Temps enrere, em comentava un familiar meu resident a Suïssa que, per ell, una mort digna era que pugessis decidir com i quan morir. Han passat bastants anys des de que li varen diagnosticar un càncer de pròstata però desprès d’un eficaç tractament, hores d’ara pot gaudir d’una bona qualitat de vida tot i que cada any s’ha de fer els controls pertinents.
Bé, dic tot això perquè, ell, sovint em parlava d’una clínica de Suïssa anomenada "Dignitas" especialitzada en el “suïcidi assistit”. El meu oncle, sempre deia que si mai arribés en una fase terminal, voldria decidir com i quan hauria de morir i no haver d’esperar la seva mort indignament en una habitació d’un hospital a base de morfina o ser una càrrega pels seus familiars.
La Clínica "Dignitas" es troba a Schwerzenbach, a pocs quilometres de Zurich i va ser fundada l’any 1988 per Ludwig Minelli (que per fortuna, per ell, no ha hagut d’utilitzar, fins a la data, el seu invent)
Dignitas, fins ara, ha ajudat a morir a unes 900 persones. Els requisits que demanen son majoria d’edat, demostrar que es pateix una malaltia incurable (física o mental), dolors insuportables o una discapacitat greu.
Moltes persones de diferents nacionalitats, atretes per la fama de Suïssa de ser un lloc en el que els estrangers poden posar fi a les seves vides sense que els molestin, venen a aquesta ciutat industrial tots els anys per ajeure’s en un llit d’un dels molts apartaments que disposa Dignitas i ingerir una dosis letal de “Pentobarbital de sodi” que desprès de transcorre cinc minuts els deixarà ben adormits i una hora desprès moriran. Quan hi ha mancança d’aquest barbitúric fan servir el gas de heli provocant una mort molt menys digne. El gas d’heli produeix una agonia de quasi una hora en que l’asfixia i convulsions s’apropien del desgraciat moribund. I em pregunto: En el cas de l’heli on és la mort digna?
Per un altre banda, el que ara pretén aquesta clínica és ampliar el negoci amb persones que no pateixen dolors, ni cap malaltia terminal. Dic negoci perquè cobra als seus pacients uns 4000 euros per la preparació al suïcidi assistit i 7000 euros en cas de fer-se càrrec de les obligacions familiars. Que passa? Que només la gent solvent te dret a una mort digna?
Poder elegir com i quan morir en casos terminals és un pas endavant. És important un bon equip de professionals que t’ajudin i assessorin en l’acompanyament a la mort. Un bon suport és definitiu quan decideixes donar aquest pas. Però on acaba l’ajuda i comença el negoci?
Dignitas és una organització sense ànim de lucre però tot i així degut al seu elevat cost no tothom es pot permetre fer “turisme de suïcides”.
El Sr. Ludwig desprès de lluitar a favor de l’eutanàsia, ara vol defendre la mort de persones sanes dient: “Considero com meravellosa l’opció del suïcidi que les persones a diferencia dels animals tenim a la nostre disposició. És una possibilitat d’escapar d’una situació que no podem canviar”. Particularment, en aquests casos se’m fa difícil comprendre el “suïcidi assistit”.
En el cas dels malalts terminals és diferent. Hi ha gent que no vol pati, que prefereix morir i que els doctors l’ajudin. El problema es que el qui escull el suïcidi i qui t’assisteix a ell es considerat un criminal. Penso que els éssers humans tenim dret a elegir morir sense patiment i no a viure com un objecte inanimat. La mort segueix sent un tabú, però afortunadament, les persones son cada cop més independents i no deixen que la religió reguli la seva vida.
A Suïssa hi ha cinc organitzacions de suïcidi assisstit però només "Dignitas" és l’únic grup que ofereix els seus serveis a ciutadans no residents a Suïssa.
A Suïssa, el “suïcidi assistit” i l’eutanàsia passiva són legals però l’eutanàsia activa és il·legal. Però quina diferència hi ha entre cada una d’elles? El “suïcidi assistit” és quan el metge prové al pacient amb els medis per acabar amb la seva vida però el metge no li administra. “L’eutanàsia passiva” és la retirada del tractament mèdic amb la intenció de causar la mort. “L’eutanàsia activa directa” és la sobredosis de calmants i somnífers per causar la mort i “l’eutanàsia activa indirecta és l’ingrés de pal·liatius al pacient, que pot provocar la mort.
