ELS GRAFFITERS, ARTISTES URBANS O BANDES VANDÀLIQUES?

El graffiti va començar a finals dels anys 60 quan un missatger adolescent d’origen grec, anomenat Demitrius va posar el seu “motiu” al costat del número del carrer on vivia (TAKI 183).
Demitrius viatjava constantment en el metro d’un lloc a l’altre de la ciutat de Manhattan i en el trajecte estampava el seu tag –firma- en tots els llocs, a dins i fora del vagó. Ell no ho considerava dolent i en una entrevista que se li va fer en el New York Times va respondre: “Simplement és quelcom que he de fer. Treballo, pago els meus impostos i no faig mal a ningú”. Aquests actes el van convertir en un heroi i d’aquesta feta, es va encetar un dels últims moviments artístics i culturals del segle XX.
A partir dels anys 80 comença l’expansió a la costa oest dels E.E.U.U., a Europa i arreu del món.

TAKI 183 a finals dels anys 60

A Barcelona, l’art urbà el podem trobar en diferents llocs –des de zones molt cèntriques fins a llocs perifèrics, des de parets fins a les persianes dels locals-  i és que el carrer necessita expressar-se, canviar, respirar i reinventar-se a cada instant i així ho fa però no sempre en la direcció adequada. Per desgràcia, a vegades, l’art dels graffiteros es veu pertorbat per altres  que només es dediquen a embrutar la ciutat amb pintades o tags –firma o acrònim d’una persona- ordinaris i mancats d’art en cases, pilars de ponts, monuments, lavabos públics...

TAGS en lavabos públics

Personalment, m’agraden els graffitis i prefereixo veure un bon mural graffiteat que veure una propaganda de Coca-cola, però també és veritat que s’haurien d’habilitar més llocs per poder realitzar aquestes obres d’art urbà.

GRAFFITI en una paret d'un carrer de Barcelona

El graffiti sempre ha estat relacionat amb molts problemes socials. La societat l’ha rodejat amb un gran núvol de tòpics relacionats amb la delinqüència, vandalisme, marginació, tribus urbanes, gamberrisme, etc...
Quan es menciona la paraula graffiti, automàticament es tatxa d’amoral, perjudicial, molest. També se li atribueix la característica de  crear malestar social, inseguretat ciutadana, terror, pànic...  Però en realitat el que provoca totes aquestes incomoditats, el que fa mal a la societat és la ignorància.
Cada cop s’obren més portes pels artistes dels murs: concursos i inclòs encàrrecs per decorar locals -a Barcelona, molts comerciants contracten a artistes urbans perquè pintin les seves obres a les persianes dels seus locals- Poc a poc el graffiti és més popular al carrer i cada cop hi ha més gent que admira aquest tipus d’art.

GRAFFITI en el centre comercial Maremagnum de Barcelona

GRAFFITI en una persiana d'un local de la plaça de Sant Agustí vell de BCN

Plaça de Sant Agustí vell de BCN (Barri de Sta. Caterina)

Plaça de Sant Agustí vell de BCN

Plaça de Sant Agustí vell de BCN

Plaça de Sant Agustí vell de BCN

Carrer del Comerç de BCN

Carrer del Comerç de BCN

Carrer del Comerç de BCN

Carrer de Gignàs de BCN (ciutat vella)

Carrer de Gignàs de BCN

Carrer de Joan Massana de BCN (ciutat vella)

Carrer de N'Arai de BCN (ciutat vella)

Carrer d'Avinyó de BCN

Carrer d'Avinyó de BCN

Carrer del Rec de BCN (Barri de la Ribera)

Carrer Pas de l'ensenyança de BCN

Carrer Pas de l'ensenyança de BCN

Barri del Carmel de BCN

El graffiter busca el seu propi camí i respon a les seves motivacions. Els ingredients de il·legalitat i competició que té aquest món el fan molt atractiu per alguns sectors de la joventut urbana.

“No hi ha major plaer que fer el que no pots fer”

 GRAFFITI en una paret del centre de Barcelona

GRAFFITI del Guernica de Picasso a una paret de la Ronda de Dalt de BCN

Per vosaltres, els graffitis son art urbà o simplement vandalisme?

