FALLES DE VALÈNCIA : UNA FESTA MÀGICA

Aquest cap de setmana he pogut fer una petita escapada a València en motiu de les Falles. Tan sols vaig poder gaudir dos dies (la feina no m’ho ha permès més) d’aquesta festa on el foc, les “mascletás” i la música donen la benvinguda a la primavera. Tot un desplegament de colors d’immensos ninots grans i petits que adornen els carrers i places de València.
Durant quatre dies i quatre nits, al voltant de 375 falles grans han restat plantades  en nombrosos llocs de la ciutat i unes tantes més en altres localitats de la zona.
Les Falles mostren aspectes de la societat, la política i la vida quotidiana des de un punt de vista crític i burleta. Les principals poden arribar als 20 metres d’alçada i realment són espectaculars.
Cap al vespre, quan milions de bombetes de colors guarneixen els carrers, els focs artificials encenen la nit i les falles s’il·luminen, és quan t’adones de la màgia de la festa.
Encara que no vaig poder presenciar tots els actes, la  “ofrena” a la Verge dels Desemparats i la “cremá” de les falles és el que em va impressionar més.
L’art efímer de les Falles només es pot gaudir durant quatre dies i la nit del 19 de març tots els monuments son pastura de les flames clausurant la festa i quedant en el record per començar un altre any “fallero”
És inexplicable la sensació que produeix al veure cremar els ninots. T’envaeix una gran tristor però al mateix moment també comprens el seu significat. Pels valencians és la tristesa pel que s’acaba i l’alegria per tornar a començar un nou cicle.
Per una altra banda, tot i que la construcció de les falles donen treball a molta gent, no penseu que hi ha una important despesa de diners?
Em pregunto si és més rentable la infinitat de turistes que venen o és més costós la construcció de les falles?

"UNA EDUCACIÓN"

“Una educación”, és una de les millors pel·lícules que he vist últimament.
La interpretació de cadascun dels seus personatges és magistral i si bé Carey  Mulligan és qui destaca per sobre de tots, la resta que  l’acompanyen fan també un paper immillorable. Alfred Molina, indubtablement és el millor treball masculí d’aquesta cinta.
La trama de la pel·lícula ens dona a entendre que les decisions que es prenen marquen el camí d’una persona i a vegades equivocar-se pot ser de gran ajuda. Una història que commou a l’espectador i delecta els sentits del públic més exigent.
La música és preciosa i el treball de direcció és molt bo.
Un film realitzat amb una gran delicadesa visual, interpretativa i dramàtica .
Una bella pel·lícula que s’ha d’experimentar i gaudir.

ABBOZZI: UNA MÀGIA DIFERENT

Sovint m’agrada anar a Barcelona, passejar per les Rambles i perdre’m pels carrerons que envolten aquesta, anar al teatre, a algun concert, exposicions...  però aquest divendres buscava quelcom distint, quelcom que em fes passar una bona estona rient, que m’esbalaïes i poder desconnectar. Les oportunitats d’esdeveniments que et brinda Barcelona  és inesgotable. Desprès de mirar varies opcions, finalment em vaig decantar per un espectacle de màgia diferent: “La noche Abbozzi”.

La veritat, és que pintava bé i era precisament el que buscava.

“La noche Abbozzi” l’estan representant actualment al Teatreneu de Barcelona, un dels bastants teatres alternatius que proliferen a Barcelona, concretament en el cor de Gràcia, al costat de la Plaça de la Revolució. Per accedir al teatre, has de passar per un ampli espai (sala Cafè Teatre) on pots aprofitar per menjar quelcom lleuger o prendre una copa. Un lloc únic on es respira l’ambient de teatre i el pas de tants i tants artistes.

La Companyia Abbozzi neix l’any 2006 i està formada per tres ex alumnes del Institut del Teatre de Barcelona.

A l’any 2008 van obtenir el premi Nacional de Màgia

Els joves actors, Antonio Díaz i Juanan Martínez s’entregan al públic d’una manera especial i això fa que en cap moment l’espectacle decaigui perquè més enllà de les il·lusions del mag, la màgia resideix en el talent dels artistes. L’espectacle consisteix en una barreja de monòlegs, màgia, música, humor i improvisació on no hi manquen els somnis, la poesia, el ball, l’amor, les casualitats i  l’absurd.

Una comèdia visual poc convencional que t’endinsa en un món fantàstic ple de sorpreses.

Recomanable 100%!!!!!

Aquí us deixo un tast, tot i que no és el mateix espectacle que vaig veure és bastant similar.
 

