DE L’AMOR A L’ ODI...UN SOL PAS

La barreja d’amor i rebuig pot causar gran confusió i dolor. Per una banda, és possible que les persones segueixin estimant-se, encara que l’amor tingui tints d’egoisme i dependència. Per un altre costat, el ressentiment generat a causa de la sensació de pèrdua de llibertat produeix malestar, aversió i fins i tot odi cap a l’altre. 
De l’atracció s’arriba a l’enamorament i de l’enamorament s’arriba a l’amor i d’aquest hi ha un pas a l’odi.
La persona estimada es converteix en la persona odiada a causa d’una baixa tolerància a la  frustració. Es posa a algú en un pedestal – a vegades sense que l’altre ho mereixi- i llavors es decideix rebutjar-lo. Es descobreix que l’enamorat no compta amb totes les qualitats projectades i això pot causar un gran desengany. Les expectatives no complertes porten a una animadversió degut a la decepció que generen, de manera que el que abans s’acceptava sense major esforç ara és denegat inflexiblement.

Els sentiments van canviant d’acord amb el nostre estat d’ànim, humor i amb el dia a dia.
A vegades, sentim que el nostre temps ha estat perdut per haver-lo invertit en un altre, que no mereix tants pensaments per part nostre, tant dolor i tantes llàgrimes, però de sobte ens venen molts records, paraules boniques, moments d’alegria, moments tendres que hem viscut amb aquesta persona.
Així doncs, arribem a la conclusió de que tot en aquesta vida és temporal i passa per quelcom, tal com estimem, odiem.

Per últim, una frase que m’agrada molt:
L’amor i l’odi no són cecs, si no que estan cegats pel foc que porten dins
Friedrich Nietzsche

Heu arribat mai a odiar a una persona que heu estimat molt?

PENSA MALAMENT I ENCERTARÀS

Quina opinió teniu de la dita popular “Pensa malament i encertaràs”?
Com la majoria de dites, intenta ajudar-te en el difícil art de saber viure sàviament. Sorgeixen del saber popular i òbviament han estat persones molt dispars les que al llarg dels segles les han anat construint.
La que va fer “Pensa malament i encertaràs” devia de tenir una personalitat paranoide, és a dir que desconfiava sistemàticament de tothom.
La persona amb trastorn paranoide de la personalitat sempre veu en els altres a un possible enemic, interpreta les accions dels demés com deliberadament hostils cap a ella. Viu en alerta continua, amb els ulls i les orelles ben obertes, amb la mosca darrera l’orella. Té dubtes injustificades sobre la lleialtat dels seus amics o la fidelitat de la seva parella i els hi costa acceptar que s’equivoquen.
El paranoide viu en un infern, en el infern de la desconfiança.
Potser aquesta manera de ser, està condicionada per experiències negatives amb els demés. El qui més i el qui menys ha tingut a la seva vida algun “Judas” que l’ha traït i, es doni el cas de que a causa d’això li canviï la seva manera de ser i que generalitzi incrementant la seva desconfiança cap a tots. Evidentment, un a d’aprendre de l’experiència i no ser extremadament confiat.
Personalment, no sóc extremadament confiada amb la gent, no acostumo a explicar la meva vida de bones a primeres i miro d’intuir amb qui puc compartir els meus pensaments i sentiments. Si alguna vegada m’han traït, m’ha costat confiar amb aquesta persona però he acabat donant-li una segona oportunitat que no sempre ha estat encertada. Ni molt menys sóc malpensada però si que vaig amb cautela perquè com diu un proverbi àrab: 
“La primera vegada que m’enganyes, la culpa és teva; però la segona vegada, la culpa és meva”.

I vosaltres....sou extremadament confiats o pel contrari apliqueu la dita “Pensa malament i encertaràs”?

PRICASSO: PORTAR L’ART ENTRE CAMES

La forma en que realitza, l’australià Tim Patch, alies Pricasso, les seves pintures té quelcom particular doncs utilitza com a pinzell i creació de l’art, el més preat pel sexe masculí: el seu propi penis.
Potser no quedi a l’alçada dels grans genis de la pintura però s’ha de reconèixer que pintar amb el penis i les natges no deixa de ser estrany i sorprenent. L’art pot prendre moltes formes i Tim Patch té una forma interessant d’aplicar la pintura sobre el llenç.
Es veu que aquest extravagant artista va començar fent ceràmica i pintura i, més tard va descobrir que lo seu era fer retrats fent servir la seva verga i el seu darrera nu . Aquest últim el fa servir per pintar el fons dels retrats i descansar el seu "pinzell".
Fer-ne un, no li porta més de vint minuts i els més barat el ven a 50 dolars –uns 36 euros-.

Si voleu veure més de l'artista, la qualitat de les seves obres o concertar una cita perquè us faci un retrat, aquí us deixo la seva pàgina:

http://www.pricasso.com/

EN UN POBLE OPRIMIT

CONTRA LA CRISI, COMERÇOS ORIENTALS

Per tots és coneguda la gran proliferació de basars i supermercats orientals que cada dia més inunden les nostres ciutats. Venen casi de tot i a preus molt barats i això en temps de crisi és un negoci segur per ells. Podríem comptar amb els dits d’una mà la gent que no ha anat a comprar mai a un “xinu”.

Fa uns dies, vaig comprar un recarregador de piles, Silvan  - marca mira’m i no te fixis- a una botiga d’electrodomèstics; després,  vaig anar a un basar xinès per comprar un estri de cuina i just a l’entrada, vaig veure el mateix recarregador, que havia adquirit uns moments abans, cinc euros més barat. Jo havia pagat deu euros i això em va indignar bastant,  perquè era exactament el mateix producte - marca i grossària -.
Aquest estiu, visitant país vaig ensopegar amb una forta ruixada i va ser quan vaig entrar a una de les botiguetes de records del barri antic de San Sebastià per comprar-me un barret de pluja. Al cap d’una estona, passant per davant d’un basar xinès, quina va ser la meva sorpresa veure exposats a l’entrada barrets exactament iguals que el meu a un euro i mig. Tres euros i mig més barat!

Aquí ens estem perdent senyors! Com pot ser que els comerciants d’aquí tinguin els mateixos productes que els basars xinesos a preus desorbitants? Si volen competir amb ells hauran de respectar, almenys, la qualitat dels seus productes i no donar gat per llebre.
Molts botiguers es queixen de que les tendes orientals tenen molt èxit i els hi treuen clientela i el quid és que tenen de tot, a bon preu i són esclaus de la feina.
Els comerciants diuen que poden competir en servei, atenció i qualitat, però no amb els seus preus. Això no ho tinc tan clar perquè tot i que alguns dels productes dels basars xinesos són d’ínfima qualitat, he pogut comprovar
- com he explicat abans - que d’altres són completament iguals.
Una altre de les claus de l’èxit  i difícil de competir és l’horari dels supermercats orientals. La majoria obren els dies festius i, a diari, alguns romandran oberts fins les  22:30 hores incomplint els horaris comercials imposats per la llei; però per la gent és un bon recurs per fer les compres de última hora. - La llei permet només la llibertat d’horaris a les tendes d’alimentació amb una superfície inferior a 120 metres quadrats, sempre i quan no superin el màxim de dotze hores diàries -.

Que en penseu dels basars i supermercats xinesos?
Sou clients habituals d’aquests comerços?