CITES ATEES

El mateix concepte de pecat ve de la Bíblia. El cristianisme ofereix solucionar un problema que ell mateix va creà. Agrairies a una persona que et tallés amb un ganivet per poder vendre’t una vena? (Dan Barker)

Déu els diu a Adam i Eva  que no mengin el fruit de l’arbre del coneixement del bé i del mal. Si aquesta era l’única manera que tenien de diferenciar el bé i el mal, com anaven a saber que era incorrecte no obeir a Déu i menjar-se la fruita? (Laurie lYnn)

Hem de qüestionar la lògica de l’argument de tenir un Déu omniscient i totpoderós que crea humans defectuosos i desprès els culpa pels seus propis errors (Gene Roddenberry)

Déu diu que facis el que vulguis, però pren la decisió incorrecta i seràs torturat per tota l’eternitat a l’infern. Això, senyor, no és lliure albir. Seria similar a un home que li diu a la seva xicota: fes el que vulguis, però si esculls deixar-me et seguiré el rastre i et dispararé al cervell. Quan un home diu això, l’anomenen “psicòpata”, i demanen a crits que sigui engarjolat o executat. Quan Déu diu això mateix, ho anomenen “amor” i construïm esglésies en el seu honor. (William C. Easttom II)

Si Déu és la resposta, la pregunta deu haver estat molt tonta (En el grup de notícies alt.atheism)

La vida m’ha ensenyat dos coses: una és que Déu t’estima i que vas a cremar-te a l’infern. L’altre és que el sexe és la cosa més horrible i bruta del món i que has de reservar-lo per algú a qui estimis. (Butch Hancock)

Si Jesús hagués estat executat fa 20 anys, la gent catòlica portaria cadires elèctriques penjades al coll en comptes de creus. (Lenny Bruce)

Si parles amb Déu estàs resant però si Déu és el que et parla tens esquizofrènia. (Thomas Szasz)

La religió és comparable amb la neurosi infantil (Sigmund Freud)

 La majoria dels homes prefereix i troba més fàcil creure que prendre's la molèstia i la preocupació d'investigar. (León de Gandarías) 

 Si a l'edat de 5 anys no sabies que els Déus són inventats i els mites històries impossibles, ets un "pallús" (Gaius Suetonius Tranquillus)

La religió és probablement el conte xinès més gran mai explicat. Pensin això: la religió realment ha convençut a la gent de que hi ha un home invisible...que viu al cel...que observa cada cosa que fem, cada minut de cada dia. I l’home invisible té una llista de deu coses especials que no vol que facis. I si fas alguna d’aquestes deu coses, té un lloc especial ple de foc i fum on va a enviar-te per viure, torturar-te  i patir per sempre més... però ell t’estima. (George Carlin, Brain Droppings)

Si és infinitament bo, quina raó hauríem de tenir per témer-lo? Si és infinitament savi, per què hauríem de tenir dubtes concernents al nostre futur? Si ho sap tot, per què advertir-li de les nostres necessitats i fatigar-lo amb les nostres oracions? Si està per tot arreu, per què erigir-li temples? Si és just, per què témer que castigarà a les criatures a les quals va omplir de debilitats? Si la gràcia ho fa tot per ells, quina raó haurà per recompensar-los? Si ell és totpoderós, com ofendre’l, com resistir-se’l? Si és raonable, com pot enfadar-se amb els cecs, a qui els ha donat la llibertat de ser forassenyats? Si és inamovible, amb quin dret pretenem fer-li canviar els seus designis? Si és impossible de concebre, per què haurem d’ocupar-nos d’ell? Si ell ha parlat, per què l’Univers  no s’ha convençut? Si el coneixement de Déu és el més necessari, per què no és el més evident i el més clar?  (Percy bysshe Shelley, “The Necessity of Atheism)

