “consistència”, disparant-les a la major distància possible.
S’apoderen del comandament a distància de la TV, sense parar de fer zapping i no el deixen anar ni per dormir (senyal de poder i que és ell l’amo de la casa)
Tiren floretes amb adjectius “guarros” a tota joveneta que passa.
És habitual  en ells col·locar-se bé el “paquet” davant d’una situació que requereix mostrar la seva virilitat i masculinitat.
Es glorien de totes les seves conquestes hagudes i per haver davant dels amics.
Quan parlen acostumen a fer vestimentes de saliva a qui tenen al costat.
L’aroma dels seus gasos i eructes poden deixar, a més d’un, tombat.
No tenen ni idea de  conjuntar  la roba (per a ells només és important conservar la temperatura del cos).
És un personatge que s’ha de sentir bé de grat o per força, farà tot el possible per sentir-se a gust, encara que això impliqui fotre als altres (un bon exemple serien els fumadors que no respecten la llei anti-tabac)

Però vet aquí , que ha arribat el nou home del segle XXI, el “Metrosexual”. Un home urbà, culte, sensual, femení, independent, liberal i homo, hetereo o bisexual
S’estima per damunt de totes les coses, s’agrada a si mateix i no li fa recança de manifestar-ho de forma evident. Té cura de la seva imatge i és capaç de distingir amb els ulls tancats la diferencia entre Calvin Klein, Gucci o Dolce&Gabbana
Un home educat, refinat i delicat
La seva afecció és la moda
Acostuma a depilar-se de dalt a baix i a utilitzar cosmètics.
Sol ser alt i amb una “tableta de xocolata” ben marcada per la seva addicció al gimnàs
Plora en públic, reconeix les seves pors i expressa les seves emocions.

I a vosaltres, us agrada el nou home del segle XXI? O per el contrari, penseu que s’ha perdut l’energia baronívola?
Creieu que el “macho ibérico és una espècie en vies d’extinció?

GRÀCIES A DÉU SÓC ATEU!

Molts no creients diuen ser agnòstics abans que ateus. No creuen que Déu existeixi, però no estan segurs i llavors són reticents a dir-se ateus.
En altres posts he fet referència a la meva postura davant la religió. Em considero completament atea. Sempre ho he estat, tot i que vaig estudiar en una escola de monges. El meu pare sempre deia que la religió és l’opi del poble (original de Karl Marx) i estic completament d’acord amb ell.
Òbviament no puc estar 100% segura de res, però puc estar 99,9% segura d’un munt de coses, i això es suficient per prendre les decisions diàries de la meva vida.
Suposo que les persones atees com jo, han avaluat les possibilitats i han trobat que la existència de Déu és tan improbable que prefereixen viure les seves vides sense tot aquest llast que tota creença et força a carregar. Aquest llast és molt pesat perquè s’espera moltes coses de tu com ara que donis els teus diners i el teu temps a l’església i, a sobre, que canvis la teva ment.
Els creients senten la necessitat de demostrar que el seu Déu existeix (per a mi, això ja és sospitós) i els ateus no han de demostrar res a ningú.
Els creients han idealitzat el cristianisme, tots diuen ser honestos i humils, però els seus representants, mossens i bisbes, ens han demostrat el brut i malaltís que pot ser el cristià. Moltes atrocitats s’han comès en nom de Déu

Heu pensat mai com reaccionaria la gent si, avui en dia, apareixes un home anomenat Jesucrist dient que ha vingut a salvar el món? Evidentment, la gran majoria el taxaria de boig.
Aquí us deixo un diàleg- particularment el trobo divertit- del que podria ser aquest esdeveniment :
(Del blog “Reflexions d’un arqueòleg glamurós”)

