dimecres, 22 de juliol del 2009

SUN GAZING O COM ALIMENTAR-SE AMB EL SOL



Fa uns dies, vaig anar al Parc Nacional d’Aigüestortes juntament amb la meva família i una amiga. Vam fer l’estada a un camping del mateix parc natural i l’endemà quan ens vam llevar per iniciar la ruta als estanys, em van sorprendre dos coses (a part del paradisíac entorn) : l’actitud i les paraules de la meva amiga. Tot somrient, em va dir que anava a saludar i mirar al sol durant una estona, descalça amb contacte amb la Mare Terra. A mi, també m’agrada veure els primers raigs de sol del matí però no amb la mateixa finalitat que em va explicar. Feia uns tres mesos que estava practicant el Sun Gazing i li estava escaient de meravella, el seu cos s’anava desintoxicant perquè cada cop tenia menys necessitat de menjar, se sentia més àgil i començava a tenir una millora a nivell mental. El que em deia em va causar impacte i vaig voler buscar informació sobre aquesta pràctica tan poc expandida i gens coneguda per molts.

El Sun Gazing és una practica molt antiga expandida arrel del món que consisteix en mirar al Sol d’una determinada manera. S’ha de fer les primeres hores del matí i les últimes del vespre. Es comença el primer dia mirant 10 segons i s’anirà afegint cada dia 10 segons més. Es farà descalç, de peu, sobre la terra, sense trepitjar ciment, pedra, herba del camp o jardí (l’herba absorbeix l’energia solar) . Es relaxen els muscles facials, els ulls, el cos i has de procurar desfer-te de la tensió i l’estrès. Ha d’haver una actitud d’entrega a l’energia del sol i convèncer-te de que aquesta pràctica t’ajudarà.

Si fem això durant 3 mesos seguits, es a dir si arribem a mirar al Sol durant 15 minuts, aconseguirem beneficis físics importants. La llum del Sol és com un làser beneficiós per la vista. A poc a poc els nostres defectes visuals s’aniran corregint.

Si seguim amb aquesta pràctica durant 6 mesos, es a dir mirant el Sol fins els 30 minuts experimentarem una important millora a nivell mental. Les pors i els pensaments negatius poc a poc desapareixeran. La majoria de les nostres dolences físiques s’originen degut als nostres pensaments. La llum del Sol fa que l’activitat mental es tranquil·litzi i comencem a pensar conscientment, inofensivament i amb claredat.

Si seguim fins els 9 mesos aconseguirem estar mirant al Sol durant 45 minuts seguits. Això és el màxim recomanable. Amb 45 minuts experimentarem millores espirituals. Millores en la nostre meditació i poc a poc i sense forçar arribarem a experimentar la manca de desig de menjar.

Si durant aquest procés el dia està ennuvolat, mirarem al Sol, el proper dia que en faci i ho farem allà on havíem deixat el compte.

Desprès dels 9 mesos, baixarem a 15 minuts diaris durant 1 any per arribar a aconseguir convertir-nos en un”Chip Solar”. Amb això aconseguirem menjar menys i reduir les respiracions per minut. Al consumir menys calories el cos millora en salut i es viu més temps.

Aquesta pràctica es realitza només durant un període de 270 dies, de forma regular o irregular. Un cop el cos s’ha convertit en un chip solar, llavors no es necessari seguir amb el Sun Gazing. No és una pràctica que es tingui que realitzar tota la vida. Si és fa durant 270 dies (111 hores) ja haurem completat la pràctica.

El Sun Gazing s’ha començat a difondre de la mà del mestre hindú Hira Ratan Manek que a l’any 1962 va començar a investigar sobre el tema i a l'any 1992 va començar a experimentar en si mateix sota estricta supervisió médica (es veu que els metges l’han estudiat en varies ocasions per períodes de 130, 211 i 411 dies i els seus informes mèdics estan en la seva web: www.solarhealing.com)

Hira ha estat 411 dies sense menjar, només a base d’aigua i sol. Ha dedicat la seva vida a ensenyar com el nostre cos pot aconseguir energia a través de altres fonts diferents del menjar. Ell assegura que qui ho practica els sentiments negatius disminueixen, les malalties cròniques i l’obsessió pel menjar desapareixen. Actualment, rarament ingereix menjà però, per no ferir els sentiments religiosos, quan visita algun temple només pren ofrenes que es diuen “prasad”.