El deixar o ajudar a morir a un ser estimat és un acte d’amor o un acte de covardia?
Creus en el dret a decidir la teva mort suposant no tinguessis cap malaltia terminal?
I en el cas de que tinguessis una malaltia terminal?
23 comentaris:
Hola! Gracies per pasar per el meu blog, desitjo que trovis quelcom que te interesi:-)
En cuan el que plantejas seré directa, portser que parli com parlo per la meva historia personal pero el que penso es que estic d´acord en la eutanasia cuan se está malalt i també estic d´acord en cuan al suicidi. Penso que al unic nostra es la vida, si un no pot viuralá trobo que jo soc mastresa dels meus actes.
Salutacions, et seguiré llegint i perdona el meu catalá escrit:-)
Fins ara la medecina ha fet esforços per allargar la vida. Ara és del tot necessari, urgent i imprescindible que els esforços vagin encaminats per a què la vida es pugui viure amb qualitat i dignitat i, si això no pot ser cal trobar fòrmules per evitar qualsevol mena de patiment innecessari i impedir que s'allarguin situacions del tot irreversibles.
No m'ho he proposat mai fins ara, de pensar tant "lùdicamnt" del mu final. En bastantes coses estic en el que tu exposes, ara, una cosa és pensar, raciocinar i altra actuar,i actuar fredament...
............
He vist el nou blog, una pasada.
Pots recolir-ne mils de rellotgs.
He mirat si tenia res, i sols he vist elrellotge del campanar del meu poble, però al natural, pintat per mí i fet a terra com a catifa - es de cendra, carbó, serradura, etc.- Ja el reuniré i si e fan peça, doncs... si me'n srt algun,ja sé on és lacsa de rellotger TIC TAC... Bona tarda. Anton.
rebaixes: Fins que no et trobes no es pot dir el que faries. Potser, la desesperació et fa fer moltes coses.
Gràcies per visitar el blog Tic tac
Déu-ni-dó amb el tema Gaia, el que no sé és si la nostra societat estaria preparada per acollir un centre així en les nostres contrades, és un tema molt difícil i susceptible a trobar posicions extremes... Salut!
Molt interessant, el tema. Jo crec que ajudar a morir a un ésser estimat és, SEMPRE, un acte d'amor. Donant per suposat que el malalt hagi expressat abans la seva voluntat, és clar.
És més: seria un acte d'egoisme voler mantenir amb vida -en contra de la seva voluntat- algú que està patint i desitjant morir.
Crec que els desitjos d'algú que està al final de la vida són intocables.
De tota manera la línia que separa un assassí d'un que practica l'eutanàsia és molt prima.
Últimament que vaig bastant de visita a un sociosanitari de l'hospital de Valls, crec que molts dels mateixos que estan tant lluny d'aquesta vida terrenal, i que no toquen de peus a terra, (també literalment), haguessin sabut que acabarien així, haguessin firmat el testament vital de que els deixessin de salvar la "vida".
Hi ha qui, si que toca de peus a terra i demana que el tornin a casa a morir tranquil.lament, això tampoc els ho deixen fer, perquè a la que tornen a tenir un "baixón", els tornen a urgències i torna a començar. Pels familiars és molt dur, i és comprensiu que tornin a trucar a una ambulància.
El testament vital, ja és una mica d'avenç, molt lluny encara del que ens expliques d'aquests centre.
Espero que estiguis millor de l'al.lèrgia!
Muy interesante el tema... interesante y dramático a la vez.
Yo estoy a favor de que las personas adultas (+18) puedan decidir que es lo que consideran adecuado o no para ellas sin interferencias morales, profesionales o legales. A veces, convendría recordar que nuestro marco legal considera a los ciudadanos adultos como menores de edad en cuanto a temas como la automedicación: no tenemos derecho ni siquiera a automedicarnos. El estado y los profesionales incapacitan a los ciudadanos para decidir que es lo que más les conviene o no. Claro que esto suele pararles a los que no tienen recursos para buscarse alternativas de pago...
salud
bona tarda, Gaia; és el primer cop que et visito i deunidó el post que trobo...
jo penso que tots tenim el dret a decidir sobre la nostra vida i la nostra mort i que, aquest dret, no ens el ha ni ens el pot donar ningú...
intueixo que parles específicament de les persones que es troben en una situació de mobilitat física limitada... i no poden actuar per elles mateixes.