- Hola benaventurat germà, saps qui soc?
- Ui, doncs amb aquesta melena, el tors musculós, la barbeta… no diguis més! Ets un hippie bohemi amb ganes de marxeta no?
- Soc Jesucrist
- Vaja, quina sort la meva! Un tio que se m’apropa i és un reprimit sexual! Però tu no t’havies mort ja?
- Soc una aparició! He vingut a convertir-te!
- A convertir-me? En qué? Espero que no sigui en vi, que ja m’han parlat de la teva fama alcohòlica! Diuen que per les venes et corre un Rioja de primera qualitat!
- No idiota! He vingut a convertir-te a la religió veritable!
- Ahajaj! Espera que m’ofego de riure! Religió a mi? Però tio! Que jo soc un arqueòleg prehistoriador, que sé perfectament que l’evolució es va produir per selecció natural, no per creació divina! Que us he enxampat! Que tot és un miserable negoci per folrar-vos a costa de les quatre iaies que temen la mort imminent !
- Si, però jo vaig ser una bona persona, si vens amb mi et salvaràs!
- A veure! Anem per pams! En primer lloc, difícilment sabrem mai que vas fer i que no realment, tenint en compte que els evangelis que formen la bíblia es van escriure quatre segles després de la teva mort i van passar pel filtre i la censura del poder del Imperi Romà! I a més, si realment existís el cel hi anirà Rita the Singer!! Tú et creus que jo em vull passar la resta de l’eternitat rodejat de beates, monges i freaks carrinclons que no han trencat mai un plat?? Prefereixo mil cops la luxúria infernal!! On vas a parar!
- Jo curaré la ceguesa de la teva ànima!
- Però tio, quin puto plasta! Segur que Moisés, Sidharta, Mahoma o Confuci no es feien tan pesats! Mira, de veritat, que perds el temps, jo no tinc salvació possible! He trencat tots els pecats capitals, follo amb tios, no compleixo els manaments, no em confesso, he votat a partits comunistes, no vaig a missa i… soc fan de Marilyn Manson!!
- Ets una ovella "descarriada", però encara ets a temps d’entrar al ramat i trobar el camí!
- Si, clar, ara em vindràs amb el “cuento” que els ateus no tenim ètica ni moral. Mira guapo, jo no necessito témer a cap càstig diví per actuar conforme a uns valors molt ferms, que comencen i acaben en mi, recollint les influències dels principis de la solidaritat internacional contra la pobresa i la marginació o la lluita per la igualtat de gènere, raça, sexe, classe o llengua. No crec en cap mísera caritat per netejar la meva consciència davant un capellà, sinó en la lluita constant i diària per un món més just i millor. Un món que, òbviament, és aquest, no un suposat paradís que mai ningú ha vist.
- Saps que? Tinc una crisi de fe!! Crec que he deixat de creure en mi mateix!

L’EMPREMTA D’UN PSIQUIÀTRIC (A PEGADA DUN PSIQUIÁTRICO)

En el meu viatge a Galícia i concretament en una visita al Monestir de Santo Estevo de Rivas de Sil – Nogueira de Ramuín- (Orense) no em va deixar indiferent la meravellosa exposició “A pegada dun psiquiátrico” d’un dels millors artistes de la Ribeira Sacra, en Florencio de Arborio.
Va ser un honor per a mi conèixer aquest personatge tan polifacètic que posseeix la col·lecció de rodes d’afilar més important d’arreu del món, és escultor i a més, va ser durant 35 anys terapeuta ocupacional del Psiquiàtric Cavaleiro Goás , en Toén (Orense).
“L’empremta d’un psiquiàtric” és una mostra de tot el que va viure en el centre i una immersió en el món de la bogeria i de la ment humana. Florencio, a través d’escultures fetes en bronze i fusta inspirades en els interns, imatges, frases d’ells, objectes personals i estris de l’hospital que ha anat recuperant al llarg dels anys, representa el menyspreu davant la malaltia, l’enuig dels malalts, la impotència i l’amor de les mares...
Vaig gaudir de la companyia del Sr. Arborio durant la meva visita, i sentia que les seves escultures –algunes esglaiadores- semblaven que tenien vida pròpia i cobraven més valor a mesura que m’explicava detalladament cadascuna d’elles quin sentit tenien, el perquè dels títols, així com infinitat d’anècdotes, històries humanes, a vegades tràgiques, que s’amagaven darrera de les seves obres, dels objectes i de les imatges de la sala.
La intenció del Sr. Arborio ,ha estat poder fer un homenatge als interns del psiquiàtric, doncs amb ells va compartir moltes hores de taller i, precisament en aquest espai, era on els malalts se sentien en total llibertat per parlar amb franquesa, on no hi havia diagnòstics i on les persones eren simplement persones i no malalts. Evidentment, un intent conscient d’abordar un tema tabú per a molts.
Hi ha quelcom que em va sorprendre molt i va ser el “Llibre de visites”. La majoria de visitants s’aturaven davant d’ell per deixar constància del seu pas escrivint les sensacions que els hi produïa . Vaig voler tafanejar alguns dels comentaris i vaig percebre una gran ignorància sobre el tema en qüestió i això em va decebre. Comentaris de mal gust ( evidentment, pocs) que feien referència a la salut mental i concretament a l’exposició. En cap moment, aquesta fereix la sensibilitat de ningú, doncs el tema és tractat amb tanta naturalitat i afectuositat que t’arriba molt a dins i t’adones de la transparència i sensibilitat de l’artista.

Em vaig quedar amb tres frases, molt interessants de l'exposició:
“Solo los cuerdos necesitan máscara” (Només els assenyats necessiten màscara) dita per un intern.
“No son todos los que están, ni están todos los que son” (No són tots els que estan, ni estan tots els que són) dita pel Sr. Arborio
i per últim una reflexió molt bonica del Sr. Arborio: "Les malalties psíquiques poden alterar la ment però deixen intacte el cor"
Tres frases per pensar!