Hira, viatja per tot el món (no fa gaire va venir a la Garrotxa). No cobra pels seus cursos i xerrades. Li pagues el bitllet i li assegures l’allotjament i ve a comunicar la seva saviesa. Ah! I no t’has de preocupar per les seves dietes, ja que no menja...

Per qui vulgui economitzar i seguir una dieta d’aprimament , depurativa i a la mateixa vegada energètica que millor que apuntar-se a aquesta pràctica mil·lenària. Que no tenim temps de fer Sun Gazing? Doncs, practiquem menys el TV Gazing i el PC Gazing...

Particularment, no dubto d’alguns dels beneficis que et pot aportar el Sun Gazing però no sóc simpatitzant de les pràctiques extremistes.

I vosaltres, que en penseu?



El mestre Hira Ratan Manek


dijous, 9 de juliol del 2009

FESTA, DIVERSIÓ I DISBAUXA A RITME DE DJEMBÉ

Una de les meves afeccions és tocar el Djembé. Aquest instrument de la família dels membranòfons és la meva debilitat des de fa uns anys i us puc assegurar que és completament terapèutic, desestressant, alleugera tensions i molt divertit.

El Djembé va néixer a l’antic imperi Mandinga (entre Mali i Guinea) i posteriorment va migrar a Senegal, Costa d’Ivori i Burkina Faso. Sempre m’ha atret tot el referent a Àfrica. La seva cultura, la gent, l’art i la seva música per això quan vaig veure que tenia l’oportunitat de integrar-me en un grup de percussió africana, no ho vaig dubtar ni un moment.

Actualment sóc membre d’un grup anomenat “Seneolot” (per motius que no venen al cas, l'any passat tocava amb “Semilla Negra”). Tan sols fa tres anys que toco aquest instrument i en aquest temps he tingut dos mestres inigualables. Podria dir moltes coses d’ells (perfeccionista, obstinat i inquiet un i més tolerant, flexible i assossegat l’altre), però vull destacar d'altres, molt importants per a mi, que tenen en comú.
Gràcies Rubén i Badou per la vostra perseverança, constància i dedicació incondicional. Per haver-nos sabut transmetre quelcom molt bonic: “Sentir i Gaudir de la percussió”

De tant en tant fem alguna actuació a Olot o rodalies: per les festes d’algun barri, Fira de les Entitats, Dinar multicultural de St. Roc, Jornada Senegalesa d’Olot, Festes del Tura...

Jo i la majoria d’integrants del grup estem aprenent, però guiats pel mestre actual, en Badou, intentem transmetre al públic una mica de la cultura africana amb ritmes (de festa i rituals) i cançons tradicionals del Senegal. Tot plegat, amb ganes de passar-ho bé.

Us deixo el programa de la "V ÉDICIÓ DE LA JORNADA SENEGALESA D'OLOT"

18 DE JULIOL 2009

A les 17 hores: Conferència “La immigració” a càrrec de Amadou Sam (Sala d’Actes de l’Hospici)

A les 18 hores: Inauguració de l’exposició fotogràfica i de materials del Senegal (Pati Hospici)

A les 18:30: Cercavila de Timbalers des de l’Hospici al Firal A les 19 hores: Actuació Castellera dels Xerrics d’Olot i ESPECTACLE DE PERCUSSIÓ I BALLS AMB MÚSICA TRADICIONAL SENEGALESA I OLOTINA A CÀRREC DEL GRUP “SENEOLOT” i amb la col·laboració de Timbalers del Nucli Antic i Timbalers del Pim Pam Pum

A les 20h: Sopar amb gastronomia senegalesa: fataya, bissap i dindiers.

Podeu adquirir el tiquet el mateix dia al Firal. Preu 2 euros.

Organitza: Associació de Senegalesos de la Garrotxa, amb la col·laboració de Timbalers del Nucli Antic, Timbalers del Pim Pam Pum foc i la colla castellera Xerrics d’Olot i el suport de
l’Ajuntament d’Olot

US HI ESPEREM!!