i penso que darrera la "mort digna" s'escriu la pregunta: és digne el suicidi?
he llegit aquesta setmana una frase als diaris de Narcís Bardalet, forense gironí: el suicida és un covard davant la vida i un valent davant la mort.jo també ho penso.
la meva mare va morir fa poc més d'un any al Trueta... indignament atiborrada de morfina... ella, volia viure i que li treiéssin aquell mal... i li van regalar un colocon que no sé ni crec que li agradés massa...
per sort... els que no podem viatjar a Suissa sempre tenim altres recursos: sempre ens quedarà Susqueda!
petons -encara que no ho semblin- optimistes!
Gatot: Faig referència a tota mena de persones, no només a les que tenen mobilitat física limitada. El "Turisme de suïcides" el fa tota classe de gent. No fa gaire una dona va portar al seu home que tenia una malaltia terminal i va demanar també per ella el "suïcidi assistit" doncs no volia continuar vivint sense el seu home.
El meu pare també va morir atiborrat de morfina. No se dir-te si era el que ell volia però el que sé, és que patia molt. Evidentment, ell volia viure però tampoc sabia que tenia una malaltia terminal.
Gaia, si feia referència a la limitació de mobilitat física, era perquè si em trobés en el cas... abans (o mentres) que em posessin la morfina, sempre tindria temps de tirar-me des de la setena o vuitena planta...
quin vol més dolç... no?
(disculpa l'humor negre)
segurament que és més important la capacitat de mobilitat cerebral que la física... però sense la física, l'altra es queda sense poder decidir!
em sap greu, doncs, si també ho has viscut de prop... per mi va ser bastant dolorós...
Agnès: L'al·lèrgia millor. Gràcies
L'antihistamínic em deixa K.O. però ho superaré
avui torna a sortir un altre dels teus trucadors i últimament acompanyat per un altre bloguero
una abraçada
Ostres que fort que t'enviïn tants de repetits. Si que hi ha gent a Girona que segueix el teu blog!
Curiós!
crec que tots tenim el dret a decidir el que volem fer amb la nostre vida, encara hi ha molta mentalitat equivocada, ja sabeu aquí em refereixo.
si fos legal,ara mateix firmaria que en el cas d'una malaltía que m'inpossibilitès, em suministressin quelcom per deixar-me morir tranquila i sense que la família o estimats es tinguessin que plantajar si està o no està bè, doncs sría la meva boluntat i comfirmada en un moment en el que ni tinc depresió ni estic malalta, ni res semblant.(esclar, sempre que jo no indiqués el contrari en aquest estat).gràcies,ens fas reflexionar.
Una altre cucafera: T'hauràs de plantejar quan arribi l'hora de viatjar a Suïssa i amb una bona butxaca (bromes a part). De moment estem a molts anys llum d'això. Suïssa ens porta bastant avantatge
en moltes coses
El que jo crec és en el dret a decidir sobre la nostra vida, sempre i quan ho fem amb el cap clar.
Oi que es pot fer un testament sobre els nostres bens? Perquè no igual sobre la nostra vida?
Tema complicat aquest, bonica...
Jo prnso que cadascú ha de decidir el seu destí i és lliure de fer-ho, ara bé, que d'això se'n faci un negoci? I pagar per patir agònicament amb l'heli? Em sorpren la quantitat de coses que aprenc per l'internet...
Un petonet
:)
Hola Gaia:
Bé, fa dies que et llegeixo, arrel d'una invitació al teu bloc que m'han fet, però fins avui no et contesto... Res, ara, és habitual en mi (potser massa) el mesurar molt les paraules, o llegir molt reflexivament.
Primer de tot: parlaré de l'origen del teu nom. Tinc a la meva biblioteca, pendent de ser llegit, quan acabi el llibre de filosofia que llegeixo ara, la "Gaia Ciència" de F. Nietzsche. Tinc un bon amic filòsof, i psicoanalista, que em fa de tutor (ho dic de manera divertit) i em guia una mica en la lectura; bé d'aquí el teu nom?
Segon: el tema que toques, l'he rumiat, moltes vegades, i n'he llegit i informat molt. Potser el fet, de que és un tema d'ètica o filosofia legal, fa que m'agradi molt.