Aquí us deixo un tastet de l'exposició:


Porta del psiquiàtric (un intern va enfonsar la porta en un brot psicòtic i l'artista va evocar aquest moment afegint un peu de bronze), al costat una màquina de electroshock.


Camisa de força i porta vella d'un pavelló abandonat on a l'hora de fer taller, els interns anaven enganxant claus antigues del psiquiàtric. El treball que comportava era relaxant per a molts.


Estàtues de bronze i fusta. La primera inspirada en la interna"Chaumeliña" la qual oferia plaers carnals desinteressadament i la segona "Doña Rosario" que sempre portava una vara per defendre's encara que era molt inofensiva.


Una mostra de les diferents pipes realitzades amb materials reciclats per l'intern anomenat "El Pipas" (el sobrenom és evident). Al costat una escultura de bronze i fusta representant l'amor de la mare envers al seu fill malalt.


Llit del psiquiàtric on podem observar la manta immobilitzadora utilitzada per la teràpia de "la cura del son". Al costat imatges dels interns emmarcades en finestres dels antics pavellons del centre.


Maletes dels interns i l'escultor Sr. Arborio


Estàtues de bruixes fetes amb bronze i fusta. La història de la Psiquiatria relaciona la bruixeria amb la bogeria. Les bruixes van ser perseguides per la seva conducta fora de lo normal.


Frases extretes dels interns del Psiquiàtric

Senyal que indica la direcció de l'antic psiquiàtric de Toén, actualment el centre porta el nom del Doctor Cabaleiro Goás.

GALICIA, UN BON SABOR DE BOCA...

He anat de vacances a Galícia. Han estat dos setmanes molt intenses on he pogut visitar la Costa da Morte, les Rias baixas i la Ribeira Sacra. De la Costa da Morte em va impressionar Finisterre per la seva posició geogràfica i les seves increïbles postes de sol, Lires amb la seva costa abrupta i salvatge, les seves platges desertes on vaig poder gaudir d’agradables passeigs, els nombrosos graners (hórreos), cases tradicionals de pedra i dones mantenint un equilibri envejable portant enormes cistells al cap sense cap mena de subjecció, A Coruña i la seva torre d’Hèrcules amb la sorprenent “rosa dels vents” com a fons. De les Rias Baixes, l’illot d’Areoso de sorra fina i blanca i aigües cristal·lines de color turquesa em va deixar bocabadada. Un plaer poder banyar-se en elles tot i que estaven congelades. L’illot te una part on creix vegetació i està rodejat d’escull a flor d’aigua. Tot un paradís natural! I, evidentment l’illa d’Arosa a 1,4 km d’aquest illot. Al caure la tarda, l’illa adquireix una bellesa molt singular i veure la posta de sol i els colors d’aquesta refractats a l’aigua des d’un penya-segat, és el millor regal pels nostres ulls. Baiona i el seu castell on la seva atalaia ofereix unes immillorables vistes panoràmiques de la ria. L’illa da Toxa amb la seva ermita revestida de petxines i unida per un enorme pont a la villa de O grove... També em va fascinar Vigo i la seva platja de Samil que té una zona de passeig impressionant amb jardins, zones esportives i piscines pels més petits (tot gratuït, és clar) , i on podem entreveure des de la ribera les illes Cies com a fons , Orense i les seves espectaculars termes públiques que son una visita obligada. Vaig poder gaudir de les aigües termals d’Outariz (hi ha varies) que, a més de tenir propietats curatives, són realment relaxants. Tot un luxe pels “Orensans”! i per descomptat Santiago i la seva catedral de pedra que la fa la més gran del món, envoltada per les seves quatre concorregudes i pintoresques places on hi pots trobar la gent més “variopinta”. L’ambient del pelegrinatge es viu a flor de pell i no et deixa indiferent. La Ribeira Sacra amb el seu impressionant canó del Sil que seria un “sacrilegi” no embarcar en un catamarà que t’endinsa pels llocs més recòndits del canó, i un sens fi de Monestirs (per això es diu “Ribera Sagrada”) que em van transportar, per moments, a l’edat mitjana quan els anacoretes es retiraven a l’oració. Poblets que semblen perduts i oblidats del món però amb un encant entendridor. Em va agradar molt Castro Caldelas, potser perquè quan vaig arribar era dia de mercat i hi havia un ambient molt festiu i peculiar a la vegada. Grans olles coent pop envaïen els carrers del poble i no em vaig poder estar de fer un tast d’aquest mol·lusc tan exquisit. Mmmm..... Galícia m’ha deixat un bon sabor de boca!