Festes del Tura ("Seneolot"), 09/2007 i Dinar multicultural ("Semilla negra"), 07/ 2008

dimarts, 16 de juny del 2009

QUIN MISTERI S’AMAGA DARRERA DEL NOM DEL VOSTRE BLOG?

Desprès de dissipar els meus dubtes de com us agrada un blog i el perquè i amb quina finalitat bloguejem, allà va una tercera si més no curiositat de perquè heu anomenat el blog de la manera que ho heu fet.

Quan vaig decidir endinsar-me en el món dels blogs tenia clar que seria més de tipus personal, temes que m’afectaven, preocupaven o interessaven. A l’hora d’elegir el nom, una tempesta de idees em van envair la ment, noms místics com ara Calantha: flors boniques, Zoe: vida, Uriana: el desconegut, Thea: Deessa de l’or, Shangri-La o Shambala: Paradís fictici dels mestres espirituals, perdut entre les muntanyes de Himalaia on regne la saviesa i els homes són immortals vivint en perfecta harmonia amb la natura, GAIA o Gea: Deessa grega de la terra i, d’altres de caire més irònic com Escampar la boira, Per llogar-hi cadires, Qui canta els seus mals espanta, T’ho dic o rebento...

Al final, em vaig decantar per la Deessa mare que personifica la terra.

El nom de GAIA sempre m’havia atret pel seu significat i vaig decidir que així es diria el meu blog. Altres raons, van ser que era un nom curt, llegible, pronunciable, fàcil de memoritzar i amb força.

Per un altre banda, el nom de GAIA no és representatiu del que generalment escric. Se que això, és un punt bastant bàsic a l’hora d’elegir un nom pel blog però, les raons abans mencionades em van convèncer més i acabar de decidir-me.

Sento decebre’s però el nom del meu blog, no amaga cap història fàntastica, ni cap misteri. Els noms místics, de Deus i Deesses sempre m’han atret tot i que sóc atea.

A vegades, el que determina que es llegeixi un blog o no és pel seu nom. Hi ha blogs molt bons però amb un títol que no t’inspira res. També hi ha blogs amb títols sensacionals però amb continguts que costen d’arribar al lector. He dit que m’agradaven els noms de Deesses però no m’agraden els blogs amb contingut místic i sóc conscient, que en el meu cas es pot caure en una mala interpretació. He après a no guiar-me pel nom. Visito als que tinc oportunitat de fer-ho i si no m’agraden, no torno i llestos

Blogs amb noms originals en n’hi ha molts. Alguns refracten el que escriuen, d’altres és una qüestió més personal (el seu nick, noms de fills...) i en n’hi ha que ni està vinculat amb el que escriuen o tan sols no significa res.

És el nom del blog el que et motiva llegir-lo?

Quin misteri s’amaga darrera del nom del vostre blog?

dimecres, 27 de maig del 2009

TURISME DE LA MORT DOLÇA O VIATGE SENSE RETORN

   Edifici clínica "Dignitas"

Temps enrere, em comentava un familiar meu resident a Suïssa que, per ell, una mort digna era que pugessis decidir com i quan morir. Han passat bastants anys des de que  li varen diagnosticar un càncer de pròstata però desprès d’un eficaç tractament, hores d’ara pot gaudir d’una bona qualitat de vida tot i que cada any s’ha de fer els controls pertinents.

Bé, dic tot això perquè, ell, sovint em parlava d’una clínica de Suïssa anomenada "Dignitas" especialitzada en el “suïcidi assistit”. El meu oncle, sempre deia que si mai arribés en una fase terminal, voldria decidir com i quan hauria de morir i no haver d’esperar la seva mort indignament en una habitació d’un hospital a base de morfina o ser una càrrega pels seus familiars.

La Clínica "Dignitas" es troba a Schwerzenbach, a pocs quilometres de Zurich i va ser fundada l’any 1988 per Ludwig Minelli (que per fortuna, per ell, no ha hagut d’utilitzar, fins a la data, el seu invent)

Dignitas, fins ara, ha ajudat a morir a unes 900 persones. Els requisits que demanen son majoria d’edat, demostrar que es pateix una malaltia incurable (física o mental), dolors insuportables o una discapacitat greu.

