ET FA PUDOR L'ALÈ....? I QUÈ!

No fa gaire, una odontòloga ha analitzat l’expedient clínic de la boca  del dictador nazi Adolf Hitler i ha revelat que patia una forta halitosi que deixava tombat a més d’un. L’Eva Braun, companya inseparable del Führer, patiria també de mal alè? La gran passió que sentia ella per ell, em fa pensar que compartien tal patologia perquè si no com s’entén que estimés tant a un home que, a part de ser el que més odi ha inspirat a la humanitat, tingués tanta bravada bucal?

L’altre dia vaig conèixer a dues persones de les que he tret les meves teories sobre tal estudi del comportament humà:
Una d’elles era un noi força agradable al que la vida conservi molts anys, però que el conservi lluny, si us plau. No ho dic perquè hagi estat una tràgica experiència conèixer-lo  si no perquè es feia notar a més d’un metre de distància. Evidentment, l’home, podia marcar el territori amb tan sols obrir la boca.
L’altre persona era la seva xicota, una noia simpàtica i atractiva. Em vaig preguntar quines grans qualitats personals deurien adornar al seu company perque  la noia cregués compensat suportar els fètids petons d’ell.
Aquesta pregunta me la vaig contestar ràpid quan la noia em va saludar amb dos petons. Llavors vaig entendre que ell, no era l’únic d’aquesta parella que posava tristes a les margarides amb només bufar-les. Ella, també patia d’halitosi. 

De sobte, vaig concloure dues coses: Una, que existia la possibilitat de que aquesta patologia fos contagiosa i dos que una parella que comparteix tal defecte estava destinada a tenir èxit en la seva vida conjugal. Cap dels dos, podia retreure a l’altre, allò del que ells mateixos són els principals exponents.

Si el que voleu és tenir èxit amb la vostre parella, busqueu a la persona que tingui els defectes més semblants a vosaltres i sino és possible, al menys que siguin compatibles.

Tenir mal alè o no, pot determinar, en gran part, el rumb de les nostres vides.

L'ADOPCIÓ HOMOPARENTAL: ON REGNA L'AMOR RESTEN LES LLEIS

Fa temps, discutint amb uns amics, vaig mantenir una llarga dissertació sobre si s’hauria de permetre als homosexuals adoptar nens i criar-los com fills propis. Per una banda, ambdós podrien donar-li l’estima suficient a un nen, però per altre, transgredíem el concepte de pare i mare, amb tot el que això pot comportar.  N’hi havia que, tot i que eren persones molt obertes i evolucionades que acceptaven l’homosexualitat, estaven a favor de l’adopció per part de parelles de lesbianes, però no per part de gais (suposo pel que significa l’instint maternal).

El principal ingredient per què les persones cresquem sanes i integrades, és haver-nos sentit estimats, acceptades i valorades i, tot això ho dona l’amor.

Personalment, crec que un dels problemes més greus que pot afectar a un nen adoptat per pares homosexuals és la burla respecte als seus companys, però és més un problema de com s’educa als nens que de l’adopció en si. També es riuen dels obesos, dels que porten ulleres i, ja no en parlem de les malformacions, així que, òbviament, el problema no és de la causa que provoca la burla, si no de l’educació dels nens.

Hi ha gent que pensa que aquests nens seran orientats cap a uns valors d’un col·lectiu minoritari aïllant-lo de la societat però partint d’aquesta afirmació no s’hauria de permetre cap tipus de col·lectiu minoritari tant religiós, polític o cultural.

En els últims anys s’ha canviat el concepte tradicional de la família i penso que és tremendament just que els gais i lesbianes tinguin dret a adoptar nens que necessitin d’una família i puguin educar-los sense que això signifiqui renunciar a la seva opció sexual i viure en el celibat o en la mentida.

Suposo que la societat anirà avançant amb major o menor tolerància, més lent o més ràpidament cap a una major integració i una menor discriminació. Evidentment, hi ha perjudicis i seguiran existint perquè sempre hi haurà sectors més o menys reaccionaris als canvis.

I com va dir Platón: “On regna l’amor resten les lleis”

Estàs a favor de l’adopció homoparental?

Serien altres formes d'entendre la família?

Creus que estaríem condicionant l’educació del nen adoptat cap a una ambigüitat sexual o cap a uns valors d’un col·lectiu minoritari, aïllant-lo de la societat?

Penses que un nen adoptat per pares gais o mares lesbianes poden ser víctimes de burles i discriminació per part dels seus companys d’escola?

UN SALUDABLE GRAU DE VIOLÈNCIA, POT SER UN ALLIBERAMENT DE LES NOSTRES TENSIONS?

