UN SALUDABLE GRAU DE VIOLÈNCIA, POT SER UN ALLIBERAMENT DE LES NOSTRES TENSIONS?

Moltes de les grans obres mestres del cine, amb el temps, perden l’impacte inicial. Existeixen excepcions com “El ciudadano” de Orson Welles, “Cabaret” de Bob Fosse o la pel·lícula “La naranja mecánica” d’Stanley Kubrick, un clàssic increïblement modern que va tenir un impacte social molt fort ja que  va escandalitzar per complet a la crítica i a la societat en general.
Quan  la vaig mirar per primera vegada em va impressionar en tots els sentits , però també  recordo persones  que es van sentir molestes per la cruesa de les imatges que apareixien, tot i que aquestes es donen també a la vida real i amb la mateixa intensitat emotiva amb la que les ha plasmat el director. La representació que fa de la realitat és molt encertada. Ens presenta temes amorals tan vells però negats  com ara l’homosexualitat, l’assassinat,  la violència, la destrucció de regles , el enfonsament de la unitat familiar, el maltractament psicològic i físic...
La pel·lícula també ens deixa veure fins quin punt la societat ens controla a través de l’èxit, del fracàs social, del consum, del premi o del treball.

Per qui no l’hagi vist li faig cinc cèntims: 
La pel·lícula tracta d’un adolescent, Àlex,  amb passatemps molt definits com ara sortir amb la seva colla, una banda d’inadaptats socials; colpejar avis, violar a dones, destruir coses i escoltar Beethoven ja que se sent molt identificat amb ell (el músic va ser una persona irascible amb trastorn bipolar). Àlex és detingut i davant la perspectiva de passar  molts anys tancat a la presó, se sotmet voluntàriament a  un innovador i estrany experiment promogut pel Govern. D’aquesta manera, aquest, tractarà d’inserir-lo a la societat i anul·lar dràsticament qualsevol indici de conducta antisocial. L’assaig consisteix en emmordassar-lo a una cadira i connectar-li un dispositiu que l’impedeix tancar els ulls, davant d’una pantalla on es projecten imatges atroces d’interminable duració.
Aquest particular mètode de rehabilitació, el converteix en un cadell mullat incapaç de maltractar al proïsme. Queda sense voluntat i el seu cos, un cop ensinistrat, es revela davant la mera idea de protagonitzar qualsevol tipus de violència o activitat sexual. Per més inri, la seva amada novena simfonia de Beethoven ha estat inclosa per casualitat en les sessions d’ensinistrament, i ara no pot escoltar-la sense experimentar dolors, nàusees i unes ganes infinites de morir.

La pel·lícula que és una obra magistral i m’ha agradat fer-ne un recordatori. En ella, un munt de sentiments negatius envolten al protagonista i concretament de “l’enuig” volia parlar-ne
“L’enuig” és un sentiment que està bastant present en qualsevol àmbit sigui a la feina, família, blogosfera...

En el film es mostra com  les possibilitats i limitacions del ser humà estan més a prop de la realitat del que sembla perquè, qualsevol de nosaltres ens podem convertir en violents en moments puntuals, només necessitem un motiu. 
Està demostrat que les persones que no expressen obertament el seu “enuig” tenen el doble de risc de patir un infart. Hi ha una forta relació entre la ira reprimida i les malalties del cor. Sentir una enrabiada, dir que un la sent i parlar d’aquest sentiment és saludable i necessari a la mesura de que es reconegui que és part d’un mateix, i s’eviti tornar amb la mateixa moneda a qui et va produir aquest “enuig”.
Però que ens fa ser violents? On està el límit de el permissible? En tot món, un saludable grau de violència, al menys verbal, es fa necessària per  alliberar la nostre ment de les tensions diàries. Una discussió a temps o una veu més alta que altra, de tant en tant, ajuda a evitar explosions incontrolades de violència destructiva.
Ep! I amb això no vull dir que el millor pel cor és tenir “atacs d’ira” per manejar conflictes!
A la fi, el ser humà ha de trobar l’equilibri necessari entre el respecte absolut cap a altres i l’enteniment.

Creus que és més important el benestar de la societat o la llibertat de cada individu d’elegir el seu propi destí?
Creus que és raonable modificar una conducta, que és desadaptada socialment, a través d’un sistema de reforçament i càstig?
Penses que hem de ser sempre políticament correctes o pel contrari un punt d’enuig ens ajuda  a desfogar-nos de les tensions diàries?