ET FA PUDOR L'ALÈ....? I QUÈ!

No fa gaire, una odontòloga ha analitzat l’expedient clínic de la boca  del dictador nazi Adolf Hitler i ha revelat que patia una forta halitosi que deixava tombat a més d’un. L’Eva Braun, companya inseparable del Führer, patiria també de mal alè? La gran passió que sentia ella per ell, em fa pensar que compartien tal patologia perquè si no com s’entén que estimés tant a un home que, a part de ser el que més odi ha inspirat a la humanitat, tingués tanta bravada bucal?

L’altre dia vaig conèixer a dues persones de les que he tret les meves teories sobre tal estudi del comportament humà:
Una d’elles era un noi força agradable al que la vida conservi molts anys, però que el conservi lluny, si us plau. No ho dic perquè hagi estat una tràgica experiència conèixer-lo  si no perquè es feia notar a més d’un metre de distància. Evidentment, l’home, podia marcar el territori amb tan sols obrir la boca.
L’altre persona era la seva xicota, una noia simpàtica i atractiva. Em vaig preguntar quines grans qualitats personals deurien adornar al seu company perque  la noia cregués compensat suportar els fètids petons d’ell.
Aquesta pregunta me la vaig contestar ràpid quan la noia em va saludar amb dos petons. Llavors vaig entendre que ell, no era l’únic d’aquesta parella que posava tristes a les margarides amb només bufar-les. Ella, també patia d’halitosi. 

De sobte, vaig concloure dues coses: Una, que existia la possibilitat de que aquesta patologia fos contagiosa i dos que una parella que comparteix tal defecte estava destinada a tenir èxit en la seva vida conjugal. Cap dels dos, podia retreure a l’altre, allò del que ells mateixos són els principals exponents.

Si el que voleu és tenir èxit amb la vostre parella, busqueu a la persona que tingui els defectes més semblants a vosaltres i sino és possible, al menys que siguin compatibles.

Tenir mal alè o no, pot determinar, en gran part, el rumb de les nostres vides.

L'ADOPCIÓ HOMOPARENTAL: ON REGNA L'AMOR RESTEN LES LLEIS

Fa temps, discutint amb uns amics, vaig mantenir una llarga dissertació sobre si s’hauria de permetre als homosexuals adoptar nens i criar-los com fills propis. Per una banda, ambdós podrien donar-li l’estima suficient a un nen, però per altre, transgredíem el concepte de pare i mare, amb tot el que això pot comportar.  N’hi havia que, tot i que eren persones molt obertes i evolucionades que acceptaven l’homosexualitat, estaven a favor de l’adopció per part de parelles de lesbianes, però no per part de gais (suposo pel que significa l’instint maternal).

El principal ingredient per què les persones cresquem sanes i integrades, és haver-nos sentit estimats, acceptades i valorades i, tot això ho dona l’amor.

Personalment, crec que un dels problemes més greus que pot afectar a un nen adoptat per pares homosexuals és la burla respecte als seus companys, però és més un problema de com s’educa als nens que de l’adopció en si. També es riuen dels obesos, dels que porten ulleres i, ja no en parlem de les malformacions, així que, òbviament, el problema no és de la causa que provoca la burla, si no de l’educació dels nens.

Hi ha gent que pensa que aquests nens seran orientats cap a uns valors d’un col·lectiu minoritari aïllant-lo de la societat però partint d’aquesta afirmació no s’hauria de permetre cap tipus de col·lectiu minoritari tant religiós, polític o cultural.

En els últims anys s’ha canviat el concepte tradicional de la família i penso que és tremendament just que els gais i lesbianes tinguin dret a adoptar nens que necessitin d’una família i puguin educar-los sense que això signifiqui renunciar a la seva opció sexual i viure en el celibat o en la mentida.

Suposo que la societat anirà avançant amb major o menor tolerància, més lent o més ràpidament cap a una major integració i una menor discriminació. Evidentment, hi ha perjudicis i seguiran existint perquè sempre hi haurà sectors més o menys reaccionaris als canvis.

I com va dir Platón: “On regna l’amor resten les lleis”

Estàs a favor de l’adopció homoparental?

Serien altres formes d'entendre la família?

Creus que estaríem condicionant l’educació del nen adoptat cap a una ambigüitat sexual o cap a uns valors d’un col·lectiu minoritari, aïllant-lo de la societat?

Penses que un nen adoptat per pares gais o mares lesbianes poden ser víctimes de burles i discriminació per part dels seus companys d’escola?