FALLES DE VALÈNCIA : UNA FESTA MÀGICA

Aquest cap de setmana he pogut fer una petita escapada a València en motiu de les Falles. Tan sols vaig poder gaudir dos dies (la feina no m’ho ha permès més) d’aquesta festa on el foc, les “mascletás” i la música donen la benvinguda a la primavera. Tot un desplegament de colors d’immensos ninots grans i petits que adornen els carrers i places de València.
Durant quatre dies i quatre nits, al voltant de 375 falles grans han restat plantades  en nombrosos llocs de la ciutat i unes tantes més en altres localitats de la zona.
Les Falles mostren aspectes de la societat, la política i la vida quotidiana des de un punt de vista crític i burleta. Les principals poden arribar als 20 metres d’alçada i realment són espectaculars.
Cap al vespre, quan milions de bombetes de colors guarneixen els carrers, els focs artificials encenen la nit i les falles s’il·luminen, és quan t’adones de la màgia de la festa.
Encara que no vaig poder presenciar tots els actes, la  “ofrena” a la Verge dels Desemparats i la “cremá” de les falles és el que em va impressionar més.
L’art efímer de les Falles només es pot gaudir durant quatre dies i la nit del 19 de març tots els monuments son pastura de les flames clausurant la festa i quedant en el record per començar un altre any “fallero”
És inexplicable la sensació que produeix al veure cremar els ninots. T’envaeix una gran tristor però al mateix moment també comprens el seu significat. Pels valencians és la tristesa pel que s’acaba i l’alegria per tornar a començar un nou cicle.
Per una altra banda, tot i que la construcció de les falles donen treball a molta gent, no penseu que hi ha una important despesa de diners?
Em pregunto si és més rentable la infinitat de turistes que venen o és més costós la construcció de les falles?

"UNA EDUCACIÓN"

“Una educación”, és una de les millors pel·lícules que he vist últimament.
La interpretació de cadascun dels seus personatges és magistral i si bé Carey  Mulligan és qui destaca per sobre de tots, la resta que  l’acompanyen fan també un paper immillorable. Alfred Molina, indubtablement és el millor treball masculí d’aquesta cinta.
La trama de la pel·lícula ens dona a entendre que les decisions que es prenen marquen el camí d’una persona i a vegades equivocar-se pot ser de gran ajuda. Una història que commou a l’espectador i delecta els sentits del públic més exigent.
La música és preciosa i el treball de direcció és molt bo.
Un film realitzat amb una gran delicadesa visual, interpretativa i dramàtica .
Una bella pel·lícula que s’ha d’experimentar i gaudir.

ABBOZZI: UNA MÀGIA DIFERENT

Sovint m’agrada anar a Barcelona, passejar per les Rambles i perdre’m pels carrerons que envolten aquesta, anar al teatre, a algun concert, exposicions...  però aquest divendres buscava quelcom distint, quelcom que em fes passar una bona estona rient, que m’esbalaïes i poder desconnectar. Les oportunitats d’esdeveniments que et brinda Barcelona  és inesgotable. Desprès de mirar varies opcions, finalment em vaig decantar per un espectacle de màgia diferent: “La noche Abbozzi”.

La veritat, és que pintava bé i era precisament el que buscava.

“La noche Abbozzi” l’estan representant actualment al Teatreneu de Barcelona, un dels bastants teatres alternatius que proliferen a Barcelona, concretament en el cor de Gràcia, al costat de la Plaça de la Revolució. Per accedir al teatre, has de passar per un ampli espai (sala Cafè Teatre) on pots aprofitar per menjar quelcom lleuger o prendre una copa. Un lloc únic on es respira l’ambient de teatre i el pas de tants i tants artistes.

La Companyia Abbozzi neix l’any 2006 i està formada per tres ex alumnes del Institut del Teatre de Barcelona.

A l’any 2008 van obtenir el premi Nacional de Màgia

Els joves actors, Antonio Díaz i Juanan Martínez s’entregan al públic d’una manera especial i això fa que en cap moment l’espectacle decaigui perquè més enllà de les il·lusions del mag, la màgia resideix en el talent dels artistes. L’espectacle consisteix en una barreja de monòlegs, màgia, música, humor i improvisació on no hi manquen els somnis, la poesia, el ball, l’amor, les casualitats i  l’absurd.

Una comèdia visual poc convencional que t’endinsa en un món fantàstic ple de sorpreses.

Recomanable 100%!!!!!

Aquí us deixo un tast, tot i que no és el mateix espectacle que vaig veure és bastant similar.