Primer de tot, dir que "Dignitas" és més que res, un negoci, una màquina de fer diners. Quelcom com les clíniques abortistes ingleses de fa un munt d'anys. I que si, fessim una indagació de tots els seus casos de suicidis assistits, de ben segur que trobarem cents de vertaders suicidis (sense causes molt severes, irreversibles, que el motivin).
No ho dic perquè m'ho inventi, sinó perquè vaig llegir un bon text un dia al referent.
La meva opinió Gaia: jo estic a favor únicament, de la no suministració de mitjanas artificials, que prolonguin la vida, quan algú, pateix, i sense ajuda, moriria. I de l'eutanasia pasiva, únicament en casos, molt severs, irreversibles, i que impliquin un dolor insoportable al pacient. I què previament, es demani a un tribunal, autorització. Com veus, sóc molt restrictiu.
Perquè Gaia? Bé, és un deure, és una obligació, de l'estat i de la societat, de fer entendre que la vida, malgrat tot és el més meravellós que tindrem mai, sense parlar teológicament, doncs sóc agnóstic. I que noia, després de la vida, sols espera la foscor. Per tant, s'hauria de parlar de recolzament psicològic, fins i tot filosòfic en molts casos. I fer veure, que el veure el cel blau, el llegir, el veure als familiars, ja pot ser un bon motiu per viure, encara que sigui l´únic.
Que passaria si tothom que té ideació suicida se l'ajuda a suicidar-se? Si tothom amb depresió se l'aujuda a suicidar-se? Mira un dia estadístiques de suicidi, i et quedaràs esfaraída (és un tema molt tapat), o mira un dia el número de persones amb depresió, i enten llavors que la depresió sol portar ideas autolítiques; i pensem; si s'ajuda a morir a tothom, quantes morts i haurien a l'any?
Com et dic, legalitzar-ho, de manera molt racional. I sobretot, terapia, per fer entendre la vida.
Apa, lamento extendre'm tant... És habitual en mi. Una abraçada molt forta.
Àlex.
Benvingut Anzili!
Quina casualitat doncs en el meu pròxim post volia parlar de quina història hi ha darrera del nom que elegim pel blog. He buscat informació sobre la Gaia ciència on apareix el tema de la mort de Déu (m'ha semblat interessant, me'l apunto). El meu nom no ve d'aqui i t'hauràs d'esperar al meu pròxim post per desxifrar-ho (bromes a part), no hi ha gaire secret.
Referent a el que exposes de "Dignitas", el que me indigna és que es munti un negoci a costa d'això.
Tens raó en que el primer que s'ha de fer és un recolzament psicològic. Em consta de que en "Dignitas" hi és. La prova és que molts dels que entren a la clínica donen marxa enrere.
De totes maneres, em costa més d'acceptar el suïcidi assistit en casos de depressió o malalties mentals.
Bé, Gaia, permís concedit per venir sempre que vulguis.
El suicidi assistit en cas de depresió o malaltia mental, és simplement un assessinat.
El depresiu, vol viure, sols que no ho sap, sols que la malaltia, li fa creure que no ho vol (sinó, no estaria malalt).
La gaia ciència no l'he llegit encara, ja t'explicaré quan el llegeixi...
Apa, una abraçada i bona nit.
PD: no és per ser perapunyetes eh, però en un lloc dius "a Suïssa estan molt més avançats que nosaltres". Bé, si per això s'enten que ells netegen, oculten, i es queden amb els diners que haurien de pagar els nostres hospitals, carreteres, i pensions, no sé pas... Per altre cantó, jo també tinc familia per Suïssa, i bé, tema drets laborals, doncs no els tenim pas que envejar...
Apa, una abraçada Gaia.
Anzili: Referent a que estan més avançats que nosaltres em referia al suïcidi assistit. Dignitas és una organització sense ànim de lucre i els diners que fan pagar, s'enten que son per la manutenció de la clínica i pagar als seus empleats. No hi han beneficis (per el que sé) Tens raó que en tema drets laborals i d'altres no els tenim que envejar. He estat molts anys anant de vacances a Suïssa (el meu pare era un enamorat d'aquest país, li encantava l'educació, respecte... de les persones envers a la gent gran i d'altres que no mencionaré per no estendrem). De fet, els seus germans (que són els que viuen allà) sempre li deien que quan es va de vacances tot es molt bonic.
De "perapunyetes" res,per això està la publicació de comentaris.
Vinga, bona nit!
Publica un comentari a l'entrada