EN UN POBLE OPRIMIT

CONTRA LA CRISI, COMERÇOS ORIENTALS

Per tots és coneguda la gran proliferació de basars i supermercats orientals que cada dia més inunden les nostres ciutats. Venen casi de tot i a preus molt barats i això en temps de crisi és un negoci segur per ells. Podríem comptar amb els dits d’una mà la gent que no ha anat a comprar mai a un “xinu”.

Fa uns dies, vaig comprar un recarregador de piles, Silvan  - marca mira’m i no te fixis- a una botiga d’electrodomèstics; després,  vaig anar a un basar xinès per comprar un estri de cuina i just a l’entrada, vaig veure el mateix recarregador, que havia adquirit uns moments abans, cinc euros més barat. Jo havia pagat deu euros i això em va indignar bastant,  perquè era exactament el mateix producte - marca i grossària -.
Aquest estiu, visitant país vaig ensopegar amb una forta ruixada i va ser quan vaig entrar a una de les botiguetes de records del barri antic de San Sebastià per comprar-me un barret de pluja. Al cap d’una estona, passant per davant d’un basar xinès, quina va ser la meva sorpresa veure exposats a l’entrada barrets exactament iguals que el meu a un euro i mig. Tres euros i mig més barat!

Aquí ens estem perdent senyors! Com pot ser que els comerciants d’aquí tinguin els mateixos productes que els basars xinesos a preus desorbitants? Si volen competir amb ells hauran de respectar, almenys, la qualitat dels seus productes i no donar gat per llebre.
Molts botiguers es queixen de que les tendes orientals tenen molt èxit i els hi treuen clientela i el quid és que tenen de tot, a bon preu i són esclaus de la feina.
Els comerciants diuen que poden competir en servei, atenció i qualitat, però no amb els seus preus. Això no ho tinc tan clar perquè tot i que alguns dels productes dels basars xinesos són d’ínfima qualitat, he pogut comprovar
- com he explicat abans - que d’altres són completament iguals.
Una altre de les claus de l’èxit  i difícil de competir és l’horari dels supermercats orientals. La majoria obren els dies festius i, a diari, alguns romandran oberts fins les  22:30 hores incomplint els horaris comercials imposats per la llei; però per la gent és un bon recurs per fer les compres de última hora. - La llei permet només la llibertat d’horaris a les tendes d’alimentació amb una superfície inferior a 120 metres quadrats, sempre i quan no superin el màxim de dotze hores diàries -.

Que en penseu dels basars i supermercats xinesos?
Sou clients habituals d’aquests comerços?

D’EUSKADI A IPARRALDE

La meva destinació era el País Basc francès -Iparralde- però els primers quatre dies la meva estada va ser a Guipúscoa fent una curta visita a Zarautz que té una de  les platges més llargues del Cantàbric i San Sebastià que em va agradar molt, tot i que plovia a bots i barrals i no vaig poder pujar al Mont Igueldo. Perdre’t pels carrerons del Barri antic proper a la Bahia de la Concha i assaborir els “montaditos” que t’ofereixen la infinitat de bars que et trobes a cada pas, és un delit.
De  Biscaia vaig visitar Ondàrroa, els paratges d’insomni  de les platges dunars  de Laga i Laida, les més boniques de Biscaia, Gernika, el Bosc pintat d’Oma de Kortézubi obra del pintor i escultor Agustín Ibarrola. Es veu que aquest artista va començar a pintar els troncs de més de 500 pins l’any 1983 i va acabar l’obra l’any 1991. El bosc és curiós de veure’l però, pel meu gust,  sense gaires pretensions.
Vaig visitar també Getxo i el seu pont Biscaia que l’uneix amb Portugalete. Realitzar el viatge amb el transbordador del pont estalvia a la gent un trajecte per carretera d’uns 20 km. Getxo és molt bonic però em va sorprendre la poca quantitat de turistes que havia en ple més d’agost. Bilbao i el seu museu Guggenheim on vaig poder gaudir de les magnifiques obres de Anish Kapoor, Robert Rauschenberg i Rousseau.
Vaig prosseguir el viatge cap a la regió d’Aquitània, visitant primer una part de la costa basca francesa San Jean de Luz i Biarritz. Dos ciutats precioses que em van enamorar. Posteriorment vaig anar cap al territori interior, a La Rhune, on un tren de cremallera et porta fins al cim i et regala unes de les més belles vistes que et pots imaginar. Les grutes d’estalagmites i estalactites de Sare també son dignes de veure. Uns dels més bonics pobles de França,  Ainhoa, Espelette i St. Jean Pied de Port que conserva el seu sabor medieval barrejat amb el cosmopolitisme modern del turisme. Una zona que em va semblar espectacular va ser el port de muntanya Col d’Iraty fins a Larrau. A prop d’aquest poble pots accedir al pont de passarel·la de Holzarte, un pont de fusta sospès a 150 metres del riu  i, seguint el camí cap a Iraty a les impressionants gorges de Kakuetta en el terme de Saint Engrace. Un recorregut de tres hores esclatant de bellesa salvatge.
Un altre poble pintoresc és Cambó les Bains amb les seves espectaculars i gens assequibles termes. No vaig gaudir d’elles però si dels fabulosos jardins que envolten el centre termal. A Bidarray vaig tenir l’oportunitat de fer rafting al riu Nive. Una mica de fortes emocions sempre va bé.
A la tornada, moguda per la curiositat vaig fer una parada a Lourdes, la segona ciutat més visitada de França –la primera és París-. Realment, em va causar impacte la fe de tants peregrins que venen arreu del món.