Moltes persones de diferents nacionalitats, atretes per la fama de Suïssa de ser un lloc en el que els estrangers poden posar fi a les seves vides sense que els molestin, venen a aquesta ciutat industrial tots els anys per ajeure’s en un llit d’un dels molts apartaments que disposa Dignitas i ingerir una dosis letal de “Pentobarbital de sodi” que desprès de transcorre cinc minuts els deixarà ben adormits i una hora desprès moriran. Quan hi ha mancança d’aquest barbitúric fan servir el gas de heli provocant una mort molt menys digne. El gas d’heli produeix una agonia de quasi una hora en que l’asfixia i convulsions s’apropien del desgraciat moribund. I em pregunto:  En el cas de l’heli on és la mort digna? 

Per un altre banda, el que ara pretén aquesta clínica és ampliar el negoci amb persones que no pateixen dolors, ni cap malaltia terminal. Dic negoci perquè cobra als seus pacients uns 4000 euros per la preparació al suïcidi assistit i 7000 euros en cas de fer-se càrrec de les obligacions familiars. Que passa? Que només la gent solvent te dret a una mort digna?

Poder elegir com i quan morir en casos terminals és un pas endavant. És important un bon equip de professionals que t’ajudin i assessorin en l’acompanyament a la mort. Un bon suport és definitiu quan decideixes donar aquest pas. Però on acaba l’ajuda i comença el negoci?

Dignitas és una organització sense ànim de lucre però tot i així degut al seu elevat cost no tothom es pot permetre fer “turisme de suïcides”.  

El Sr. Ludwig desprès de lluitar a favor de l’eutanàsia, ara vol defendre la mort de persones sanes dient: “Considero com meravellosa l’opció del suïcidi que les persones a diferencia dels animals tenim a la nostre disposició. És una possibilitat d’escapar d’una situació que no podem canviar”. Particularment, en aquests casos se’m fa difícil comprendre el “suïcidi assistit”. 

En el cas dels malalts terminals és diferent. Hi ha gent que no vol pati, que prefereix morir i que els doctors l’ajudin. El problema es que el qui escull el suïcidi i qui t’assisteix a ell es considerat un criminal. Penso que els éssers humans tenim dret a elegir morir sense patiment i no a viure com un objecte inanimat. La mort segueix sent un tabú, però afortunadament, les persones son cada cop més independents i no deixen que la religió reguli la seva vida.

A Suïssa hi ha cinc organitzacions de suïcidi assisstit però només "Dignitas" és l’únic grup que ofereix els seus serveis a ciutadans no residents a Suïssa.

A Suïssa, el “suïcidi assistit” i l’eutanàsia passiva són legals però l’eutanàsia activa és il·legal. Però quina diferència hi ha entre cada una d’elles? El “suïcidi assistit” és quan el metge prové al pacient amb els medis per acabar amb la seva vida però el metge no li administra. “L’eutanàsia passiva” és la retirada del tractament mèdic amb la intenció de causar la mort. “L’eutanàsia activa directa” és la sobredosis de calmants i somnífers per causar la mort i “l’eutanàsia activa indirecta és l’ingrés de pal·liatius al pacient, que pot provocar la mort.

El deixar o ajudar a morir a un ser estimat és un acte d’amor o un acte de covardia?

Creus en el dret a decidir la teva mort suposant no tinguessis cap malaltia terminal?

I en el cas de que tinguessis una malaltia terminal?

                                                               
                                                                     Pentobarbital de sodi

dijous, 21 de maig del 2009

PRESENTACIÓ BLOG

Juntament amb el blocaire Ginkgo he creat un blog de rellotges del món. Volem donar-vos a conèixer tota mena de rellotges que ens puguem trobar als espais públics (carrers, estacions, mercats, escoles...).
Per fer créixer aquest blog necessitem la vostra col·laboració: Envieu-nos fotografies de rellotges, i si pot ser del  lloc on pertanyen.

L'adreça del blog és: 
 

I si voleu fer aportacions les podeu enviar a :