Moltes de les grans obres mestres del cine, amb el temps, perden l’impacte inicial. Existeixen excepcions com “El ciudadano” de Orson Welles, “Cabaret” de Bob Fosse o la pel·lícula “La naranja mecánica” d’Stanley Kubrick, un clàssic increïblement modern que va tenir un impacte social molt fort ja que  va escandalitzar per complet a la crítica i a la societat en general.
Quan  la vaig mirar per primera vegada em va impressionar en tots els sentits , però també  recordo persones  que es van sentir molestes per la cruesa de les imatges que apareixien, tot i que aquestes es donen també a la vida real i amb la mateixa intensitat emotiva amb la que les ha plasmat el director. La representació que fa de la realitat és molt encertada. Ens presenta temes amorals tan vells però negats  com ara l’homosexualitat, l’assassinat,  la violència, la destrucció de regles , el enfonsament de la unitat familiar, el maltractament psicològic i físic...
La pel·lícula també ens deixa veure fins quin punt la societat ens controla a través de l’èxit, del fracàs social, del consum, del premi o del treball.

Per qui no l’hagi vist li faig cinc cèntims: 
La pel·lícula tracta d’un adolescent, Àlex,  amb passatemps molt definits com ara sortir amb la seva colla, una banda d’inadaptats socials; colpejar avis, violar a dones, destruir coses i escoltar Beethoven ja que se sent molt identificat amb ell (el músic va ser una persona irascible amb trastorn bipolar). Àlex és detingut i davant la perspectiva de passar  molts anys tancat a la presó, se sotmet voluntàriament a  un innovador i estrany experiment promogut pel Govern. D’aquesta manera, aquest, tractarà d’inserir-lo a la societat i anul·lar dràsticament qualsevol indici de conducta antisocial. L’assaig consisteix en emmordassar-lo a una cadira i connectar-li un dispositiu que l’impedeix tancar els ulls, davant d’una pantalla on es projecten imatges atroces d’interminable duració.
Aquest particular mètode de rehabilitació, el converteix en un cadell mullat incapaç de maltractar al proïsme. Queda sense voluntat i el seu cos, un cop ensinistrat, es revela davant la mera idea de protagonitzar qualsevol tipus de violència o activitat sexual. Per més inri, la seva amada novena simfonia de Beethoven ha estat inclosa per casualitat en les sessions d’ensinistrament, i ara no pot escoltar-la sense experimentar dolors, nàusees i unes ganes infinites de morir.

La pel·lícula que és una obra magistral i m’ha agradat fer-ne un recordatori. En ella, un munt de sentiments negatius envolten al protagonista i concretament de “l’enuig” volia parlar-ne
“L’enuig” és un sentiment que està bastant present en qualsevol àmbit sigui a la feina, família, blogosfera...

En el film es mostra com  les possibilitats i limitacions del ser humà estan més a prop de la realitat del que sembla perquè, qualsevol de nosaltres ens podem convertir en violents en moments puntuals, només necessitem un motiu. 
Està demostrat que les persones que no expressen obertament el seu “enuig” tenen el doble de risc de patir un infart. Hi ha una forta relació entre la ira reprimida i les malalties del cor. Sentir una enrabiada, dir que un la sent i parlar d’aquest sentiment és saludable i necessari a la mesura de que es reconegui que és part d’un mateix, i s’eviti tornar amb la mateixa moneda a qui et va produir aquest “enuig”.
Però que ens fa ser violents? On està el límit de el permissible? En tot món, un saludable grau de violència, al menys verbal, es fa necessària per  alliberar la nostre ment de les tensions diàries. Una discussió a temps o una veu més alta que altra, de tant en tant, ajuda a evitar explosions incontrolades de violència destructiva.
Ep! I amb això no vull dir que el millor pel cor és tenir “atacs d’ira” per manejar conflictes!
A la fi, el ser humà ha de trobar l’equilibri necessari entre el respecte absolut cap a altres i l’enteniment.

Creus que és més important el benestar de la societat o la llibertat de cada individu d’elegir el seu propi destí?
Creus que és raonable modificar una conducta, que és desadaptada socialment, a través d’un sistema de reforçament i càstig?
Penses que hem de ser sempre políticament correctes o pel contrari un punt d’enuig ens ajuda  a desfogar-nos de les tensions diàries?

L'AUTOEROTISME FEMENÍ, UN TABÚ QUE ENCARA PERDURA?

Recordo que a l’adolescència els nois no tenien masses problemes d’índole moral a l’hora de comentar les “seves proeses manuals” davant d’un grup d’amics. Les noies ho tenien més difícil (i encara ara) doncs la sexualitat femenina casi mai ha estat ben acceptada. A Espanya, desprès de 40 anys de franquisme on  l’església dirigia la moral dels ciutadans, les dones foren éssers “asexuats”.
Els nois no se sentien pecadors  d’aquestes freqüents impulsos sexuals i, com veien que el qui més i el qui menys s’alleugerava i era una falta voluntària  compartida, causava menys culpabilitat.
Parlar de “masturbació” encara ara és un repta per elles doncs, en alguns àmbits, segueix sent una paraula tabú. Durant segles, els impulsos sexuals de les dones han estat renegats al silenci i a la soledat. No en parlaven amb cap dels dos gèneres perquè la censura de la “masturbació” no només ha estat part dels sectors de la salut, si no també de la religió. L’any 1976 el Vaticà, va declarar la masturbació com un acte greument desordenat i antinatural i és per això que moltes persones (la majoria dones) la practicaven sota sentiments d’ansietat i culpa.