LA PREOCUPACIÓ DE CAURE BÉ O MALAMENT

Sovint, després de conversar un parell de minuts (a vegades no calen ni dos segons) amb algú que acabo de conèixer arribo a la conclusió de que aquesta persona té quelcom que no  m’agrada sense saber el motiu.
La meva percepció, a vegades, ha estat equivocada perquè persones que de bones a primera m’han caigut malament després han arribat a ser grans amigues.
Em fixo, sobretot, en el llenguatge no verbal és a dir, els gestos, postures, mirades, expressió i aparença. Això fa que una persona acabi caient-me malament o bé en un primer contacte.
La informació no verbal d’una persona em diu moltes coses: la manera  de vestir, si es apocada, convencional, tímida, sosa, extravertida, simpàtica, el seu olor corporal.... Tot això m’aporta més que la part verbal.
Penso que, la gent que cau malament, a més de causar una mala impressió acostuma a ser poc hàbil socialment. Per exemple cau malament les persones que de bones a primeres comencen a explicar la seva vida privada o els seus problemes, les que tafanegen o critiquen a terceres persones, les que parlen de sí mateixes, les que són excessivament simpàtiques i apegaloses, les que fan moltes bromes pesades, les indiscretes, les que parlen tota l’estona sense deixar fer-ho als demés, les que pretenen tenir sempre la raó, les que és creuen superiors a la resta, les persones que són en tot negatives, les intolerants.... però per sort aquests defectes es poden intentar corregir.
Per un altre banda, hi ha les persones que d’entrada cauen sempre bé. Hi ha gent que té un encant natural, intrínsec, que fa que els que estan al seu voltant se sentin a gust perquè són alegres, simpàtiques, positives, educades, tolerants  i saben escoltar.
Penso que les persones atractives tenen ja una part important guanyada perquè la primera impressió que causen acostuma a ser bona, encara que després ens adonem de que és una estúpida. Que caigui millor, d’entrada, una persona atractiva és un instint bàsic. Està provat que un nounat  riurà i es passarà més estona observant una cara bonica amb una expressió amable que una cara que no  li resulti agradable.

Quins factors són importants per vosaltres perquè una persona us caigui bé d’entrada?
Us preocupa caure bé o malament a els altres?

SANT MIQUEL DEL FAI, UN GAUDI DE LUXE

Aquest passat cap de setmana vaig poder gaudir del incomparable paisatge de Sant  Miquel del Fai. Un d'aquests regals que ens obsequia la natura on l'aigua és la protagonista. Els rius Rossinyol i Tenes han anat esculpint en la roca, any rere any, segle rere segle boniques grutes, petits llacs i estanys i pintoresques cascades.

Recordo que, en la meva infància era una excursió "típica i obligada" familiar i escolar. Ja han passat molts anys des de llavors i tenia ganes de tornar a reviure moments inobidables de la meva infantesa.

Sant Miquel del Fai és un d'aquests llocs que sembla impossible trobar a prop d'una gran ciutat com Barcelona. Un monestir el qual els seus orígens daten de l'any 997 i emmarcat en un paisatge rocós fascinant.

Hi ha quelcom però, que em va sobtar i és el preu de l'entrada: 8 euros li costa a una persona recórrer els fantàstics paratges de Sant Miquel del Fai. Un preu bastant car tot i que, en part, comprenc que si es vol conservar en bon estat el nostre patrimoni s'hagi de pagar una entrada.
Sant Miquel del Fai és un terreny privat i el seu propietari -espai natural de Sant Miquel del Fai, S.L.- està en el seu dret de posar el preu que vulgui per entrar, però penso que 8 euros per poder gaudir de la natura i la muntanya és excessiu.

Els diumenges sol haver activitats per la mainada, només cal mirar la pàgina web:

http://www.santmiqueldelfai.cat/

Un bon lloc per passar-lo amb família, sol o amb amics. 100% recomanable!
Evidentment, un gaudi de luxe...