Les adolescents d’avui en dia, encara segueixen sense haver-se lliurat per complet de la moral restrictiva que van viure les seves mares (i no parlem de les àvies), al menys en el referent a la “masturbació”. Mentre ells viuen l’autoerotisme amb total naturalitat per elles la “masturbació” segueix sent una pràctica clandestina que freqüentment sol generar sentiments de vergonya o culpa.

La millor fórmula perquè les adolescents visquin una sexualitat satisfactòria és generar entre les noies una actitud d’acceptació davant la masturbació perquè puguin viure-la sense complexes, al igual que els nois.

Els tallers de sexualitat, xerrades, campanyes... intenten que es porti a terme aquests objectius. Així doncs, perquè el passat mes de novembre,  els mitjans de comunicació van  muntar una revolta davant la Campanya  “el placer está en tus manos”  posada en marxa pel Consell de la Joventut i el Institut de la Dona de la Junta d’Extremadura el mes d’octubre? 
La iniciativa, dirigida a adolescents d’entre 14 i 17 anys, inclou entre els seus continguts l’autoexploració sexual, el descobriment del plaer, els falses mites  i falsedats que circulen en les colles de nois i noies joves, etc.,  quelcom necessari per portar una vida sexual sana.
Els atacs que ha rebut aquesta campanya per part  de la premsa, ràdio, periodistes i gent vària (de la societat conservadora, la majoria de sexe masculí i dones reprimides ) han estat (al meu parer) desproporcionats . Han ridiculitzat la campanya dient que ells van aprendre sols i que estan malgastant els diners. Però, que passa? Potser és que aquesta gent se sent incomoda i té por davant la sexualitat femenina?

Finalment, m’agradaria dir que totes les dones som diferents unes de les altres, en el que respecta a les apetències sexuals; per tant, practicar el “autoerotisme” responent a dites necessitats, és considerat tan correcte com també no fer-ho i és que en el sexe com en altres aspectes de la vida, les persones no deuen de fer res que en realitat no desitgin.
 Per un altre banda, conèixer el mateix cos d’un, com són les seves reaccions i la classe de vivències eròtiques que necessita per estimular-se és una de les grans avantatges per una trobada sexual amb la parella.

Creus que són necessàries iniciatives com aquesta?
Penseu que encara existeix un tabú entre les dones a l’hora de parlar de la masturbació?
Creus que les dones realitzen menys la masturbació que els homes o pel contrari la practiquen per igual, però els hi costa més verbalitzar que gaudeixen de tal opció sexual?

EL SIGNIFICAT DE LA MIRADA

La veu dels silencis ve donada per allò que no és diu però s’expressa d’altres formes, a través del llenguatge del cos, dels gestos, de la “mirada”.
Segons estudis realitzats el 55% d’una comunicació és realitzada a través del llenguatge corporal.
Un cop iniciada una conversació podem obtenir molta informació del nostre interlocutor si prestem atenció al llenguatge del seu cos i un dels més significatius (al meu parer) és la “mirada”.

Qui no ha sentit mai expressions com: “Hi ha mirades que maten”, “Té una mirada de gel”, “M’abrasava amb la seva mirada”, “Una mirada val més que mil paraules”, “El primer petó no es dona amb els llavis si no amb la mirada”, “Qui no comprengui una mirada, tampoc comprendrà una llarga explicació”... Des de sempre la “mirada” ha posseït un caràcter misteriós però, tanmateix, també ens permet formar-nos una primera impressió quan coneixem algú.

Personalment, m’agrada que el meu interlocutor em miri directament als ulls quan parlo, doncs em demostra interès i atenció però, que em miri de forma extrema, amb una mirada fixa hostil i dominant ho podria interpretar com una actitud desafiant.  Penso que el temps que manté una persona la seva mirada ens pot donar alguna pista de la seva personalitat. Les persones insegures la mantenen menys o quan és parla de temes personals també, molts de nosaltres, tendim a disminuir el contacte visual.
Quan escoltem és més fàcil mirar als ulls de qui ens parla però, quan som nosaltres qui prenem la paraula ens costa més aguantar la mirada.
Hi ha quelcom que em costa de fer: parlar amb algú que porti ulleres de sol fosques, doncs me impedeix l’accés a una font important de informació. Em dona la sensació de fredor, distanciament, inaccessibilitat, reserva, inseguretat o refusament a entaular una conversa.
Hi ha una altre cosa que em treu de polleguera: la ignorància visual (un error molt comú) en una conversa de més de dos persones. L’orador només mira a una sola persona  i l’ignorat és mostra incòmode davant de tal situació. En aquest cas, a l’orador el tatxaria de mal educat  i falta de tacte.

La mirada parla i a vegades ens delata.
La mirada és sincera i poques vegades ens enganya.

Acostumeu a mirar al vostre interlocutor mentre parleu?
Us desagrada que no us mirin als ulls mentre l’altre parla?
Us sentiu incòmodes si en un grup de més de dos persones sou ignorats visualment per l’orador?
Us sentiu còmodes parlen amb algú que porti ulleres de sol fosques?
Sous capaços d’intimidar a algú amb la vostre mirada?